En acabar la primera guerra mundial l'any 1919 dos soldats ben peculiars —un traumatitzat amb la cara desfigurada i l'altre sense feina de comptable tal i com feia abans de ser mobilitzat— inicien un negoci no massa legal d'explotació de la memòria dels caiguts.

Basat en la novel·la homònima de P. Lemaitre, èxit de vendes i guanyadora del prestigiós premi Goncourt,  el director Albert Dupontel ens sorprèn  gratament amb un drama intrigant, amb tocs ben combinats d'un singular humor negre  i una punyent visió crítica d'una societat hipòcrita que es desviu per homenatjar als morts mentre els supervivents malviuen de forma vergonyosa.

El retrat d'una època de fa gairebé cent anys queda ben ambientat tan en les escenes urbanes a Paris com en les trinxeres. Aquesta feina de producció, un efectes especials ben acabats i una creixent emotivitat que es va allunyant d'un realisme cru per endinsar-se en allò que anomenem realisme màgic acaba creant un univers particular que ajuda a pair la duresa de la situació. Un repte aconseguit gràcies també a la participació del personatge de la nena que afegeix un to d'ingenuïtat i tendresa dins un altre perfil argumental molt interessant.

Vides traumatitzades que s'endinsen en uns bojos anys vint sense cap mena de protecció i perseguits per uns fantasmes implacables. Vides que han de conviure amb el cinisme més depravat, la marginació social o la necessitat de sobreviure configuren un retrat especial d'una realitat entossudida en un hedonisme i un progrés accelerat en uns incipients i "meravellosos" anys 20.

Tot i que la narració s'accelera per moments amb moviments de càmera i zooms descontrolats s'acaba tancant una història de la postguerra francesa amb una mirada diversa i plena de riquesa que aconsegueix transmetre una realitat a partir d'una atmosfera que encomana ironia, delicadesa i una innocència sense desmesura. Una barreja prou difícil d'aconseguir que cal apreciar amb generositat (7/10)