La columna
La precarietat de Grècia
El deute extern ha condicionat la política del món des de temps immemorials. Felip II no podia mantenir cinc guerres simultànies però, sobretot, no podia pagar als banquers europeus que les finançaven i no podia augmentar més els impostos als seus súbdits. Les relacions entre França i la resta d'Europa van estar marcades pels deutes promoguts per les aventures militars de Napoleó. França va ser castigada a pagar més del que podia després de la derrota de Waterloo en 1815 i va tornar a hipotecar-se després de la victòria prussiana de 1871 que va proclamar la unitat alemanya a París.
Una generació després van ser els alemanys els humiliats a pagar quantitats estratosfèriques després de la Gran Guerra. L'esperit revengista dels francesos va convertir a Alemanya en un erm del qual sortirien les idees que van promoure el nazisme i la Segona Guerra Mundial. John Maynard Keynes formava part de la delegació britànica en la Conferència de París de la qual va sortir el Tractat de Versalles. Va escriure un breu llibre, Les conseqüències econòmiques de la pau, en el qual advocava per mitigar als alemanys el pes insuportable del deute.
En comptes de discutir sobre les noves fronteres europees i sobre els botins que podien arrabassar als imperis caiguts, es van dedicar a calcular les reparacions de la Gran Guerra. El que havien d'haver fet és cancel·lar tots els deutes i dedicar-se a reconstruir un continent devastat.
Hitler va suspendre els compromisos d'Alemanya amb els països que van guanyar la guerra de 1914. Però a partir de 1945 i després de les desgràcies i la barbàrie provocades pel nazisme, van tornar a plantejar-se els deutes no satisfets de la primera guerra i les que es van establir a partir de la segona.
En 1953 es va arribar a un acord a Londres segons el qual Alemanya pagaria lentament els deutes contrets en els anys vint i trenta. En 1995, després de la unificació, Alemanya va decidir pagar tots els seus deutes i no va ser fins al 3 d'octubre de 2010 quan es van liquidar tots els interessos del deute contret feia gairebé un segle.
El Pla Marshall va ser una intel·ligent decisió dels Estats Units que va emergir com la primera potència mundial després de la guerra. Mantenien les seves estructures intactes, produïen a gran escala i mantenien una acumulació de capital que va convertir al dòlar en la moneda de referència mundial. Es van beneficiar britànics, francesos, alemanys occidentals, italians, belgues i holandesos però els que més van guanyar van ser els nord-americans.
El deute dels països ha existit i existirà sempre. El que va ocórrer en els anys noranta a Amèrica Llatina va ser un desastre que va provocar situacions catastròfiques com les d'Argentina. La responsabilitat la van tenir els argentins però també els gerifaltes del Fons Monetari Internacional que no van voler o no van poder controlar la pluja de dòlars prestats per diversos països llatinoamericans. Al final va haver de condonar-se el deute total o parcialment. No tenia sentit.
El deute contret per Grècia és un problema que reflecteix la irresponsabilitat dels successius governs grecs però també un descontrol dels creditors pilotats per la troica que no van saber exigir transparència a les autoritats d'Atenes. Prestar sense solta ni volta, sense exigir les reformes abans que fos massa tarda, forma part també del quadre de responsabilitats en l'actual crisi de la zona euro i de la Unió -Europea.
És una evidència que els governs grecs dels últims anys no han estat responsables. Pensaven que l'Europa de l'euro els podia finançar un model sense efectuar les reformes mínimes. La xulesca actitud del ministre Varufakis dient que “portaré amb orgull l'odi dels creditors” em sembla una ximpleria. Els creditors no tenen odi, sinó que volen cobrar. Els grecs han pagat amb creixes el seu mal govern. Només cal veure les cues davant els bancs que no tenen els diners que van rebre dels seus clients.
Els que pensen que la crisi grega enfonsarà l'euro o la Unió Europea haurien de tranquil·litzar-se. El que es va a imposar és una reforma, una més, sí, Europa s'ha fet així, amb reformes, perquè els països de la zona euro puguin resistir les turbulències que arribin perquè tindran la solidaritat de la resta.
Caldrà passar de l'austeritat al creixement. Grècia no pot pagar el deute contret. Tampoc Espanya, Portugal, França o Itàlia. Caldrà pensar en quitacions proporcionades amb l'objectiu de desfer-se de la soga al coll i dedicar-se a produir i crear riquesa. Afortunadament, la situació grega no deriva de les conseqüències d'una guerra sinó del mal govern i la frivolitat. També de la falta de control dels creditors.
Per evitar més sofriments Europa ha de cedir i Alexis Tsipras ha de ser conscient de la seva extrema precarietat.