Mentre el comandant Pedersen dirigeix un grup de soldats en una zona aïllada d'Afganistan  es veuen atrapats per un atac talibà. Les decisions que pren són qüestionades pels seus superiors i això fa que el portin a judici. El seu futur com a pare de família amb tres nens està a la corda fluixa.

D'entrada, cal agrair el tractament que es fa d'un conflicte personal a partir de decisions en combat, les quals,  més enllà de la responsabilitat, cal valorar junt amb altres coses i posar-ho tot en context. Un discurs on no hi té cabuda en cap moment la dicotomia simplista de bons-dolents o veritat-mentida. Tot va adreçat a entendre a una persona,  la qual,  en el marc d'una professionalitat inqüestionable es veu immersa en dilemes que ha de resoldre amb una pressió i una velocitat desmesurades. El gran encert de tot plegat és que no es pretén jutjar en cap moment. Se'ns mostra amb un equilibri i una perícia encomiables les tensions i estats d'ànims d'un soldat que s'ha de moure hàbilment entre el ferris protocols d'intervenció, un voluntarisme humanitari temerari, la protecció vital del seu grup i l'enyor evident de la seva família.

Una primera part plena d'acció trepidant i tensió personal intensa i ben lligada dona pas a una segona que manté l'estructura estàndard d'un drama judicial amb l'exposició de tots els fets que provoquen un altre conflicte familiar per tal de donar una sortida acceptable a tot plegat. Actes que no tenen res a veure amb l'heroisme. Més aviat tot es presenta com una forma d'assumir un fracàs evitant danys col·laterals que incrementin el dolor.

La narració és austera, sense música, amb la càmera inquieta a l'espatlla, plena de silencis introspectius que en cap moment ens permet abandonar al nostre personatge imperfecte i enfangat personalment per una guerra a l'altre cap de món que respon a litigis globals qüestionables i llunyans. (7.5/10)