Un món paral·lel

Un món paral·lel

divendres 09 de maig 2014 - 21:45

La Núria és una noia adolescent que ha descobert un món paral·lel que l'encisa molt més que el que l'envolta. Li ha arribat a les mans un invent d'aquests que es converteix en perillós quan fa que el món fictici desplaci el real. Té amics que mai ha vist en persona, hi juga, hi connecta a les nits d'amagat dels pares, sota els llençols. A l'escola els professors parlen amb els seus pares. Li diuen que li prohibiran portar-ho i, sobretot, li prohibiran treure-ho al pati. S'ha de relacionar amb els altres, no es pot desconnectar del món real. Pensen també que la vista se'n ressentirà i l'esquena. Quin invent del dimoni aquest... És una xacra per a la societat. La Núria quan va a l'escola té molta estona de trajecte en metro. Evita trobar-se algun conegut perquè no li permetrà connectar amb el seu món paral·lel. Es queda en una punta de l'andana per poder seure en un racó de l'últim vagó i treure de la bossa la seva joguina. Allà l'esperen els seus amics. Aquells que estan lluny però que tenen molt més en comú amb ella que no pas tots els rucs que l'envolten a l'escola. L'estiu no és molt millor. Amb les seves amigues d'infantesa ja no comparteix inquietuds i els nois només es fixen en canons estereotipats de nena mona que ella no compleix pas. I baixa a la platja tard i quan hi va es queda ajaguda sota el para-sol. I treu de la bossa allò que els pares es pregunten si van fer bé en comprar-li. La mare li diu que vagi a jugar amb les amigues i la Núria diu que no, que són més interessants els altres amics, les coses que li expliquen o les que pot arribar a descobrir sense bellugar-se de la tovallola. El pare no diu res, ni se n'adona. Ell també hi està enganxat. El seu és més gran, menys pràctic però al cap i a la fi també l'inhibeix del món. Quan esmorza, quan dina, després de sopar... I que ningú li digui res! 

 

La Núria ja és gran, ja sóc gran. Han passat trenta anys i sembla que a la societat s'ha encès l'alarma perquè joves, grans i petits s'aïllen de l'entorn. Però ara no són els llibres de la Núria ni el diari del seu pare, ara són els mòbils i les tauletes. Ben mirat, no ha canviat res de res... I seguiré lluitant perquè tothom pugui escollir el seu món ideal.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de nuriatomas
Nascuda a Barcelona l'any 1968. Dona, mare, vital i poc conformista. D'arrels pirinenques, torno a les muntanyes de l'Alt Urgell ja fa uns quants anys. Biòloga de professió i gran amant de la natura i la fotografia, cada dia em proposo que joves adolescents gaudeixin de la ciència i l'entorn com ho faig jo. Compromesa amb el país, formo part d'Òmnium Cultural i l'ANC i des d'elles lluito per tenir una terra més lliure.
Segueix-me :

Altres entrades del autor