Poliamor lingüístic
Porto uns mesos estudiant italià. Fins ara només hi havia coquetejat: cançons, pel·lícules, lectures breus. Frases de supervivència. Però ara ho faig de debò, m’he endinsat en la conjugació, la sintaxi, l’ortografia... El plaer d’aprendre és per a mi essencial, he de fruir per a que em cali una cosa, de la mateixa manera que necessito una disciplina, així que enguany, m’he apuntat a l’EOI, l’encert més meravellós del nostre sistema educatiu. Tinc una professora nativa, diligent i molt divertida. Quatre hores a la setmana de fusió total, admiració i deslliurança.
Enamorar-se s’assembla molt a aprendre una llengua estrangera. Al principi, t’hi fas molt; en poc temps arribes a dir quatre coses amb gràcia i et sents poderós. Desitges impregnar-te del nou idioma, acariciar-lo, posseir-lo... Aquesta fase receptiva pot durar setmanes o, si la llengua és més llunyana, mesos. Però, calgui més o menys, es caracteritza per una gran passió i unes profundes ganes d’intimitat.
És durant la fase productiva que sorgeix la màgia: la parla espontània, el deixar-se anar amb una aparent sensació de control. Comets errors, però les metodologies modernes —postmodernes, líquides— et permeten ficar-la fins al fons. La pota. Els experts diuen que s’arriben a conèixer unes tres mil paraules. A la mínima ocasió, recorres la seva geografia i, et sorprens gemegant alguna frase feta o refrany. Apareixen conflictes seriosos en què vols aprofundir, amb el risc de no entendre res. Alguns abandonen. T’endinses en coses complicades. (Et) fas preguntes, la resposta de les quals no sempre és del tot comprensible. O acceptable. Aquest camí llarg i costerut, segons la neurobiologia, genera una mena de dependència. Et compromets a seguir perquè els fruits et satisfan tant com les dificultats.
Arriba l’etapa de fluïdesa. Et passeges per idees que ni tu mateix sabies que tenies, t’enamores de tu amb aquella llengua, et descobreixes intel·ligent. T’agrades. Et converteixes en algú lingüísticament assertiu en llengua estrangera. I allò d’antuvi que experimentaves quan una tornada de cançó o una cita cèlebre (memoritzades) sortien dels teus llavis, ara et sembla superficial. Ara ets capaç de crear-les tu, aquestes frases dotades de sentit i bellesa! Arriben també les converses incòmodes, necessàries per mantenir el vincle. Sovinteges els matisos, els subterfugis, els silencis, els malentesos, els acudits —no els entens—, però els vols entendre de tant com l’estimes. Furgues els substrats, que per molt que s’assemblin als de la teva llengua, no ho són. De tant en tant, alguna ensopegada t’indica que encara queda pel cim. Tens sensacions d’estranyesa, vols llençar la tovallola, necessites prendre’n distància, ho fas, però el teu cervell ja segrega paraules i significats nous, t’estremeix pensar que si t’allunyes massa tot se n’anirà en orris. Perseveres. Busques oportunitats de lluir tot el que saps i fins i tot goses innovar, crear. Enraones més en la llengua estrangera que en la materna, tot i que segueixes rumiant i somiant en la teva que, d’alguna manera, també s’ha alterat.
Arriba, llavors, l’etapa de fossilització. És com si ja no poguessis aprendre’n més i, de sobte, et sacseja una paraula o una manera de dir que no entens però entens. Allò vostre encara funciona. Visca l’amor! Tornes a mirar els apunts dels primers dies, quan l’enamorament tot just començava i tot era —semblava— perfecte. Identifiques els errors, somrius, tanques els ulls i et veus a tu mateix frisant aquella pell que ara recorres de memòria. Et congratules d’haver superat la crisi. Les crisis. Has après que és gràcies a algunes petites morts que aflora l’amor consumat, com diu el Sternberg: el punt mig del triangle on s’equilibren passió, intimitat i compromís. Un cop aquí, tot esdevé senzill i pots canviar el món. T'adones que potser no cal coronar cap cim, perquè avançar cap a ell ja és arribar-hi. És doncs el moment d’aprendre’n una altra, i sant tornem-hi: tornem a l'únic lloc on, al meu entendre, el poliamor és possible. I ull! Això no implica abandonar l’anterior perquè, encara que tinguis la sensació de conèixer-la molt bé, és solament això, una sensació fugissera. Perquè això de l’amor, siguem honestos, és com buscar paraules al diccionari, no s’acaba mai.