Llegia a Twitter - amb humor, com no podia ser d’altra manera - que per reblar el clau a la darrera proposta de l’ajuntament de Barcelona per feminitzar el mot homenatge (donanatge), era que fos feminitzat en la seva totalitat. Proposava, l’autor de la piulada, canviar “Donanatge”, que és de gènere masculí, per la versió del gènere femení, ”Donanatja”. Deia que ajuntar dona + natja per reivindicar el feminisme seria un despropòsit d’aquells que es recorden durant anys. Al mateix temps escoltava una usuària que deia que, en cas que mai arribés a ser algú en aquesta vida, que per favor li fessin un homenatge, que si no s’aixecaria i fotria un bon ensurt a tots els presents. Que res de donanatges.

Fa uns dies discutien Carme Junyent, directora del Grup d’Estudis i Llengües Amenaçades i Quim Monzó, escriptor, sobre aquest món de gestos, ara lingüístics. Més que discutir, es donaven la raó, per una banda acadèmica, per l’altra banda creativa, en l’alt contingut de postureig polític que comporta aquest desdoblament i inventiva de noves paraules. Els mateixos que canvien corbates per camises. Postureig. El problema de tot això recau en què s’està intentant canviar la normativa lingüística des de la política i la ideologia i no des de la vessant acadèmica.

També sol passar que qui critica aquests fets és vist, per alguns sectors, com a masclista, conservador o patriarca, paraula aquesta darrera que sona a segle passat. L’empoderament de les dones ha d’anar molt més enllà de quedar-se en simples fets lingüístics. Remuneració i igualtat en tots els sectors. Ja ho podem firmar, això. I que les dones acabin governant el món, que crec que podria anar molt millor.

Som vinguts en aquest món a entendre’ns. Si ja costa prou i cada cop més, imaginem-nos si hi afegim dubtes i problemes de gènere a les paraules.