Trobarem a faltar el teu ‘m’agrada’

Trobarem a faltar el teu ‘m’agrada’

dissabte 01 de novembre 2014 - 13:15
Trobarem a faltar el teu ‘m’agrada’

Escric això el matí de Tots Sants. Com que sóc de mal dormir avui he obert twitter molt aviat i la primera piulada que m’ha sortit al TL era d’algun optimista de primera hora que, a mode de tuit d’autoajuda, exhortava els seguidors a començar el dia amb joia: ‘Amunt tots! Que ja estan posant els carrers! #bondiadematí’.

Amb el cafè fumejant al costat del teclat m’he empassat la resposta que m’ha vingut, automàtica, al cervell: “els que segur que estan  posats avui són els cementiris, alegría de la huerta”. Però com la majoria de les piulades, me les acabo empassant. Per allò de no ser gaire impertinent.

Fa molts anys que he deixat d’anar al cementiri per Tots Sants. Hi tinc família –malgrat que la incineració ja predomina- i molt propera. I de fa poc. Però obviant la ubicació, la passejada no deixa de tenir reminiscències del que fèiem els lleidatans que tenim certa edat fa trenta anys: passejar un diumenge amunt i avall pel Carrer Major i Sant Antoni: el que ara en diem, quan ens fem els modernets, ‘l’Eix Comercial’. Quan avui al TN facin la desconnexió per Lleida veuré, com cada any, famílies que conec, amb rams de flors –i els menys previsors, amb una baieta humida per netejar el marbre- passejant relaxadament i aturant-se a cada cantonada, o a cada quatre o cinc làpides, per saludar un i altre, perquè a Lleida, siguem amics, coneguts o saludats, a la manera de Pla, tots som família.

De la manera de recordar els meus ja us en parlaré un dia, si us interessa, cosa que dubto molt. M’ha cridat l’atenció, però, les noves modalitats funeràries que estan sorgint, sovint emparellades amb la tecnologia 2.0. Ara les exèquies es poden fer en streaming, perquè des de qualsevol punt del món el pas dels visitants per la sala de vetlles i la cerimònia, sigui laica o religiosa, puguin ser seguides. Els fèretres i les urnes –i utilitzo la paraula ‘urna’ en l’accepció que ara mateix està permesa, que l’altra, la democràtica, uix quina por, no es pot dir- es podran folrar amb el vinil que es vulgui, des de l’escut del Barça fins a la frase ‘L’empresa d’assegurances de la seva jubilació li agraeix el seu òbit prematur’. Dels cabells del difunt o difunta es podrà fabricar una gemma perquè pugui ser lluïda per la persona que se l’hagi estimat, com abans les mares es feien penjolls d’or amb les dents de llet dels seus fills encastades. S’ha de tenir mala llet.

De totes, però, la que més m’ha cridat l’atenció és ‘la crònica periodística’. No és de les més noves, però sí de les més utilitzades. Ja fa anys que, en alguns casos, s’ofereix la possibilitat que un periodista assisteixi a la cerimònia funerària i en redacti una crònica. L’objectiu és deixar per escrit els aspectes més significatius del funeral, des de una lectura emotiva fins a una cançó especial. La crònica s’entrega posteriorment a la família com un element de record.

Fa poc em van oferir fer d’speaker en un esdeveniment social. D’escriure una nota de premsa a fer un relat carxofa en mà només hi veig un canvi de registre. És qüestió de temps. Llavors, amb veu fosca i entristida, des d’un lloc discret de la sala de vetlles, hauré d’anar locutant tot allò que la cerimònia ofereixi. “I en aquest moment final, quan comença l’emotiva cançó La Vall del riu vermell, en què trobarem a faltar el seu somriure, l’afligida vídua no pot reprimir-ne un, mentre l’anterior esposa del difunt que, segons les nostres fonts no ha arreplegat un euro de l’herència del finat, la mira de cua d’ull, amb cara d’odi”.

Després la família ho podrà pujar a facebook, twitter i youtube. I tots estarem pendents del número de ‘likes’ i  comentaris. Que en pau reposaran.

 

 

 

Comparteix-ho