Estem al 1923 en una petita illa irlandesa mentre a "la gran illa" s'està acabant el llarg conflicte de la guerra d'independència seguida d'una cruenta guerra civil. En aquest petit i encantador poblat on tot sembla bucòlic i on no passa mai res dos amics de "tota la vida" acaben la seva relació per decisió inapel·lable d'un d'ells. En Colm viu sol amb el seu gos i toca música tradicional irlandesa amb el violí. El desig de transcendir en el temps el porta a compondre cançons i a deixar les converses banals amb el seu, fins ara, amic Pádriac. Aquest és un "bon home", una mica limitat de llums, que no acaba d'entendre la decisió i per la qual cosa intentarà conjuntament amb la seva germana Siobhan i un jove Dominic revertir tan dramàtica decisió.

Amb aquests elements el director ens anirà presentant en mig de meravellosos paisatges les desventures per refer una amistat trencada irremeiablement amb un estil de comèdia dramàtica d'una tristor inabastable. Els diàlegs són alhora tràgics, intel·ligents i farcits d'un humor d'una perspicàcia ben trobada i enriquit tot plegat per un grup de personatges secundaris que aporten cadascun un singular perfil dins aquest univers tenebrós. Mentre Siobhan, que és l'única que utilitza roba de colors vius,  només contempla marxar del llogaret, el jove Dóminic resta atrapat pel maltracte del seu pare i la seva discapacitat. Sense desmerèixer cap d'aquestes interpretacions cal destacar per la seva excel·lència i simbiosi perfecta les dels dos protagonistes Colin Farrell i Brendan Gleeson.

El dilemes existencials se'ns presenten clarament sense alliçonar en cap moment dins una atmosfera austera i també divertida, plantejant perfectament diverses opcions a l'hora d'afrontar la futilitat de la vida, l'obcecació per la perdurabilitat, el valor de l'amistat, l'arrelament innocent o la impossibilitat de reconciliació després de determinats actes (en aquest sentit i de forma simbòlica van sonant de fons i en la llunyania les explosions de la guerra civil). Al final et queda una estranya sensació que barreja de forma amargant el somriure plaent amb un nus a la gola que no et deixa respirar. 

Proposta singular que ens decebrà si volem veure una comèdia o un drama estrictes. Gaudirem plenament si la nostra mirada és mal·leable a l'hora d'entomar —com a la vida mateixa, vaja!— les contínues mutacions dins una trama que permet el somriure dins l'abisme. (7,5)