El primer que aprens, de petita, quan vas al cine, és que tot allò que t’expliquen com si fos real, de fet no ho és: se’n diu versemblança; els actors i les actrius saben plorar i enfadar-se i estar moixos com si els hi anés la vida, es barallen i lluiten amb tot tipus de perills,  però les escenes on s’hi juguen la pell, les fan especialistes; s’angoixen i et fan patir encara que tot faci preveure un final ensucrat; la sang és de mentida i els morts també.

Però Astral no és una pel·lícula.

Un cop s’encenen els llums de la sala, saps que les cares tristes i angoixades que ha enregistrat la càmera continuaran tenint la mateixa expressió trista i angoixada que vèiem a la pantalla; que no hi havia cap especialista en les escenes de risc; que els moments en què la situació es complica no han estat pas pensats per posar-te en tensió, són així resultat de la desesperació i el patiment que viuen els protagonistes. Que, ben al contrari del que passa a les pel·lícules, haurien volgut no ser-ne pas de protagonistes. I tot i que en saps el final des de bon principi, la història t’atrapa.

Si Astral fos una pel·lícula aplaudiríem la complexitat de l’argument: uns voluntaris d’una ONG -Proactiva Open Arms- se la juguen cada dia per salvar la vida de persones que també se l’han jugat per fugir de la guerra i la misèria, i que volen arribar a Europa al preu que sigui; les màfies que els faciliten la fugida, els han estafat : després de cobrar-los  quantitats immorals per pujar en un dingui, es troben abandonats enmig del mar sense prou combustible per arribar enlloc. Només sobreviuran si els voluntaris hi són a temps. Aquests,  saben que fent la seva feina, mantenen i eternitzen el negoci de les màfies , però tot i així, no hi ha alternativa. És una xarxa despietada.  

Deia Joan Barril que el periodisme és la professió més bonica del món perquè t’estimula a buscar la veritat. L’equip d’Évole ho aconsegueix amb escreix amb aquest reportatge que acaba fent possible el que d’entrada sembla impossible: explicar la història humana d’aquest episodi inhumà que estem vivint en directe. La realitat torna a superar qualsevol ficció.