Avui és vuit de març. Diuen que el dia de la dona treballadora. No m’agraden aquests dies assenyalats per una causa. Primer perquè sembla que només haguem de pensar en els drets de les dones aquest dia. I no parlo dels homes, també parlo de les dones. La igualtat entre sexes passa per canviar estereotips tant per una banda com per l’altra. I també penso que és molt trist que a aquestes alçades encara haguem de dedicar un dia a la dona treballadora, com a cosa fràgil i dèbil que s’ha de protegir. No sóc feminista, no vull passar per sobre de ningú, no vull clans de dones ni actes dedicats a les dones, ni activitats per a dones, ni programes especials per a dones... Tampoc vull la paritat de sexes en els partits ni en les institucions, ni suporto aquest ridícul parlar de certs àmbits polítics on dupliquen constantment el gènere, l’odiós tots/totes, ells/elles, i que converteix el seu discurs en grotesc. No vull que em tractin diferent per ser dona, ni en negatiu ni en positiu. Vull ser un individu més de la espècie.

Malgrat tota aquesta reticència que tinc a celebrar un dia com aquest, no puc deixar de pensar en una dona que sempre m’ha fascinat. Una dona que estimava la terra. Una dona sensible però a la vegada forta, que va lluitar pels drets de les dones en un moment on s’havien de trencar moltes estructures. Una dona de poble. Una dona de camp. Una dona d’Ivars d’Urgell. Per a mi, la gran poetessa. Maria Mercè Marçal. Ens va deixar un gran llegat de poemes on es reflecteix l’evolució del seu pensament i la seva lluita. Avui és obligatori deixar-hi un dels seus grans poemes, Vuit de març. Poema musicat entre molts d’altres cantants per Meritxell Gené, una altra lleidatana que també trepitja fort.

La lluita que hem de dur ara entre tots és que el vuit de març passi a ser un dia qualsevol. Llavors haurem aconseguit molt.

Vuit de març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria Mercè Marçal