Començo pel final: de ben segur que l'escena que tanca la pel·lícula quedarà fixada a la meva escassa memòria com una de les millors que he vist. Amb una memorable senzillesa, on la imatge i el so comparteixen protagonisme, mostra un final obert a la deliberació personal o en conversa, després d'un centenar de minuts de cinema no menys extraordinari.

Ficant-nos un mica de context, cal destacar que Jafar Panahi ve d'uns anys de repressió i de fer cinema en condicions precàries. Li prohibeixen sortir de casa i estrena "Esto no es un película" (2011) filmada sencera dins del seu pis. No se li permet xafar els carrers i ho roda tot dins un cotxe a "Taxi Teheran" (2015), se li prohibeix sortir del país i va a filmar "Los osos no existen" (2022) a la frontera amb Turquia. "Un simple accidente" també l'ha rodat en un secret absolut.

El llarg arranca amb uns vint minuts inicials que desconcerten, estructurats en una mena de thriller polític i drama social que semblen ballar al voltant de la identitat d'un possible torturador. Tot va girant, amb un enginy sorprenent on l'atzar i l'anècdota apareixen contínuament, cap a un drama humà esquitxat de moments d'un humor entre absurd i negre que permeten una agraïda distensió momentània als que estem a la sala. 

El director juga amb els gèneres alhora que imprimeix una mirada autoral d'una expertesa singular. La realització aposta per uns plans sostinguts, ben il·luminats i sense talls innecessaris. Un sorprenent equilibri entre tensió, entreteniment i relat que ens fa vibrar amb un protagonista envoltat d'uns personatges entranyables que no deixen de ser els diferents perfils de víctimes que han viscut en silenci el trauma de la presó i la tortura. 

La violència no es mostra en imatges però té una presència sostinguda i potent, alhora que apareix una corrupció sistèmica amb alguna escena còmica que s'atansa al patetisme: una parella de guàrdies que porten un datàfon per cobrar els suborns a mode de "propina". 

"Un simple accidente" és una pel·lícula rodona que m'atreveixo a qualificar com a obra mestra. A una bona realització se li ha de sumar el mèrit en les condicions personals i materials del rodatge, la valentia en la seva denúncia d'un règim repressor, la capacitat innovadora a l'hora de combinar gèneres i, finalment, la contundència en el plantejament de dilemes ètics d'una validesa universal. (9,5/10)