Una revolució de saló

Una revolució de saló

dimecres 11 de novembre 2015 - 17:15
Una revolució de saló

Els daus han començat a rodar. El Parlament de Catalunya ha aprovat la proposta de resolució que suposa el començament d'una ruptura amb Espanya que hauria d'estar llista en un any i mitjà. Es va aprovar el procés de creació de l'Estat català independent en forma de república. 72 vots contra 63.

No trobo precedents en què una decisió d'aquesta envergadura es faci amb una presidència i un govern en seu vacant. A la declaració aprovada s'insta al futur govern a “que compleixi exclusivament aquelles normes o mandats emanats d'aquesta Càmera, legítima i democràtica, a fi de blindar-los drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l'Estat espanyol”.

Va ser una votació precipitada que ha despertat a Mariano Rajoy i a Pedro Sánchez, que van a posar-se d'acord perquè els mecanismes que disposin puguin anul·lar i deixar sense efecte la declaració de l'inici de la república catalana. No deixa de sorprendre'm que l'Executiu prejutgi ja quin va a ser la reacció del Constitucional. Podrien esperar uns tres dies sense donar per suposada la decisió dels jutges. Quin mal ha fet a la política espanyola i catalana la contaminació del poder executiu sobre el poder judicial

El fet és que s'ha iniciat el procés de ruptura amb Espanya amb una declaració institucional. Això ja no són paraules ni retòrica. Hi ha un acte polític-jurídic que trenca la legalitat vigent. És una revolució democràtica, diuen els defensors de la ruptura, però saltar-se la llei no és democràtic tret que sigui substituïda per una altra llei que neixi d'un canvi de règim o d'una revolució que no sigui de somriures sinó d'actes de força d'uns o d'uns altres. L'historiador Josep Fontana es va referir recentment a aquesta segona opció. La independència es serveix gratis.

La revolució dels somriures és això, una revolució de saló, en la qual algú pot pretendre canviar la legalitat perquè les lleis vigents no li agraden o li poden perjudicar. Amb tots els respectes, la votació de ruptura del dilluns és com jugar un partit de futbol pensant que l'altre equip es deixarà golejar. Pretendre que l'Estat serà neutral amb la creació d'una república catalana declarada unilateralment em sembla que és desconèixer la història de l'Estat al que pertanyem i també ignorar el que Europa i la comunitat internacional van a dir en els primers mesos o anys d'una hipotètica república catalana extreta d'Espanya sense una majoria absoluta de vots que l'avalin. Hem arribat fins a aquí perquè Artur Mas ha fet una lectura política confusa, equivocada penso, de les grans manifestacions de les últimes quatre Diades. I també perquè Mariano Rajoy va decidir, equivocadament crec també, que el problema d'una futura secessió de Catalunya acabaria com el pla Ibarretxe.

La política no es fa al carrer sinó en les institucions. El carrer pot influir i de vegades determinar una política. Però darrere de cada gran manifestació s'amaga el pluralisme social i polític que després es confirma en les urnes. Artur Mas va elogiar amb raó que en les concentracions massives no s'ha tirat ni un paper al terra. Cert. Però també cal remarcar, com va recordar Miquel Iceta, que els que no es van manifestar tampoc es van dedicar a trencar el mobiliari públic.

És interessant repassar el dietari d’Amadeu Hurtado, Abans del Sis d’Octubre, on relata el seu paper mediador entre el Govern de la República presidit per Ricardo Samper i el de la Generalitat presidida per Lluís Companys. Hurtado aconsegueix un acord amb Samper que no és una altra cosa que el cadàver del Tribunal de Garanties, que es va posar en contra de Catalunya a propòsit de la llei de Contractes i Conreu de 1934. Li suggereix que vagi al Parlament amb aquest trofeu, que serà acceptat pel Govern de la República. “Gens  -respon Companys-, estic disposat a tot i si convé els rebré a tirs a tots els que vulguin apoderar-se de la Generalitat”.

El paral·lelisme amb la situació actual és inexistent i inútil. Però val la pena seguir el diàleg entre Companys i Hurtado. Diu el president que “ha arribat l'hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres deixem la vida; però perdent, Catalunya guanya perquè necessita als seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva”.

Ja se sap com va acabar allò. La declaració de ruptura ha estat aquesta vegada més suau en la forma però més contundent en el fons. L'Estat ha començat a reaccionar. La política no és un simulacre ni una metàfora. Tampoc són declaracions i declaracions comentades en tertúlies. És l'art del possible, va dir algú que ha estat copiat per molts. Kavafis comença el seu cèlebre poema dient que “quan emprenguis el teu viatge a Ítaca demana que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple d'experiències”. Exacte.


Article original: Foixblog.com

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lluisfoix
Nascut a Rocafort de Vallbona, és llicenciat en periodisme i dret. Va ser director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes des del 1982. Especialista en política internacional i columnista de temes d'actualitat, ha estat corresponsal a Londres i Washington i ha cobert set guerres i viatjat per 82 països. Imatge de Revista Valors.org
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor