Imagineu-vos que viviu en una casa de muntanya -benaurats de vosaltres!- i que enmig del cru hivern us quedeu sense llenya per la llar de foc -i per, tant, no podeu fer carn a la brasa ni cargols, desgraciats de vosaltres!-. Imagineu també que teniu un veí que viu en una casa del costat, que és economista però treballa des de casa, i li demaneu que us acompanyi al bosc a tallar una mica de llenya i carregar-la al cotxe. El veí accedeix amablement. Un cop la llenya ja és a casa vostra no se us ocorre cap altra manera de compensar el favor que donar-li un bitllet de cinquanta euros. El veí, probablement, adoptarà una expressió ofesa, rebutjarà el bitllet i marxarà a casa seva indignat. I vosaltres fent amics.

Imagineu-vos, però, que en la mateixa situació quan arribeu a casa li oferiu al veí una copa de bon vi, instal·lats còmodament en el sofà de casa. Segurament, si no es tracta d'un abstemi integrista -o d'un al·lienígena, que ve a ser el mateix-, l'economista acceptarà encantat, i potser, si hi ha feeling, serà l'inici d'una bella amistat. En termes econòmics, el vostre veí sap millor que ningú que el preu d'una copa de vi és molt menor, per molt bo que sigui el nèctar, de cinquanta euros, però en aquest exemple, el que compta és el valor, no el preu (com aquella coneguda dita castellana: cualquier necio confunde valor y precio).

Tal com diu Dan Ariely en Les trampes del desig (Columna) la nostra vida transcorre simultàniament per dos mons paral·lels: el regit per les normes inherents en la nostra naturalesa social i en la nostra necessitat de comunicació, i el governat per mercantilisme pur i dur, on l'intercanvi està perfectament definit, sobretot després de l'aparició de la moneda. L'error que heu comès en el primer exemple és barrejar els dos perfils. L'autor ho il·lustra clarament en el terreny sexual: per un pim-pam amb la vostra parella no se us passarà pel cap (espero!) deixar seixanta euros damunt la tauleta de nit, com tampoc esperareu d'un intercanvi sexual mercantil que el vostre partenaire us juri amor etern. Seria barrejar el tocino amb la velocitat, que diem a ponent.

Una cosa així sembla haver passat, segons van corroborant descobriments i teories antropològiques, en el concepte de "família". Aquest tipus d'organització no és res més que una manera d'adaptar-se a les circumstàncies de cada època històrica que a l'ésser humà li ha tocat viure. Segons José María Bermúdez, codirector dels jaciments d'Atapuerca, en l'època dels caçadors-recol·lectors, la visió remilgada de la família nuclear actual hagués estat un estrepitós fracàs adaptatiu (els homes morien joves, havien de garantir la seva herència genètica amb rapidesa: en un mitjà tan hostil la poligàmia era indispensable per perpetrar l'espècie). El naixement del concepte de família nuclear tal com l’entenem en la actualitat, té l'origen en la societat burgesa universalitzada durant el segle XIX. És un altre model adaptatiu, mediatitzat per la necessitat de canalitzar herències, jerarquitzant la figura del patriarca i la preeminència del germà gran sobre el petit.

Però vet aquí que (con la Iglesia hemos topado) apareix el vernís religiós i el concepte d'amor etern per acabar de fer el sediment de la parella heterosexual (Adam i Eva), perpètuament unida per lligams emocionals que res tenen a veure amb propietats, expectatives socials o rols home-dona. Ja està l'embolic muntat. I encara que la història s'entesti a demostrar-nos que són les circumstàncies socials les que modelen les formes de convivència, que en la canviant societat nostra han de ser, necessàriament heterogènies, com heterogeni és el món en que vivim, nosaltres continuem monolíticament penjats de la nostra mitja taronja, encara que en el monolític això fos impensable.

Per això, en la sèrie Padre de Familia, un dels factors que més comicitat ens causa (apart de la immensa caricatura que representa de la societat occidental) és l'infinit enamorament que Lois professa pel talòs del Peter. Bé, això i Brian, l'intel.ligent gos que parla. La inversemblança és gairebé equiparable.