Tour per Irlanda

Tour per Irlanda

dilluns 25 d'agost 2014 - 14:00
Paisatge d'Irlanda
Paisatge d'Irlanda. Foto: Joan Teixidó

Aquestes vacances he tingut la sort de fer una ruta per Irlanda, país petit amb ciutats decadents però encantadores i paisatges espectaculars. Viatge que he fet amb transport públic i motxilla des de la costa est a la de l’oest i cap als paratges del sud. Em va agradar particularment Galway, on vaig aprofitar per fer-hi dues rutes amb autocar per les zones dels penya-segats de Moher i la comarca de Connemara. Molt recomanable.

He de dir que la darrera fila del bus és perfecta per observar i comparar la idiosincràsia de cada nacionalitat, cosa que permet fer retrats generalitstes i segurament molt pocs precisos, però això és un blog i es tracta d'escriure de forma irònica i sense pietat sobre el que anava observant. Alerta, el que llegiran a partir d’aquí és una experiència barrejada de dos rutes turístiques per Galway. Ho escric en to d’humor. No se m’enfadin.

Comencem.

Partim de la zona d’embarcament del bus a les 10 del matí. Puntualíssims. Tots? No, un petit grupet d’espanyols feien tard, sense pressa, amb el talant parsimoniós d’algunes zones del nostre estat, mentre els europeus de veritat se’ls miraven com si veiessin arribar ves a saber què. Al meu davant s’assenta una parella d’alemanys, que davant de les indicacions del guia, sempre en anglès, mouen el cap en perfecta sintonia cap allà on els indica. Coll recte, esquena recta, moviment de 45 graus de coll assentint amb el cap, prova de que els havia agradat mentre ella li diu un clar i sonor Ja al seu marit. Ell li correspon amb el mateix so, paraula o ves a saber què. Aprofiten per tirar una fotografia amb la seva tauleta, i ho anoten al mapa. Vist.

A la part esquerra del bus apareixen un grupet de nord-americans, concretament de Miami, que ho fan notar a tothom qui se’ls apropa. Semblen sortits del musical Rent o de qualsevol pel·lícula dels anys 90: Jaqueta damunt de parka damunt de camisa damunt d’americana damunt de camiseta. I així successivament fins a la fi de totes les combinacions que el mal gust pot garantir. Ultra riallers i excessivament entusiastes, no dubten en fer-ho notar als demés respectables del bus amb clars i sonors “Oooh meeei goood” cada cop que el guia ens fa mirar alguna cosa de l’exterior. Ja pot ser una capella abandonada, un llac, un arbre verd o un pebrot vermell, que la maleïda frase va sonant al llarg de la fila dels americans, com si no haguessin vist mai a la vida res semblant, tot i que essent de Miami, res m’estranyaria. La feinada se li giraria al conductor del bus, quan aquest grupuscle veu un arc de Sant Martí damunt una vall verda i es transformen en nenes de l’exorcista, omplint de baves i demés humitats tot el que els envolta. I sento de nou l'expressió superguerrer de l'"Oh my god", que seria l'"Oh my goodness", allargant molt les vocals. A càmera lenta.

I al meu costat una jove canadenca del Quebec, que no els pot veure, es tapa la cara amb el seu barret cada cop que els altres obren la boca.

Unes files més endavant hi ha els japonesos, aquelles ànimes en pena que viatgen en grups de 30 perquè saben que sols serien carn de canó allà on anessin, amb un guia que tradueix amb tall militar i al moment les explicacions del guia i amb les càmeres sempre a punt per fotografiar cada pedra que es troben pel camí. Normalment famílies de classe mitjana que s’emporten l’avi perquè vegi món abans de morir i els joves, que adopten un comportament bastant nostrat i van a la seva, amb els seus auriculars de colors i cutre aparença occidental.

Just al seu darrera dues francesetes, prou eixerides, tot i que fa temps que han perdut la fama de belleses supines, van a la seva, seguint el grup però sense la mínima intenció de relacionar-se i amb la clara voluntat d’aconseguir més fotografies fent posturetes als seients del bus que del propi viatge en sí.

I ara, senyors meus, arribem als espanyols (i catalans), aquella classe de turistes que viatgen pel mon quasi perquè sí, per fer alguna cosa, sense interès per aprendre i, sobretot, amb crios. Es distingeixen fàcilment perquè quan el guia diu “If you look at your left...” són els únics que giren el cap cap a la dreta, admirant una paret de totxos. També són fàcilment distingibles quan el guia fa explicacions a sobre del terreny, damunt un jaciment antic, amb tothom al seu voltant escoltant o amb voluntat de fer-ho. On són els irreductibles espanyols? Exacte, a l’altra punta del jaciment, a la seva, admirant i fent les seves interpretacions del que veuen. O perseguint al crio que se’ls escapa. Notin, a mode d’exemple, que la següent escena de ficció els sonarà bastant:

- Miguel, Miquel, ven aquí. ¡Que vengas te dice tu padre!
- Carlos, ve a cogerlo, que se escapa.
- Oye que pesao el guia ese, todo en rato en inglés... 

I així és com un viatge d'un dia sencer amb altra gent d'arreu del planeta en un mateix bus es fa amè i divertit. 

Comparteix-ho