Tenim la sort de formar part d'Europa, on l'ús de la força seria inacceptable.

Hi ha hagut declaracions, moltes declaracions, contactes a tres bandes entre Joan Rigol, Pedro Arriola i José Enrique Serrano, diverses sentències del Tribunal Constitucional, més de dos milions de catalans votant en un procés participatiu, rodes de premsa i preses de posició inalterables de les dues parts.

Ha passat el 9-N i, després d'escoltar a Artur Mas al Parlament i després a Mariano Rajoy, es té la impressió de que poc s'ha avançat en el terreny dels principis immòbils respectius. En qüestions polítiques i en temes opinables els principis haurien de ser dúctils i flexibles. No hi ha constitucions eternes ni processos d'independència tancats i definitius. La història ens ho indica.

La Primera Guerra Mundial va començar per una sèrie d'errors concatenats i va acabar en confusió, milions de morts i un redisseny de fronteres sobre les cendres dels imperis caiguts. Ha passat un segle i no es poden establir comparacions de cap tipus per la dimensió i transcendència del conflicte que s'està desenvolupant entre Espanya i Catalunya.

Artur Mas va dir al Parlament que “l'Estat ja no ens fa por” i que el pla de ruta traçat l'endemà del procés participatiu es basaria en aconseguir un referèndum amb totes les garanties legals, pactat amb l'Estat i confirmat a les urnes. O s'acceptava aquesta proposta o es celebrarien eleccions amb caràcter plebiscitari que podrien desembocar en un referèndum definitiu sobre la independència.

Finalment, va sortir el president del Govern i va tancar totes les portes a un acord en qualsevol dels dos punts. Mariano Rajoy va desautoritzar la votació del diumenge, li va treure importància, i va treure la veritat constitucional per afirmar que s'oposaria a qualsevol reforma que “liquide la soberania nacional”. Estem, per tant, on estàvem fa dos anys.

Artur Mas és empès pel carro de la dinàmica independentista al que va pujar poc després de les eleccions del 2012, i Mariano Rajoy és presoner dels sectors del seu partit que li exigeixen que doni la cara per preservar la unitat nacional. És inútil en aquestes circumstàncies invocar terceres vies o aproximacions parcials. La querella contra Mas i alguns dels seus consellers és un acte de dimensions polítiques irreductibles. Segons Talleyrand, és pitjor que un crim, perquè és un error.

Tenim la sort de formar part d'Europa, on l'ús de la força seria inacceptable. D'aquí la proporcionalitat de les decisions adoptades el 9N per la Fiscalia, és a dir, evitar l'espectacle de policies retirant urnes i tancant el pas a ciutadans amb paperetes a la mà. El xoc, dialèctic almenys, ja s'ha produït. Farà força intel·ligència i cintura política per evitar mals majors.

Article original: Foixblog.com