Nowhere man o Sir Alfred

Nowhere man o Sir Alfred

diumenge 13 de novembre 2022 - 16:15
Nowhere man o Sir Alfred
Foto Saint Martin (Viquipèdia)
Nowhere man o Sir Alfred
Foto feta per Reuters per a Heraldo de Aragón

El passat dissabte 12 de novembre, ens va deixar el refugiat iranià Mehran Karimi Nasseri que va viure divuit anys instal·lat a l'aeroport Roissy-Charles de Gaulle de París. Després d'una llarga odissea per diferents capitals europees cercant la mare (anglesa) mai coneguda, Nasseri aterra a París al novembre del 1988, amb 43 anys. Iran l'expulsa per manifestar-se en contra del règim del Shah, el deixa sense passaport ni nacionalitat. Anglaterra l'hi denega, per molt que afirmi que la seva mare escossesa el va abandonar en néixer, el seu físic no li acompanya. Es fa dir Alfred. I Sir per allò de la cortesia britànica. Sir Alfred s'asseu a un banc vermell de l'aeroport, pensa què pot fer, colzes als genolls i mans a les galtes, mira a un costat i a un altre, encèn la pipa i inspira, pensa on pot anar, a qui parlar, treu el fum, no perd l'esperança, confia que li trobaran una solució. Però els dies van passant, els mesos, els anys, els avions... Un dia Sir Alfred sent aquella cançó escrita pel John Lennon al 1965. L'escolta amb atenció. No la coneixia. L'escolta i unes llàgrimes li vessen dels ulls foscos. No ho pot evitar. Jo soc aquest, pensa. Com pot ser? Ho accepta. Segueix errant per l'aeroport, taral·lejant-la, inventant-se-la, escriu el que recorda de la lletra i demana a Déu de tornar-la a sentir, així per atzar, la balla a les nits, despert i en somnis, acompanyat sempre pels seus records, passats, presents i futurs. Nowhere man, don't worry. Take your time, don't hurry.

Durant el dia, llegeix la premsa, novel·les, es neteja als lavabos, es fa el bigoti, vagareja amb els seus trastos pels racons que coneix de memòria, observa la gent tan variada que trepitja aquella terra de ningú. No triga gaire a fer-se amic dels botiguers, del personal de neteja, disposat sempre a filar-los un cop de mà, sobretot a les nits a canvi de menjar o de roba usada. Una mica de conversa, poca però suficient per no perdre el contacte amb les paraules dites. No té gaires diners, però té bon cor. Aprèn el francès i perfecciona el seu anglès. Escriu. Els explica la seva situació amb total naturalitat i arriba a convertir-se en el rodamón més famós del planeta. Periodistes d'arreu venen per a entrevistar-lo. De tot el que Sir Alfred dirà, se'n faran elucubracions i es construirà una vida que als nostres ulls tindrà més de ficció que de real. Perquè, qui és en realitat algú que no té terra ni casa?  

Rodamón? És aquesta la paraula més indicada per referir-se a algú que no pot sortir de terra de ningú perquè no és ningú? Ja m'estic posant filosòfica. O homèrica. No és per a menys. És per parar-s'ho a pensar. Fins i tot li trobem el punt romàntic. Jo escriuria novel·les, poemes, potser cançons. Quant de temps lliure! Tot el temps! Per viure i reviure en carn pròpia aquell poema d'en Baudelaire à une passante

Al 1999, onze anys després, França li atorga l'estatus de refugiat polític amb un permís de residència, però Sir Alfred no vol moure-s'hi. Alguna mena de felicitat hi devia trobar. Inspira dues pel·lícules: Tombé du ciel, filmada al 1994 per Philippe Lioret i al 2004, La terminal de Steven Spilberg protagonitzada per l'oscaritzat Tom Hanks. Sir Alfred rep la suculenta xifra de 300.000 dolars pels drets i, finalment, al 2006 decideix traslladar-se a un hostal del centre de París

Anònim i desconegut per tothom, errant ara pels carrers de la ciutat freda i amb aire pur, Sir Alfred no acaba de sentir-se del tot còmode i, com aquells elefants vells i cansats, torna a casa de ningú (casa seva) poques setmanes abans de morir. De mort natural, de vell, de vida. Tenia 77 anys. El troben com adormit al banc vermell, amb les butxaques plenes de milers euros i amb els seus trastos al voltant. La seva vida. Com no sentir curiositat pel que escrivia? 

M'agrada pensar que, ben a prop de l'aeroport i amb aquells diners, construiran un alberg que portarà el seu nom o, com a mínim, el del títol de la cançó dels Beatles.  

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de Maite Alarcón Iglesias
Bibliòfila, pelegrina, teatrera, políglota també del silenci. Professora i bloguera literària.
Segueix-me :

Altres entrades del autor