El Centre d’Art La Panera de Lleida presenta un nou cicle d’exposicions que visitar durant aquest estiu.
«Afectes sònics. Art sonor i expansió de la percepció», exposició col·lectiva a cura de Matías Rodríguez-Mouriño i Christian Alonso a l’Espai 0
«Afectes sònics» és una exposició col·lectiva que explora el paper del so com una eina relacional, creativa i transformadora. Basant el seu treball en la recerca transdisciplinària i en la mediació tecnològica, els artistes combinen mètodes com l’enregistrament de camp, la síntesi modular, la composició, la performance, la sonificació d’entorns o la poesia sonora. Adoptant tipologies com la instal·lació immersiva, l’escultura sonora o el vídeo, els projectes conviden els visitants a escoltar, interactuar, experimentar, improvisar i crear.
Considerant el so com un signe afectiu, crític i polític que va més enllà de la significació, la comunicació i la representació, els artistes ens interpel·len a qüestionar-nos qui som o com vivim; desafien una idea unívoca de la realitat i ens ajuden a projectar mons possibles; faciliten noves formes de relació entre i més enllà dels humans. El so amplia la nostra percepció i revela els intersticis de les coses; fa sensible un món de codependències i interdependències, de coexistència simultània entre entorns, cossos, energies, fluxos i agències.
«Afectes sònics» aplega treballs artístics que ens proposen interactuar amb dispositius de manera lúdica; que ens porten a reflexionar críticament sobre els detonants psicològics i les tecnologies de control; que ens permeten copsar el potencial subversiu de la sinestèsia; que contribueixen a fer que empatitzem amb l’experiència migratòria; que posen de manifest la capacitat del so d’esdevenir un bioindicador ambiental; que fan visible i audible la ubiqüitat contaminant del plàstic; que ens ajuden a entendre que els humans conviuen amb no humans de manera constitutiva.
Artistes participants: Agnès Pe, Félix Blume, Sissel Marie Tonn, Edu Comelles, Núria Andorrà, David Vélez, Eli Gras, Kepa Landa, Ginebra Raventós, House of Polymath (Jose R. Madrid Alonso), Arnau Sala Saez, Marc Vilanova.
«Marc Herrero. La terribilitat de la carn», exposició individual a cura de Christian Alonso a l’Espai 1
Amb «La terribilitat de la carn», l’artista Marc Herrero trasllada la iconografia del Judici final de Miquel Àngel al nostre món contemporani, i la reinterpreta en relació amb la situació actual de col·lapse ecològic. En la seua investigació visual, basada en el dibuix amb grafit i retoladors, la doctrina bíblica apocalíptica queda substituïda per una cosmologia biocentrada. Agrupades en àmbits temàtics, les imatges d’Herrero reformulen la filosofia religiosa animal, les pràctiques de taxidèrmia, les dinàmiques de productivitat, els fenòmens de les mutacions i el desig humà de dominar el món.
L’estructura que sosté els dibuixos recorda tres tipologies arquitectòniques: una capella (lloc de culte i de transmissió dels codis morals), un panòptic (lloc de control i disciplina social) i una granja porcina de producció intensiva (lloc d’explotació animal i focus de contaminació ambiental). Al centre de la composició, Jesucrist, transfigurat com a deessa Gaia, relata les conseqüències d’un model de creixement infinit que esgota els recursos de què s’alimenta. A l’epíleg, els éssers humans forgen un nou contracte natural amb els no humans, basat en el benestar comú.
«La terribilitat de la carn» vincula el clima cultural del segle xvi amb els desenvolupaments tecnocientífics del segle xxi a través d’una exploració plàstica que hibrida carn humana i no humana. Cossos mòrbids, quimèrics i monstruosos formen part del bestiari de l’artista i docent Marc Herrero (Barcelona, 1977), el qual s’inspira en la història de l’art, la tradició iconogràfica del cristianisme, la teoria psicoanalítica, la cultura cinematogràfica, la ciència-ficció, l’estudi anatòmic del cos humà i animal, i la il·lustració naturalista.
«Oriol Miró. Això és cal·ligrafia», exposició individual a cura d’Anna Roigé a l’Espai Transversal + Espai miniPanera + Centre de documentació
Cal·ligrafia és la nostra escriptura a mà, l’escriptura que forma part del nostre llenguatge gràfic. És la nostra identitat personal i també cultural i geogràfica. És dins de la nostra geografia humana i física. I nosaltres som dins d’ella. Ens materialitzem en l’escriptura; des del passat ens fa presents i ens projecta cap al futur.
La cal·ligrafia, doncs, és un llegat que ens arriba des de la nostra història i que traslladem cap endavant. És una materialitat del territori i dels ponts entre territoris, travessant geografies entre diferents cultures i tradicions d’escriptura.
En el món hiper-tecnològic d’avui dia tenim eines que ens donen un resultat molt immediat. Sembla que no tenim temps per esperar, cultivar, créixer, perseverar i recollir; tornar a cultivar, créixer, perseverar, recollir… Ens hem acostumat a obtenir una causa-efecte molt ràpida. Però aquesta velocitat fa que tot tingui una caducitat molt ràpida, també. Paradoxalment, això fa que valorem el procés allà on hi és, el procés com a diferència de tot allò altre, de tot allò immediat.
En la cal·ligrafia, el procés és el més important; la pràctica és el valor. No busquem obtenir resultats, sinó que l’objectiu rau en el recorregut que hem fet i en el camí que podem continuar fent. La pràctica és el que dona solidesa a la feina.
Una part d’aquest procés és saber com ha evolucionat la nostra lletra al llarg del temps. Els manuscrits romànics catalans ens arriben com una herència que apel·la a la nostra identitat. Visitem els arxius i n’estudiem els manuscrits; ens posem en la pell de la persona que va escriure, agafant-ne la ploma i sentint-ne el batec en cada traç. També aquestes persones eren conscients de la nostra presència d’avui. Van viure aquí amb nosaltres, en els mateixos pobles i famílies. El seu batec és el nostre. Amb la cal·ligrafia practiquem la història, fem arqueologia des de la pràctica, busquem el que no està explicat en els llibres i recuperem les formes d’escriure que tenim a casa nostra i que havien estat oblidades.
Però, tot i la bellesa d’aquests manuscrits romànics i el sentiment de pertinença que ens desperten, no volem copiar-los ni imitar-los. El coneixement dels arxius ens dona força, no límits. Nosaltres hem de fer el nostre treball, hem d’escriure les nostres lletres amb les nostres eines. Aquesta és la part del procés més intensa, personal i passional.
A l’hora d’escriure, apareix un component emocional que comença per la tria dels textos. Quan escrivim un text, hi fem un lligam molt més profund que simplement amb la lectura. El llegim, el mantenim a la memòria i el veiem aparèixer des de la nostra mà.
Quan l’escriptura, la cal·ligrafia, es realitza des de la pràctica constant, la concentració i l’atenció plena, es converteix en meditació. Quan decidim escriure un text és perquè volem fusionar-nos-hi. L’escrivim perquè ens ajuda a créixer i perquè, a través de la concentració, aconseguim deixar enrere els estats conscients.
En aquesta exposició podreu veure el meu procés. Hi ha algunes de les meves eines i alguns dels meus quaderns de treball. Hi veureu també el meu projecte present, els Llibres de meditacions, en què agafo textos budistes i els dono la forma que sento que em demanen.
No tinc la facilitat de la paraula. O, com a mínim, no sé dir paraules prou bones perquè hagin de ser llegides per altres persones. Escric textos budistes que m’han ajudat a voler ser un ésser viu millor, més atent, més pacient i més compassiu. Si els escric, no és perquè vulgui que altres persones també se sentin atretes pel budisme, sinó que ho faig per recordar qui vull ser i per sostenir el meu coneixement.
La cal·ligrafia és respecte per cada gota de tinta, gratitud per tot el que aprenem, amor per cada lletra que fem i desaparèixer dins la nostra feina.