Cap a finals del segle XVIII, els il·lustrats proclamaven el triomf definitiu de la raó sobre la superstició. No sabien com n’estaven d’equivocats! Per comprovar-ho, n’hi ha prou amb veure competir les ciències mèdiques actuals amb la iridologia, la teràpia de meridians, el reiki, el feng-shui, les piràmides, els bioritmes, els imants a les orelles, la vidència o les dietes màgiques, entre d’altres disbarats pseudocièntífics o esotèrics. Hi ha qui parla de misterioses energies que flueixen entre les persones, aures, percepcions extrasensorials, telepatia i portes a estats superiors de consciència, on presumptes mestres de la cosa es comuniquen amb els morts o veuen el futur. Els antics saurins, que trobaven pous fent bellugar un pèndul, ara es fan dir geobiòlegs i et cobren una pasta per aconsellar-te sobre l’orientació del llit. I pot tenir més credibilitat una persona amb desordres mentals, que afirma haver tingut contactes amb éssers extraterrestres, que tots els astrònoms professionals, dotats d’instruments capaços de detectar la més minsa anomalia.

Tampoc no manca el maniqueisme: les coses són bones o dolentes. En el discurs pseudocièntífic poc importa que molts estem vius gràcies als avenços de la medicina convencional, la química, la genètica o la física nuclear: tot això és dolent.Fan mal els forns microones, les línies elèctriques, les antenes, el avions, els aliments irradiats, les vacunes i els antibiòtics. Però és bo tot allò que és natural  —excepte els virus, les rates, una truita d’Amanita Phalloides  i quatre excepcions més que confirmarien la regla. La ciència està sotmesa al contrast i a la verificació: calen moltes observacions i proves experimentals, realitzades per diferents investigadors abans de validar una teoria, una tècnica o un nou medicament. En canvi, la pseudociència invoca sempre casos aïllats i testimonis dubtosos, opinions de presumptes experts i conspiracions secretes, però mai no es sotmet a l’escrutini d’observadors independents. Tal com s’esdevé amb les religions, qui no hi creu no hi és comptat. Al final del camí el que trobem és un interès molt baix per qüestions científiques, es a dir, per adquirir eines intel·lectuals que ens permetin comprendre el món. Però el problema de la manca d’alfabetització científica no rau tant en un dèficit d’instrucció­ —els fets i les dades són a la Wikipèdia—, sinó en la carència d’actituds crítiques o escèptiques davant de l’allau d’informació que ens arriba. Ens empassem qualsevol cosa que circuli per les xarxes socials, la televisió o els canals publicitaris, convertint-nos en ostatges de modes i tendències. En la mida que ens lliurem en mans de la irracionalitat, esdevenim esclaus de la ignorància, els nous esclaus del segle XXI.