Els principis

Els principis

dissabte 31 de gener 2015 - 14:15

Disculpeu-me. No em vaig presentar, ho vaig agafar amb tantes ganes que només volia opinar i escriure totes aquelles idees que em rondaven pel cap; per si de cas, vosaltres lectors curiosos, tenieu ganes de seguir-me cada vegada que m’inspirava. Però ara que hem encetat l’any, que tots fem balanços d’allò que queda enrere, i nous propòsits d’allò que ha de venir,  he ordenat les idees i m’he adonat que he començat sense un principi, o almenys un de convencional, amb principi, nus i desenllaç.

He de dir que no és la meva primera vegada, però estic igual de nerviosa i impacient. Preguntes i preguntes em ronden pel cal: què passarà? Sobre què escriuré? Me’n sortiré? S’hi enganxaran els lectors? No puc evitar anticipar-me als esdeveniments. Tot i que si pogués triar no sé si m’agradaria veure el futur. La veueta preguntona que xerra i xerra en el meu cap em crida desesperada que sí. Però n’hi ha una altra, molt més silenciosa, i que a vegades passa desapercebuda, que amb una veu que inunda saviesa diu que no. Que és millor deixar-se portar pel present, quin sentit tindria sinó la vida (o un llibre) si en coneguéssim el final? 

Fa uns dies es va estrenar un nou programa a TV3 presentat pel Roger de Gràcia. En el primer programa parlaven de la crisi dels 50 i reflexionaven sobre el fet de fer-se gran. Entre altres coses, em va cridar l’atenció l’argument compartit entre els tertulians que quan et fas gran tens les idees més clares. Et coneixes una mica més i per tant, saps el que et ve de gust i el que no. Jo sempre he tingut clar que escriure era com una mena de necessitat. Necessitat de plasmar els meus pensaments, necessitat d’evadir-me de la realitat per anar a un món de colors, de fantasia, de somnis. A mesura que m’he anat fent gran aquest món fantàstic ha anat decantant-se cap a l’actualitat, cap a les injustícies, i també, perquè no, cap a les històries que cadascú porta dins seu. M’agraden les paraules i observar les persones. Potser per això vaig acabar estudiant Sociologia, sense voler. I m’agraden, també, els micròfons. Recordo una fotografia del periodista Jon Sistiaga, en la que apareixia ell al capdavant d’una guerrilla armada. El Sistiaga també portava un arma, però no era de foc:  apuntava al fotògraf amb el micròfon de reporter. Diuen que una imatge val més que mil paraules. Aquella fotografia ho deia tot.

En aquest programa també parlaven dels finals. No m’agraden els comiats, mai m’han agradat. Prefereixo el punt i a part que el punt i final. Per tant, aquest serà un final obert... Potser quan tingui més experiència tindré les idees més clares, i sabré si els finals em venen de gust o no. Potser em vindrà de gust fer nus, desenllaç i principi, qui sap. Ja estic impacient per esbrinar-ho!

 

 

 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de irisvilaro
Sociòloga de professió, periodista de vocació i futura educadora social. Una de les meves passions és l’escriptura. Igual que la vida, l’art d’escriure no és un fet, sinó un procés. Un procés en el qual et trobes fulls en blanc, idees, resistències... en el que has de tenir suficient flexibilitat per poder reescriure els projectes inicials tants cops com faci falta. Entenc el periodisme com una eina de transformació social. M'agraden les paraules i observar les persones.
Segueix-me :

Altres entrades del autor