L’essència

L’essència

dijous 21 d'agost 2014 - 18:30

L’instint de xutar la pilota crec que va ser anterior al de ficar-me una cullerada de papilla a la boca. La mare sap bé que això té el seu mèrit. Durant els primers anys de la meva vida, es feia difícil que la carta als Reis (Mags) no contingués alguna paraula relacionada amb el futbol. Una pilota. El Subbuteo. Les noves botes Nike. La samarreta Kappa del Barça. O els pantalons. O sinó, doncs amb les mitgetes ja faria.

Una mica més gran, entrar suat a classe després del competit partit al pati contra els grans, s’havia convertit en la pràctica habitual de cada migdia. Una rutina on ens hi anava la vida. A cada jugada. A cada passada (mal) feta. A cada gol encaixat. Això sí. Sense àrbitres. Ni línies que marquessin els fora de banda. Ni xarxes a les porteries. L’entrepà a una mà i la pilota al peu. Aquesta era l’escena.

I és que tinc la sensació que aquí va començar el meu carinyo pel futbol. O potser més tard, amb els desplaçaments en pobles que tot just coneixíem. En uns terrenys de joc que, amb els anys, es van tornar familiars. Gairebé com alguns rivals, amb qui encara conversem quan ens trobem en altres espais. Menys saludables. Perquè sí. Ara ens donem la mà i ens fem una rialla. En això, ja no ens hi va la vida. Tot ha canviat. La innocència del primer partit s’ha transformat en l’experiència que s’assoleix després de l’últim. Però, amb tot, la pilota segueix allí i el futbol, òbviament, també.

De ben segur, poc a veure té aquell futbol amb l’actual. El de primer nivell. El dels fitxatges multimilionaris i el dels jugadors que han aconseguit arribar a -el que diuen que és- l’equip dels seus somnis. El dels partits en hores del tarot o del vermut i dels clubs que deuen (molt) més del que tenen. El del joc en què donar un petó a l’escut té menys credibilitat que el discurs d’un polític en campanya electoral. El de l’esport on sembla més important vendre samarretes que suar-les...

Tanmateix, el futbol manté allò que el fa especial. Únic. Capaç de reunir, encara avui, aquella colla d’amics que sortien volant de l’aula per poder triar saque. Provocant un fotimer de nervis durant noranta minuts, semblants als que sentíem quan s’acostava el final de l’esbarjo i no havíem estat capaços de dedicar-li cap gol a la nena de la nostra vida. Detestant les celebracions dels rivals, de la mateixa manera que ho fèiem amb els grans quan ens golejaven sense pietat. Maleint a l’àrbitre –i a la seva pobra mare- per prendre una decisió (dubtosa), recordant com la vida era més fàcil quan no en necessitàvem. I com no, celebrant cada gol del nostre equip com si, per un instant, ens hi tornés a anar la vida.

Aquest cap de setmana, la pilota tornarà a rodar. Com ho feia cada dia al pati de l’escola. Quan no érem conscients que, amb el temps, aquell joc s’acabaria transformant en l’essència del nostre futbol. 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de joanrosinach
El meu perfil de Twitter em defineix com a junedenc, català i del Barça... Prou bé! He après tant a les colònies com a l'escola. Des de fa poc temps, nou professional de la Comunicació. Amant dels punts suspensius, els parèntesis i les paraules sense por que construeixen frases valentes.
Segueix-me :

Altres entrades del autor