Recordo una vinyeta del genial Albert Monteys on apareixia un home vestit amb barret noucentista i amb cara de circumstàncies en una botiga completament buida. La pàgina anava sobre la innovació i el text deia una cosa semblant a aquesta: "Innovació és obrir un videoclub quan encara no s’han inventat les cintes VHS".

Ve a tomb per parlar del tancament de Discos Castelló, una de les poques botigues clàssiques de discos que aguantaven a Barcelona. Un es pregunta com havien aguantat aquests anys de revolució digital, en un moment que només compren discos els nostàlgics i on la xarxa digital i la pirateria han capgirat tots els models de negoci. Escoltava al matí la Gemma Galdón a RAC1 assegurar que la gent compra la mateixa música que abans. Això, en tota probabilitat, és mentida. Matisable, si més no. La gent consumeix cultura gratuïtament i en compra en un percentatge molt baix. El que sí que ha proporcionat la cultura del remix és la d’universalitzar la producció. Fa uns anys podien gravar un disc els pocs músics que s’asseguraven el monopoli cultural. Avui dia tothom, amb uns pocs coneixements, es pot autoeditar a casa per dos duros. I el problema, en part, és aquí. No hi ha uns Beatles i uns Rollings, sinó que ja hi ha 30 milions de Beatles i 30 milions de Rollings. Fixem-nos a Catalunya, o posem el focus a Lleida, cada cop hi ha més grups que ho proven i ho intenten amb la dificultat que això comporta. Hi ha pastís per tots? Evidentment que no.

Per il·lustrar aquest desengany i desmuntar les teories integrades de la Galdón, fixem-nos en les sales de concert. Hi ha més músics, un boom de la música en viu, més cultura d’escoltar i més consum digital, perquè les sales de música en viu tanquen més que obren? - I deixem-nos per un moment del mantra de l’IVA cultural -. Doncs perquè no surt a compte. I perquè diuen que als grups els va millor el boom de la música en viu? Per dos motius: El primer, perquè són quatre artistes els que hi guanyen molts diners i trenta mil els que hi perden; I dos, qui contracta? Exacte, els ajuntaments, o sigui els ciutadans, vostè, jo. Quan ho fa el de la sala de concerts, de forma privada i arriscant-hi, tremoleu. I en aquest sac no hi posarem els festivals, que són un món a part.

I què caldria fer? Sancionar la pirateria i assumir el control i la regulació per repartir beneficis entre els creadors o obrir les portes del camp i que hi guanyi qui més en sàpiga? La primera, de talant socialista, està mal vista. La segona, ultraliberal, més que assumida i acceptada. Thomas Paine, pare del liberalisme radical, deia que la llibertat només es podia donar entre iguals. I ara, en aquests moments, no som iguals. No tots els artistes. No tots els consumidors.