Crec que no descobreixo res si dic que la banalitat entesa com a superficialitat i frivolitat és un valor en alça en la nostra societat. Quan em pregunto el per què del seu èxit, en venen dues raons.La primera d’ elles és un clàssic, el poder polític i econòmic ens vol mesells,acrítics, consumistes a fi i efecte d imposar el seu dogma sense oposició. Un exemple és l’actual model de lleure imperant, aquest bellugar-se amunt i avall fent mil coses amb agendes plenes d’ activitats que no permeten la reflexió , la lectura i l ‘anàlisi.
La segona raó de la banalitat , al meu parer , rau en la necessitat de defensar-se davant l ‘allau de notícies, sovint tristes i dramàtiques, guerres , epidèmies, misèries , injustícies . Davant aquesta allau, cerquem les coses vanes per evadir-nos. I així acabem mirant programes infumables, tertúlies cridaneres, partits de futbol com batalles de gladiadors etc. Es tracta d oblidar, i de fugir de la dura realitat. I tanmateix ….ningú pot escapar de la seva essència .Jo us proposo una recepta senzilla contra la banalitat: La vida de carrer, la que cantà Estellés a » Goigs del carrer». Res més autèntic que mirar-se als ulls, sentir l’ olor del cos i la parla d altri i experimentar que » viure ens és un regal «. Aquest màster no té crèdit ni us donarà cap títol, ara , si el practiqueu sentireu un goig com n’hi ha pocs! Tornem a la » joia pura del carrer » com quan de «nins cantavem gol! Gol ! o «caçàvem granotes en una tolla». Sentireu un goig de «carrer»
