Començo a escriure encara amb el record de l'emoció intensa i el dubte anguniós que em va provocar el visionat de la pel·lícula. Aconseguir deixar aquest rastre en la memòria ja és un bon motiu per destacar-la. Anem a veure si en puc descriure'n algun més.

Alauda Ruiz de Azúa supera el llistó —que ja va deixar prou alt amb Cinco lobitos i la sèrie Querer— i ens regala una brillant aproximació a una altra temàtica incòmoda dins l'àmbit familiar. Mentre al primer llarg plantejava una maternitat problemàtica i a la sèrie desgranava un duríssim conflicte latent de violència masclista, a Los domingos ens immergeix en una inaudita sacsejada familiar a partir de la decisió de la jove Ainara d'entrar en un convent de clausura. Una família granítica, conservadora i amb converses dominicals xopades d'hipocresia i silencis, veu com un primer interès en la vida monàstica s'acaba convertint en una decisió ferma davant l'actitud d'un pare fleuma —aclaparat per un negoci que fa aigües— i l'astorament combatent de la tieta.

La directora torna a demostrar que és una experta en la direcció del grup d'intèrprets que, al cap i a la fi, donen vida a tot allò que està escrit en un bon guió. I si la pel·lícula es fonamenta en tota una xarxa de relacions familiars que es veuen tensades, aquest apartat encara pren més importància. Al marge d'una sorprenent primera interpretació de la jove Blanca Soroa, s'ha de destacar dues actrius que, al meu entendre, darrerament estan en estat de gràcia: una Patricia López Arnaiz, sempre expressiva, i una Nagore Aramburu, superba. 

Així mateix, un altre mèrit que val la pena comentar és la destresa de plantejar tots els elements que formarien part dels dos plats de la balança en un meravellós equilibri de contrapesos que, al meu entendre, s'acaba dirimint mínimament en un final que està molt lluny de ser aclaridor o, ni molt menys, instructiu. Davant una mirada superficial, on es pot entendre que la directora cau en donar una pàtina gratuïta a un clericalisme present en la mateixa família o l'escola religiosa "de sempre", cal estar atents a petits detalls i superar l'àmbit estrictament familiar per tal de plantejar la qüestió més universal al voltant de la recuperació d'una "còmoda" espiritualitat davant una vida líquida desolada, inabastable, que fa por i s'escola entre els dits de les mans. 

Amb una pel·lícula formalment molt acurada, Los domingos  planteja, de forma pertorbadora i punyent, un conflicte familiar i personal que apunta —més enllà de l'existència o no de la fe— a la capacitat personal d'una decisió veritablement lliure carregada d'una extraordinària transcendència. (8)