"Regreso a casa": les portes de la memòria

"Regreso a casa": les portes de la memòria

diumenge 14 d'agost 2016 - 13:45
"Regreso a casa": les portes de la memòria

Lu Yanshi s'escapa d'un camp de treball per retrobar-se amb la seva esposa Feng i la seva filla Dan Dan després de deu anys. La filla impedeix el retrobament delatant al pare a canvi d'una empenta en la seva carrera com a ballarina. Finalment Lu retorna al cap de tres anys, quan la revolució cultural ja ha acabat, però es troba amb una Feng que no el reconeix per una estranya amnèsia.
El director Zhang Yimou deixa enrere la seva etapa de "mimat" pel règim en la qual va arribar a dirigir la cerimònia inaugural dels JJOO de Pequín i es torna a situar en la seva posició més crítica alhora que recupera la seva besant més profunda e íntima. Sense treure mèrit a les darreres grans produccions com la trepidant "Las flores de la guerra" el director retroba el seu insuperable mestratge per captar i transmetre atmosferes emotives amb una varietat de matisos i una claredat magnífiques. Escenes en temps real, sense necessitat de talls i amb uns diàlegs minimalistes tenen una força que commou sense abusar de la sensibleria. Un realisme sentimental i màgic que pocs realitzadors superen, aconseguint transmetre perfectament l'amor, l'abnegació, la culpa, el perdó, la tristesa o la rabia amb veracitat aclaparadora i resistint la temptació d'una teatralitat exagerada.
El drama es fonamenta en una magistral interpretació d'una Gong Li que, des de "Sorgo Rojo" (1988), ja s'ha convertit en la musa del director xinès acompanyada per un extraordinari Chen Daoming. La seva filla interpretada per una debutant Zhang Huiwen no desentona en cap moment.
L'equilibri entre la terna protagonista, el guió precís, una direcció memorable i una ambientació sòlida converteixen la cinta en una història que va molt més enllà de l'àmbit familiar per convertir-se en una reflexió metafòrica i crítica del seu país i, per extensió, de la necessitat d'una imprescindible memòria col·lectiva en tots aquells processos històrics totalitaris i repressius. La cosa ens toca molt d'aprop i queda molt evidenciat que l'amnèsica "passar pàgina" ens condueix necessàriament a una escena final plena de simbolisme i contundència. Només per aquesta composició a mode de síntesi, gèlida, llarga i magistral val la pena entrar a la sala.
Tot i que podem criticar la seva "perfecció acadèmica" i el seu ritme extremadament pausat es tracta d'una cinta recomanable pel seu realisme sensible i savi acompanyat tot plegat per un simbolisme crític amb una validesa universal que s'agraeix. (7/10)

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de MacPelegri
Exdocent i amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :

Altres entrades del autor