Maridatge a la Vall del Corb

Maridatge a la Vall del Corb

dimecres 18 de juny 2014 - 14:00
Mn. Francesc Vicenç Garcia, lo rector de Vallfogona

Un capvespre de tardor de l’any 1609, quan la vall del Corb era part de la Segarra, com avui, i quan s’asseia al tron de les Espanyes un tal Felipe, també com avui, a la rectoria de Vallfogona succeí un maridatge prodigiós...

Mossèn Francesc Vicenç Garcia  feia poc temps que ocupava el càrrec de rector de la parròquia de Santa Maria de Vallfogona. Menys de dos anys abans, el seu gran Mèrit l’havia fet digne de rebre el pertinent Conferimus de mà del bisbe de VicNo li havia resultat senzill obtenir-lo. El propi bisbe Francesc Robuster el tenia en gran estima i es resistia a allunyar-lo del seu costat. De fet, quan la tonsura encara li coïa, n’havia estat designat secretari i, tenint-lo com a mentor, havia començat a demostrar grans aptituds de predicador i de literat. Tan celebrats eren els sermons que pronunciava des del púlpit, que no era estrany que els feligresos s’arrenquessin a aplaudir-los. Tan lluny li arribava la fama que havia estat cridat a la catedral de Girona per a fer el discurs funerari del senyor rei Felip Tercer; aquell fou un panegíric molt sentit, carregat d’eloqüència, doctrina i pietat, fins al punt que ningú va gosar reprovar que fos declamat en llengua catalana...

Però el nostre protagonista estava tip del brogit de la vida episcopal i desitjava, emulant els admirats poetes llatins, trobar la felicitat al camp. Per això, en veure l’oportunitat, va opositar per ocupar la vacant de la parròquia de Vallfogona. Com era de preveure, va avantatjar en gran mesura els altres candidats i el seu mentor, a desgrat, no va poder evitar-ne la marxa. Un any més tard, el flamant rector de Vallfogona era colpit per la notícia de la mort del bisbe Robuster, qui tant l’havia emparat i promogut durant els seus primers anys d’eclesiàstic.

I aquell capvespre tardoral, el capellà sentia que estava traint la memòria del seu protector. El comanador Bertomeu Desbrull, senyor d’aquells verals, li exigia que acollís amb impecable hospitalitat el bandoler Pere de Rocaguinarda. No era pas que li tingués cap por, ans al contrari: havia sentit a parlar molt de les seves aventures i abrigava una intensa curiositat per conèixer aquell cèlebre personatge. La causa del remordiment era una altra: aquell home estava al servei de Don Carles Vilademany, senyor de Viladrau, capitost del bàndol nyerro a les terres osonenques i enemic mortal de Sa Eminència el Bisbe Robuster. Aquell mateix bandit, al capdavant de la seva quadrilla, havia assaltat sacrílegament el palau episcopal i havia infligit imperdonables danys als béns i a la mainada del servei! Per tant, acollir-lo a la seva rectoria suposava un gravíssim acte de deslleialtat. 

El bandoler havia estat cridat a la Baixa Segarra per defensar les possessions dels hospitalers de la comanda dels Comalats, que es veien amenaçades per la cobdícia del senyor de Biure, que ambicionava el lloc de Vallverd. Per això, el comanador s’havia empescat allotjar-lo al castell de Vallfogona i considerava que l’il·lustrat rector de la parròquia en seria un immillorable amfitrió... Així doncs, el mossèn no va tenir més remei que acollir a la seva llar en Perot Rocaguinarda i obsequiar-lo amb el tracte més exquisit del que fos capaç. 

No sabem com va anar aquella trobada. Desconeixem si la majordoma va servir als comensals les famoses perdiuetes guisades que tan plaïen al rector, ni si l’escolà va fer alguna de les seves cèlebres trapelleries. Ni tan sols sabem si el bandoler va acudir-hi abillat amb l’elegant barret emplomat i els dos pedrenyals penjant de la faixa de cuir, o si bé hi va assistir discretament d’incògnit. Però una cosa està ben clara: en aquella vetllada alguna cosa va succeir perquè l’animadversió es transformés en amistat, la desconfiança en admiració i la desafecció en complicitat. Què va causar que el rector, posant en risc el seu càrrec, lloés públicament al seu incòmode hoste amb aquells versos on l’encimbellava tractant-lo de “senyoria” i qualificant-lo de “lo millor pillard del cristianisme”? Sempre m’he preguntat què va donar lloc a aquest prodigi...

Bé: sempre, fins el passat dijous. Finalment, vaig descobrir allò que havia encès els cors i aplanat el camí de l’amistat entre aquells dos homes, l’home de pau i l’home de guerra, el poeta i el bandit, el rector i el mercenari... El 12 de juny, la sala de l’Abad Copons del castell de Verdú va acollir la presentació dels vins de la vall del Corb, projecte resultant de la unió de set cellers, embarcats conjuntament per donar a conèixer els seus excel·lents productes. Aquells vins, fruit d’unes vinyes cultivades pels monjos des de temps remots, emplaçades a bona alçada, ventades per la marinada i madurades a poc a poc, regalen a qui els frueix una serenor i un benestar que foragita mals auguris i animadversions.

Així és. Sense cap mena de dubte. Fou en aquells vins, guardats gelosament a la bóta del recó de la rectoria vallfogonina, on ambdós comensals trobaren la veritat i, lliures d’antipaties i litigis, forjaren una estima que pervisqué durant la resta dels seus dies. Perquè, fet i fet, en els temps on “ab noves constitucions, són los bandolers barons y los barons bandolers”, aleshores com avui, la sinceritat, l’equilibri i la frescor que regala un vi fet amb estima, treball, rigor i identitat, ajuden a fer del món un lloc més amable per viure.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de jaumemoya
Vaig néixer a Barcelona; sóc llicenciat en dret, tinc algun postgrau i m’he guanyat la vida fent de Procurador dels Tribunals. Però no em sento realitzat amb res de tot això, per la qual cosa, des que visc a Florejacs, he esmerçat energia, passió i entusiasme a la dinamització cultural, social i mediambiental. Així he esdevingut un activista neosegarreta, ruralista, estepari i aixafaterrossos. Avui (vés per on!), maldant per transformar causes perdudes en causes pendents i sense saber gaire com, em trobo assegut en un escó del Congrés dels Diputats, representant les terres de Lleida, Pirineu i l'Aran. Encara mantinc tendències horacianes i assilvestrades, incontinència verbal, atacs d’hiperactivitat patològica i brots d'indignació furibunda. A pesar de tot, i fins a nou avís, toco vores i gestiono amb sostenibilitat i fluïdesa les energies, que, com diu la ciència, ni es creen ni es destrueixen, sinó que transformen. L’ anhelada aurea mediocritas haurà d’esperar.
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor