Per què sempre ens emmirallem en els finlandesos? Sembla que no hi hagi res millor. Si els finlandesos es tiren un pet, tots a tirar-se pets. Però a vegades el finlandès es tira el pet quan alguns ja fa temps que se’ls tiren i ningú hi havia trobat res de bo en el fenomen.
Un bon dia va aparèixer una notícia a tots els diaris de casa nostra. Els finlandesos deixaven d’ensenyar a escriure a mà. Tot en ordinador, com a molt lletra de pal. En cap dels diaris que vaig llegir hi vaig trobar un enllaç a cap document ni article. Per tant, ells deixaven anar una notícia que te l’havies de creure perquè ho deien ells però sense tampoc haver-la verificat. Uns dies més tard la notícia quedava més clara. Fins a l’Abc vaig haver d’arribar per llegir una notícia més profunda amb entrevista inclosa que explicava ben bé que volien fer els finlandesos. I llavors em vaig aixecar i vaig ovacionar-los. El més greu, però, és que hem d’esperar a que ho facin els nòrdics per debatre-ho quan a casa nostra fa anys que hi ha escoles que ho apliquen.
De què es tracta, doncs? De deixar d’una vegada de perdre el temps, hores i hores de tortura, fent cal·ligrafia. La famosa lletra lligada bonica i rodoneta que tots els nens bons han de saber fer. I l’assetjament psicològic, traumàtic, que pateixen els que la fan guerxa i irregular no es té en compte. Això vol dir deixar d’escriure a mà? NO!!! Vol dir deixar que la personalitat de cadascú flueixi a través de la lletra. Fer «mala» lletra vol dir ser poc intel·ligent, curtet, maldestre, brut, deixat? Aquests adjectius s’utilitzen. Sobretot el de la pulcritud. Un nen o un adult amb mala lletra, és un brut i un deixat? A excepció dels metges, clar. Fer lletra de metge és sinònim de mala lletra però en canvi és una persona de prestigi i considerada molt neteta precisament.
He patit l’assetjament de la lletra, fins i tot en una inspecció rutinària d’escola de no fa massa anys l’única observació que se’m va fer com a punt negatiu és que a les correccions dels exàmens hauria de fer més bona lletra. Però la meva lletra ha anat canviant. Jo també havia fet lletra bonica i rodoneta però amb els anys la lletra ha perdut cos, fermesa i dolçor. Jo també he canviat. Ja no sóc la bona nena innocent que era. Si canvio jo bé ha de canviar la lletra… I al pas que van les meves mans, aviat l’escriptura manual haurà de passar a la història perquè el dolor ja comença a ser insofrible quan porto alguna estona escrivint.
Però no tot es basa en una qüestió estètica. Hi ha una raó que jo trobo encara molt més encertada. Quants llibres trobaran els nens escrits en lletra lligada? Només els que corresponen a l’edat d’aprendre la lletra lligada. En un any o dos, adéu a la lletra lligada. Algú ha pensat mai com ha de ser de complicat per a un nano començar a fer el traç, iniciar-se en la lectura, per després trobar-se davant d’un llibre, textos, anuncis… tot a la vida, escrit en una lletra que no té res a veure amb la que li van ensenyar a fer i que tants esforços i patiments li ha costat? Per què no passem directament a la lletra d’impremta? Al cap i a la fi, molts d’adults abandonen la lletra lliga per una de similar a la d’impremta.
La meva ovació pels finlandesos és perquè ja era hora que ho diguessin ells. A aquests sí se’ls escolta. Si ho diu algun pedagog o escola de casa nostra no se’n fa cas. I fa anys que ho diuen un, dos i més de tres. Aprofitem, doncs, aquestes maleïdes estones de cal·ligrafia, per ensenyar a redactar, llegir, raonar… Aquestes coses sí que els seran útils. I potser evitarem que un periodista del 324.cat, amb lletra bonica i rodoneta, escrigui en un tuit de poquetes paraules una cosa tan garrafal com que un lladre es dóna a la fuga i posa les comes on més gràcia li fa.
