"Tarde para la ira": quan ho perds tot

"Tarde para la ira": quan ho perds tot

diumenge 11 de setembre 2016 - 22:45
"Tarde para la ira": quan ho perds tot

L'actor Raúl Arèvalo sorprèn en el seu debut com a director amb un atreviment i un mestratge que molts veterans voldrien. Amb un relat de venjança ordinari construeix una atmosfera asfixiant i fosca que t'enganxa a la cadira des de la primera escena. Cinema amb totes les lletres ben grosses que no té res a envejar als clàssics consolidats. Dit això, només quedaria suplicar-vos que no us deixeu perdre per res del món una joia d'aquelles que triguem anys --sí, si, he escrits anys i no mesos o setmanes-- a tornar a veure.

Es tracta d'un thriller, amb algunes pinzellades de western, que evoluciona des d'un cop de puny inicial fins un frenesí final sense deixar ni un minut de descans per tal que les pulsacions desaccelerin. Amb una estètica molt adequada al que es vol narrar, uns personatges granítics i ben perfilats i, sobretot, un guió i un ritme contundents se'ns presenta davant uns ulls que no podem aclucar una autèntica meravella a la qual no li sobra ni li falta res.

Antonio de la Torre (que recordem per "Canibal")  en el paper de Jose i Lluís Callejo en el de Curro formen un duet protagonista que, al marge de delectar-nos amb unes interpretacions magistrals, es transforma en les dues cares de la mateixa moneda. Antagòniques i inseparables. Cadascun necessita de l'altre de forma imperiosa. La resta de grup d'intèrprets no es queda enrere i sumen un conjunt de personatges ajustats perfectament al que demana en cada moment la trama.

L'ambientació capta perfectament el que és la essència de les zones més populars i perifèrics sense caure en cap moment en la facilona estètica de postal. Tots els detalls traspuen una autenticitat propera i ben real. Des de l'interior d'un bar fins un gimnàs de boxa passant per les festes d'un petit poble de Meseta, tot està dins una línia situada a les antípodes de qualsevol glamur.

Els diàlegs minimalistes, els silencis i les mirades configuren també un element clau per tal de crear aquella tensió retinguda que es pot tocar amb la punta dels dits.

Una obra que ens mostra amb un cadència rotunda i sense cap filtre el que és la rancúnia més ferotge d'aquell que no té res a perdre al costat dels que pretenen guanyar "de farol" tot amanit dins un món de marginalitat perfectament definit. Indispensable, no hi caben excuses. (9,5/10)

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de MacPelegri
Exdocent i amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :

Altres entrades del autor