Meitats de juny. Aquesta setmana decidirem si fem l'obra o no, vaig dir-los als meus estudiants del grup de teatre de l'institut. Ho vaig dir amb un to neutral, tot i que jo em sentia fastiguejada perquè només havien vingut a l'assaig la meitat. Respiro, estiro el coll per relaxar-me, em faig un massatget al clatell. Passejo per l'aula. Ja és l'hora.

No m'hi havia trobat mai. M'havia trobat que quan no en faltava un, en faltava algú altre, però més o menys podíem treballar i sovint acabava arribant tothom. Abans dius? Abans què?  No sé si això té a veure amb la pandèmia... Potser sí. 

Algú pregunta pel xat comú de whatsapp, minuts abans de classe, quines escenes assajarem aquella tarda. Tant hi fa, fem el que fem serà productiu. A vegades els ho dic. Però no venen, més d'un o de dos o de cinc. Al grup som dotze, i ja ho han anat deixant unes quantes persones al llarg del curs. Miro el mòbil, passen deu, quinze, disset minuts. No podem fer gaire cosa. O sí. Desfaig dins del meu cap el que havia preparat per avui. Improviso. Se'm dona bé. També em desgasta. Respiro. No passa res, de tot se n'aprèn. Observo als que són allà, cap cot, responent per una absència que no és la seva. Requiso els mòbils abans de començar. Pregunten per què han de ser-hi si no surten a totes les escenes. Llavors els solto el rotllo que som un grup, que és millor conèixer perfectament l'obra, saber què diu cadascun dels personatges i, sobretot, els dic que ser-hi serveix per aprendre. Això no ho veuen gaire clar. Com aprendre alguna cosa quan no soc jo qui rep les indicacions? Les indicacions són per a tothom, no només per a qui està assajant, perquè el que en esència fa el teatre és aprofondir en la conducta humana, donar-nos eines per posar-nos en la pell de l'altre. Si només ens preocupem del nostre personatge, ens costarà més transmetre allò que li està passant, que tot sovint està relacionat amb el que li passa a algú altre, perquè inevitablement sempre hi ha un vincle. Us n'adoneu? Si amb qui m'he d'enfadar no hi és, llavors... No t'enfadis, profe. Silenci. Ulls com taronges. Empasso saliva. Fem aquells jocs tan xulos de principi de curs? Gerro d'aigua freda. Busco en algun lloc dins meu per a què fem tot allò. Ningú m'ho ha demanat. Ho faig per què vull, perquè m'agrada, no, perquè m'apassiona. Em relaxo i connecto amb la passió. L'objectiu és l'obra? Sí, però l'objectiu per damunt de tot, recordo, és el camí. I això, tot això que passa forma part del camí.

D'acord, fem alguns jocs, ens divertim, intento colar idees que serveixin per l'obra. Una part de mi se sent decebuda. No m'agrada, però tampoc no ho puc evitar. Fem que el podem amb el que tenim. I ens en sortim. Se'ns acaba el temps, la concentració decau, hem de marxar, profe, necessitem el mòbil, m'han de venir a buscar, i un llarg etcètera que se m'atravessa a la gola perquè per a mi tot just acabem de començar. Tot i així, els somric, els estimo, els deixo fer. No vull que la decepció m'envaeixi. Em va bé mirar-los, observar-los, escoltar-los. Com parlen, com es relacionen, com callen. Hi veig bellesa, és cert. Així és com es viu en aquests temps, penso, i agraeixo l'estona que hem estat connectats al veritable present que ens embolcalla: construir una obra de teatre. 

Ens veiem dilluns, a l'assaig final. Percebo l'esperança dins meu. La cultivo i m'hi quedo arrelada. Per fi vindrà tothom i podrem fer, per primer cop, l'obra sencera a l'escenari on l'estrenarem tres dies després. Arriba dilluns. El so del whatsapp comú comença a sonar des dels primers minuts passada l'hora acordada: arribo tard. Jo també. Jo vindré a les 17, tinc metge. Jo no puc. Al final, només en falten un parell. Comencem tard, però comencem, des del principi. La meva companya farà un dels papers i jo l'altre. Marquem bé les entrades i sortides. Intento no interrompre gaire. A vegades no puc evitar-ho, a vegades sí. Estem em un estany fent cercles, penso. Almenys ens movem.

Els convoco al dia següent i a l'altre, tot el que ens és possible. Amb vestuari, objectes, maquilleu-vos si voleu. Ho fan, com en saben! I ens en n'anem sortint. El primer cop que fem l'obra sencera és el dia de l'estrena, a l'institut. Passen coses, cosetes, més aviat, però surt prou bé. No tenim micros, ni telons, ni llums i fa moltíssima calor. Potser en fa tanta perquè és un pavelló i perquè el públic, malgrat els avisos de calleu, feu silenci, parla, riu, s'emociona, es queixa que no sent res. Imagino els corrals de comèdies del XVIII. Sort que no porten tomàquets. Potser estaria bé. Prenc nota. Estic a primera fila amb la meva companya i gaudim de valent, tot i que jo també estic amb l'ai al cor. Surt més o menys bé i decidim tirar en davant el passi de la tarda per famílies i amistats. 

Venen unes setanta persones. Déu n'hi do. Hi ha un silenci sepulcral, és el mateix pavelló, però sembla un teatre. L'obra surt perfecta. M'emociono i se'm fa el cor gran, molt gran, sento l'orgull i la satisfacció de la feina ben feta i també sento l'alegria dels seus cors. Llavors m'adono que tot allò que repetia durant els assajos ha calat i era tingut en compte i millor encara, ha estat perfeccionat i amanit amb la pròpia personalitat.

A aquella pregunta que tot sovint em faig de si val la pena seguir oferint teatre en aquestes condicions, la resposta és sí. Han passat algunes setmanes i encara tinc el regust que deixen les coses ben fetes. Tot i que... l'objectiu no és mai l'obra. O sí.

The show must go on o la vida es puro teatro.