Ecomuseu de les Valls d’Àneu

Què oferim

• 
  • 
  • 

  CASA GASSIA

  Sovint sentim contar al nostre padrí com vivia ell de petit i se’ns fa estrany imaginar-nos que a casa no tinguessin llum, aigua corrent, lavabo, etc. 

  També sobta que cada any matessin alguns porcs i que la família mateixa es fes els embotits… i que, a més a més, es poguessin conservar durant tot l’any sense tenir nevera.

  De tot això no en fa gaire, tot i així, si ho comparem amb la nostra realitat actual, ens adonem que hi ha hagut nombrosos canvis.

  La visita a Casa Gassia suposa viatjar al passat i descobrir unes formes de vida que poden servir-nos per entendre el nostre present…

  Casa Gassia, una casa aneuenca del segle XVIII, es troba situada al centre del barri vell d’Esterri d’Àneu.

  És un edifici magnífic, exemple de casa agro-ramadera representativa d’una època en què la base de l’economia local era, quasi exclusivament, la pagesia i la cria del bestiar.

• 

  SANT JULIÀ D'UNARRE

  L’edifici, probablement construït en l’emplaçament d’un anterior, és en un recinte que inclou el cementiri. A tocar d’aquest recinte hi ha un dels dos comunidors que encara es conserven a les valls d’Àneu.

  Sant Julià d’Unarre és una església del segle XVIII, d’una nau. El campanar és de torre quadrada, amb una coberta de les anomenades barret de bruixa, a vuit aigües. A l’interior destaca el retaule de l’altar major que presenta tots els elements clàssics del barroc. La major part de les figures són les originals i semblen fetes per algun taller local. Alguns dels retaules de les capelles laterals són també els originals del segle XVIII, encara que estan més o menys incomplets. Tots plegats formen un important conjunt de barroc rural que conviu amb un seguit de pintures murals del finals del segle XIX o principis del XX. Aquest conjunt pictòric és força singular, tant per la interpretació de les escenes que representen com pel seu estil naïf.

  Es pot contemplar també un fragment de retaule gòtic trobat dins l’església, que ha estat restaurat.

• 

  SANT JOAN D'ISIL

  Sant Joan d’Isil està allunyada del poble, com passa sovint a valls d’Àneu amb les esglésies romàniques. Adossat a sud de la construcció hi ha el cementiri. L’església és un edifici del segle XII que sembla respondre a diferents projectes d’obres i reformes. El que ens ha arribat és una construcció de planta basilical, de tres naus capçades a llevant per tres absis semicirculars d’estil llombard. Aquesta capçalera està construïda sobre la llera de la Noguera Pallaresa.

  El mur meridional és el més important, ja que té una abundant decoració escultòrica. S’hi troba la portada amb tres arquivoltes de mig punt, que a banda i banda, presenten columnes amb sengles capitells esculpits. Són remarcables també, sota el ràfec de la coberta, els relleus esculpits per sobre les arcuacions escacades. El ràfec queda interromput per la col·locació, en un moment indeterminat després de la seva construcció, de dues esteles esculpides semblants a les de Sant Lliser d’Alós d’Isil.

  Per accedir al cementiri i a la mateixa església s’ha de passar per un portal que en la seva part exterior manté les marques que cada any s’hi fan la nit de Sant Joan amb les falles enceses.

• 

  SANT PERE DE SORPE

  Sant Joan d’Isil està allunyada del poble, com passa sovint a valls d’Àneu amb les esglésies romàniques. Adossat a sud de la construcció hi ha el cementiri. L’església és un edifici del segle XII que sembla respondre a diferents projectes d’obres i reformes. El que ens ha arribat és una construcció de planta basilical, de tres naus capçades a llevant per tres absis semicirculars d’estil llombard. Aquesta capçalera està construïda sobre la llera de la Noguera Pallaresa.

  A l’interior es conserven els següents elements romànics: una pica beneitera; una pica d’olis amb figures esculpides de lleones; i una magnífica pica baptismal, decorada amb animals fantàstics i motius florals. Gran part dels seus frescos murals estan conservats al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) i al Museu Diocesà de La Seu d’Urgell. Es conserva també in situ, íntegre, un retaule renaixentista recentment restaurat.

  No us perdeu les troballes aparegudes durant els treballs de restauració de l’església l’any 2013, amb noves pintures romàniques i nous elements que permetran oferir una nova visió de l’església

• 

  SANT PERE DE BURGAL

  Sant Pere del Burgal ja és esmentat en documentació l’any 859, quan el seu abat, Deligat, rebé el privilegi d’immunitat del compte de Tolosa. Fou un antic monestir carolingi que es convertí en abadia benedictina femenina a finals del segle X, tot i que en pocs anys va passar a ser un priorat masculí.

  L’església del monestir, parcialment enrunada, és una construcció romànica de tres naus capçades a llevant per tres absis semicirculars decorats externament amb arcuacions llombardes i lesenes. La capçalera situada a l’oest es considera excepcional dins el romànic català, ja que presenta també un absis, encarat a la nau principal, de dos nivells. De la nau nord encara es conserva el mur i els arcs formers que separaven la nau lateral de la principal. En l’altra nau lateral s’observen restes de dues portes que comunicaven amb les dependències monacals. Es poden definir els perímetres d’algunes d’aquestes dependències, però és impossible, ara mateix, poder obtenir més dades sobre la seva funcionalitat.

  A l’absis central de la capçalera s’hi han reproduït les pintures murals originals, que actualment es troben al MNAC i estan atribuïdes al Mestre de Pedret. Destaca la mítica figura femenina que hi apareix, la comtessa Llúcia de Pallars. A l’interior també es troba la reproducció d’una talla romànica policromada de Crist Crucificat i uns fragments de pintures murals originals.

• 

  SANTA MARIA D'ANEU

  Santa Maria d’Àneu ja apareix esmentada en l’acta de consagració de La Seu d’Urgell de l’any 819. Es creu que la seva primera advocació va ser la de Santa Deodata, advocació molt antiga, i que se substitueix posteriorment per la de Santa Maria. No se sap què hi devia haver en aquell moment, ja que les característiques arquitectòniques més antigues que hi veiem ara la situen dos segles més tard, en la primera meitat del segle XI.

  Amb les reformes que s’hi van fer els segles XV i XVI la planta va créixer cap a ponent. Al mateix temps el volum interior es va transformar de manera sorprenent a l’unificar-se en una sola les treus naus primitives. Aquestes obres posen en evidència que en aquell moment es trobava en ple funcionament.

  A l’interior de Santa Maria podem contemplar la reproducció de part de les pintures originals, datades a cavall dels segles XI i XII, atribuïdes al taller del Mestre de Pedret i avui dia conservades en el MNAC. Aquestes pintures són considerades unes de les més importants dins l’art romànic català, tant per la seva plasticitat com per la seva iconografia excepcional. Hi trobem representats l’epifania (adoració dels reis d’orient), els tres arcàngels, dos serafins, dos profetes, la representació d’una profecia i dos personatges més, que possiblement són nobles i/o eclesiàstics que sufragaren la realització de les pintures. En totes les escenes són molts els elements representats que no segueixen les normes tradicionals de l’època.

• 

  SERRADORA D'ALÓS

  La serradora d’Alós d’Isil ens introdueix en el món de la fusta, quan aquesta era matèria primera insubstituïble, i il·lustra el procés que se seguia des que es tallava al bosc fins que era transformada en taules per a la construcció.

  El seu funcionament i el suport fotogràfic i visual faciliten la comprensió de tot el procés i, alhora, ens submergeix en l’especial món de l’explotació forestal i l’aprofitament del bosc, un dels complements econòmics més rellevants d’aquestes valls pallareses i una de les formes de vida més característiques del Pirineu.

• 

  FORMATGERIA LA ROSETA DE GAVÀS

  Formatge “la Roseta de Gavàs”, elaborat amb llet crua de cabra, procedent de la pròpia explotació extensiva al poble de Gavàs.

  El formatge característic “la Roseta de Gavàs” és de pasta semitova. Es treballa a temperatura suau, efectuant la seva fermentació enzimàtica durant un temps relativament llarg.

  La presentació del formatge és cilíndrica, amb un pes aproximat de 400-500 grams, essent la crosta natural, amb fongs d’un gris suau, natural i característic.

  S’elabora també el tupí, formatge ancestral de les nostres muntanyes, caracteritzat per la seva olor persistent i un gust intens. La pasta és de color blanc groguenc. S’empra generalment per a sucar el pa i s’acompanya d’un gotet de vi negre.

  Cal no oblidar el brossat, producte que prové del xirigot que resta de fer el formatge. La seva virtut és la finesa que dóna al paladar. Es pren amb sucre, fruita o mel.

  Durant l’estiu, “la Roseta de Gavàs” ofereix visites guiades a la formatgeria on, a més a més, s’hi poden comprar els formatges (segons existències) i gaudir també de l’exposició permanent de pintura realitzada per la Rosa.

• 

  CONJUNT MONUMENTAL DE SON

  Aquest conjunt, situat a 1.393 m d’altitud, està encapçalat pel campanar llombard de l’església dels sants Just i Pastor. El cloquer, el cementiri, la torre del rellotge -antic comunidor per exorcitzar les tempestes -, el prestigiós retaule obra de Pere Espallargues, una joia del gòtic lleidatà del segle XV, i les excel·lents mostres romàniques del patrimoni moble constitueix un tot harmònic d’enorme valor arquitectònic i artístic.

  Tots aquests elements, íntimament connectats, constitueixen un testimoni excepcional, una finestra oberta per submergir-se de ple dins del món de la religiositat popular, les creences i els rituals.

• 

  CASTELL DE VALÈNCIA D'ÀNEU

  El conjunt arqueològic del Castell de València d’Àneu està situat dalt d’un turó (1108 m) sobre la plana d’Esterri d’Àneu (984 m), dominant alhora les dues vies de pas naturals dels rius Noguera Pallaresa i Bonaigua. Per la banda de ponent, controla el camí cap a l’Aran i pel vessant de la Noguera, domina l’accés des de la plana d’Esterri fins a la vall d’Isil, seguint la ruta natural que duu, travessant el port de Salau, cap a Occitània.

  El recinte castral és un tipus d’assentament molt estès des del segle X a bona part de l’Europa mediterrània, que relaciona una fortificació defensiva amb un habitatge. Es tracta d’un recinte fortificat en el qual trobem dos grans espais ben definits: l’habitatge, situat al Recinte Jussà (el de baix) i el castell pròpiament dit, ubicat a la part alta (Recinte Sobirà).

  El conjunt presenta una complexitat evolutiva important perquè les fases modernes i contemporànies se sobreposen, per tot el recinte, a les àrees medievals.

• 

  ELS BÚNQUERS DE LA GUINGUENA D'ÀNEU

  Durant l’època difícil de la postguerra a molts indrets del Pirineu es va començar a construir l’anomenada “línea P”, una línea defensiva de fortificacions militars per aturar un suposada invasió militar que entrés per les muntanyes. Aquestes construccions es van fer en un moment on la població civil estava immersa majoritàriament en la pobresa i sotmesa a més a una repressió molt dura.

  Aquestes construccions no es van utilitzar mai i, de fet, ja eren obsoletes en el moment de la seva construcció. Així i tot, l’exèrcit en va anar fent el manteniment fins els anys 80 del segle XX.

  Per altra banda, tota aquest zona era considerada de frontera, amb els inconvenients que això representava.