Lo Pardal

Què oferim

• 

  Assaig

  OBRA LITERÀRIA

  ASSAIG

  Biografia d’infantesa de l’escultor Leandre Cristòfol il·lustrada amb trenta-quatre obres, Viladot descriu a través de divuit narracions curtes el món de l’artista a la vila d’Ós, abans de la seva arribada a Lleida per fer de fuster. Sense interpretar l’inici de la seva vocació creativa, aquesta biografia se centra en el caliu familiar i la vida rural, que germinarien en el desvetllar artístic.

  Dedicat a la tia Dolors, que va acollir Cristòfol a Lleida, es divideix en capítols com: La llar, Comença la vida, L’ermita d’Aguilar, L’escolà cobra, La costura, Les casquetes, El primer càstig, Un nen que volia ser fuster, La mort de mossèn Cassimir, Els diumenges d’estiu, El gos pastor, Les primeres escultures, A cal fuster, el pla d’Urgell, El primer martell, En Cristòfol fuster, Cap a Lleida i La ciutat.

• 
  • 
  • 
  • 
  • 

  Literatura infantil

  OBRA LITERÀRIA

  LITERATURA INFANTIL

  El vell i l'ocell,    Autostop a la ciutat submergida,    Professor Fluss, el televisor vivent,    Sindbad el mariner,    L'Ass i l'Orr

   

  El vell i l'ocell

  El llibre  se situa en un temps una mica reculat, potser cinquanta o seixanta anys enrera, en una masia solitària com tantes n’hi ha d’escampades per Catalunya.
  
  Si fins gairebé al final de llibre  Guillem Viladot ens ha explicat uns fets que podrien haver estat reals, al final de tot deixa volar la fantasia del petó reconvertit en ocell, com si volgués dir que a vegades hi ha fets –potser màgics- que ens fan descobrir coses que ens poden capgirar totalment la vida

  Autostop a la ciutat submergida 

  Conte infantil que narra un viatge extraordinari de Dric i Bert per sota les aigües de la Mediterrània, que els condueix a la ciutat submergida d’Omicró, on des de fa milers d’anys viu una noia bellíssima: l’Egnia. Amb ella viuen mil aventures, però no poden vèncer l’acció implacable del temps, que és invencible.

  L’edició de 1984, 1989 i 1992 incorpora un apèndix d’Ignasi Riera, i un retrat de Lluís Trepat.

  Professor Fluss, el televisor vivent

  Guillem Viladot, l’autor d’aquesta història, fa broma amb l’aparició del fenomen del televisor vivent. Tot va començar quan el protagonista es va refredar i li va quedar uns sorolls estranys a les orelles. Cada vegada que es tocava l’orella se li encenia un televisor al front. Va establir contacte amb un director de circ el qual li va proposar fer un espectacle. El mateix director li posà el nom artístic de professor Fluss.

  Com a conseqüència vàries circumstàncies li desaparegueren els sorolls i també el televisor del front. Amb la situació normalitzada l’home va ser molt feliç.

  Sindbad el mariner

  La història  de Sindbad el mariner pertany a un recull de contes orientals en àrab sota el nom de les Mil i una nits.

  Sindbad el mariner és un cant a l’acció com a font de vida, contra l’apoltronament, parent de la mort. És evident que aquesta vida d’acció hi és portada fins al límit per la fantasia popular.
  
  Guillem Viladot en la seva traducció de l’obra ha arribat a la conclusió de comprendre clarament que només hi ha un tipus de literatura: la que pot interessar a tothom qui trobi plaer en la lectura, sense mesures d’edat, de condició o d’educació. Només hi juga la facultat de comprensió. Segons Viladot, una obra com Sindbad el mariner és una col·lecció de narracions que un cop tret del cap el prejudici de conte de fades, pot divertir i pot fer pensar a qualsevol lector de qualsevol edat i condició

  L'Ass i l'Orr

  Ell es diu Ass i ella es diu Orr. Són dos amics que plens d’il·lusió i una mica de neguit inicien un viatge a Sud-àfrica. És el seu primer vol internacional. Les coses, però, no passen com s’esperaven i el jumbo que els ha de dur a Ciutat del Cap no arribarà mai. L’ass i l’Orr viuran una experiència inoblidable, que marcarà tota la seva vida.

• 
  • 
  • 
  • 
  • 

  Narrativa

  OBRA LITERÀRIA

  NARRATIVA 1952-1972

  Temps d'estrena,   Els infants de Riella,   Arill avall,   La gent i el vent,   La cendra.    

  Temps d'estrena

  És la primera obra publicada de l’autor. És un llibre de narracions breus on una criatura emotiva, de tall autobiogràfic, s’aboca a la vida des de la sordidesa d’un poblet de les comarques lleidatanes. Inclou cent relats, el naixement, el bateig, el germanet, l’hivern, l’ametller florit, les primeres oracions, el besamans l’hora de sopar, el nen del cap gros, la rondalla, la Font de la Teula, l’home de Claravalls, la germana Pina, la purga, l’ós, el renec, els lliris, el senyor rector, la puput, el berenar, els Reis, els fruits, el Met, la malaltia, pa de pardal, els estiuejants, l’orfe, el palmó, les herbes, el mirall, la Primera Comunió, el canvi d’estació, l’evangelista, el mestre, l’abellerol, el suïcida, el paller, en Crich, les “todes”, Solitud, l’oronell, “Viva la llibertad”, la mort, la festa de l’arbre, els focs de Sant Joan, el senyor Marianet, les gelades tardanes, el toc de morts, els jocs, la faula, el circ, el castell, l’estilogràfica, la mosca, el darrer dia de batre, el tabac, el vermut, els ocells d’hivern, en Ton morí al camp, Egoisme, la “Gralla”, la solfa, l’escut, pilotes que van i vénen, el pa d’àngel, la guineu, Tots Sants, la realitat, la pluja d’estels, la serra florida, la República, llapis nou, conferència atea, la sort, els primers freds, l’enterrament, niu de rialles, l’alè de les cases, les cinc de la tarda, la llaurada, neu vora el foc, estrena de la nit, en xurroviu, Quimetaaa...!, “Peix sobre la platja”, el cap pelat, sota el cel de la masia, “El Radere”, la fira, Déu, “El Rellotge”, els pals de telèfon, la migdiada, l’encenedor de l’oncle, la lluna plena, el porc, el crit, el Josep dels Cargols, el sermó de Quaresma i l’internat.

  Temps d’estrena incorpora també l’obra Hem deixat Riella on per primera vegada l’autor anomena Riella al mite d’Agramunt. Aquesta obra escrita els mesos de setembre-octubre de 1956 es divideix en XV composicions poètiques de composició lliure, amb temes com el mar i el paisatge de l’interior.

  Els infans de Riella

  Llibre de narracions breus sobre el mite que Viladot dedica a Riella. Ja no és el llibre de records personals de Temps d’estrena sinó un calidoscopi de la condició d’infants. L’autor s’immisceix amb altres nens i a través de 51 descripcions de personatges apunta el món dels adults amb la seva complexa elementalitat. Un món rural en el qual els nens no són solament els protagonistes, sinó que a vegades, amb un encert total, l’autor fa que la peripècia sigui viscuda pels adults però contemplada pels infants.

  Arill Avall

  Aril Avall és la història d’un fet d’amor. Una davallada, amb el signe de les aigües d’Andorra vers el Comtat d’Urgell, de la il·lusió més viva i primerenca fins a la trencada violent de les realitats de més contundència. Tot comença quan ella fou il·luminada uns instants per la visió de l’amor, i ella juga fort per la seva felicitat. Juga tant fort, d’una manera tant abrandada, que aleshores el resultat no té res a veure amb aquell amor pel qual ella s’entregà.

  L’autor ens hi va introduint en una oscil·lació equilibrada entre el realisme més cru i un alt nivell poètic. Però Aril Avall també és un món. Com en Infants de Riella, apareix el medi –enfilall d’atavismes, somnis impregnats de màgia, anhel de veritat i claror, felicitat i angoixa- i tot adquireix raó a l’entorn de Meritxell i ella mateixa és una raó.

  La gent i el vent

  La gent i el vent, premi “Víctor Català” 1966, és una col·lecció de narracions que parlen d’unes  vides que tenen per marc la Ribera del Sió, l’Urgell i la Segarra. En certs aspectes pot representar una continuació de l’obra Temps d’estrena (publicada ja anteriorment a la Biblioteca Selecta) sobre la infància de l’autor. La gent i el vent és un món rural d’adults i, com cada un dels seus llibres, Viladot ens hi presenta un context molt lligat per un ambient, un paisatge, una pols, una llum, un tarannà peculiars i tot fortament unit per una gran suggestió poètica, perquè l’autor amb aquesta obra transcendeix al pur exercici literari amb una incorporació a les lletres catalanes d’una nova palpitació humana i un nou joc lingüístic. 

  La cendra

  La cendra és una novel·la que, ultra les seves qualitats literàries, té la d’agafar-nos per sorpresa. Amb la veu d’una noieta que no acaba d’entendre ben bé allò que conta, l’autor ens fa seguir les peripècies de la més gran tragèdia que ha viscut el nostre poble. Però no es tracta simplement d’acostar-nos a la guerra civil per fer-ne de cronista, l’autor ha anat més enllà. Ha traçat, amargament i a vegades, amb uns elements que semblen pintorescos, la tragèdia de la frustració, de la repressió sexual, de l’autopunició que ha conformat als homes i sobretot a les dones, educats sota el signe del penediment.

   Dins La cendra el novel·lista s’ha atrevit a molt. S’ha atrevit a posar el dit a la plaga de la mesquina moral imposada per la por, a la terrible plaga de l’adaptació al medi ambient. Mai en la nostra literatura no s’havia parlat amb tanta tendresa, amb tanta lucidesa de la terrible renúncia a la felicitat, característica dels nostres temps.

• 
  • 
  • 
  • 
  • 

  Narrativa

  OBRA LITERÀRIA

  NARRATIVA 1974-1982

  Memoria de Riella,   Una vegada hi havia un fideu molt llarg,   Tingues memoria de mi,   Ricard,   Anàlisi de la sexualitat d'una dona.   

  Memòria de Riella

  En aquest volum s’arrepleguen els quatre títols Temps d’estrena (ed. Selecta, 1959), Els infants de Riella (ed. Destino, 1965), La gent i el vent (ed. Selecta, 1967) i L’arrel del Panical, que Viladot dedica a evocar el món de Riella, a partir d’un estil directe, que voreja la poesia, la ironia, el sarcasme i la tendresa.

  Aquestes quatre obres formen un tot que constitueix la rememoració vivíssima d’una gent que ha deixat un testimoni històric que, si bé és minúscul per la seva dimensió, és ineludible a l’hora de traçar els esquemes fonamentals de la psicosociologia del país.

  L’obra és progressiva i acumulativa; s’inicia amb la infància de l’autor i de tot allò que informa aquest món primer, prossegueix amb el món dels infants, continua amb el món dels adults, i acaba amb la barreja que constitueixen els immigrants.

  Una vegada hi havia un fideu molt llarg

  És una novel·la que pretén escriure amb ben pocs decòrums escolàstics; fer veure que el temps no existeix; renegar de la violència; parlar d’un país que no acaba mai de fer-se del tot; barrejar les coses fins allà on la vida, el somni i la utopia ens les barregen cada dia.

  Un llibre que de vegades és dolç de llegir i que d’altres vegades és agre. El lector trobarà un estil nou, una tècnica nova. És un llibre de lectura lenta, pacient. El lector s’ha de fer càrrec que no pot llegir de pressa allò que l’autor ha escrit amorosament, sovint amb grans dificultats, sovint amb paciència, sovint amb ràbia

  Tingues memòria de mi.

  Tingues memòria de mi és un conjunt de cartes  que un capellà escriu a un amic explicant-li la crisi de la seva vocació sacerdotal, de primer, i finalment de la seva crisi de fe. L’autor tracta el tema situant-lo en un tipus de personatge molt concret i el fa extensible a qualsevol persona que, en un moment o altre, sotmet a crítica la fe que ha heretat d’una cultura molt específica. Aquesta mena d’examen no és fet des de fora, sinó des de dins de la mateixa fe i, més concretament, des de dins de l’Església. Com és lògic, l’autor no resol el problema, però sí que enriqueix la problemàtica a totes les persones que es debaten encara sota el trauma condicionador de la fe imposada.

  Ricard

  La pubertat és, com tothom sap, l’edat durant la qual un adolescent queda transformat en un ser sexualment apte. En la vida de l’home potser no hi ha uns altres anys més decisius i alhora més conflictius, perquè la viabilitat del sexe vol dir, d’una manera o altra, una viabilitat d’amor, al cap i a la fi, de coneixement. Qualsevol pressió de l’entorn, però, amb una incidència impròpia, pot desgavellar –si més no en l’inici de l’estrena- la veritable senda de l’amor, almenys d’allò que la classe dominant entén per veritable. Ricard és un noi que, amb una jove predemocràcia al fons, viu la seva pubertat i n’és víctima. Fins a quin punt, però, víctima de l’entorn més immediat.

  Discurs horitzontal. Anàlisi de la sexualitat d'una dona

  Aquesta novel·la és un conjunt de vint-i-nou sessions que una noia protagonitza a casa del psicoanalista estirada al divan. Es tracta d’un monòleg al llarg del qual la noia, una universitària, elabora i descobreix la seva sexualitat que l’obliga a elegir la psicoanàlisi com una possibilitat, sinó de cura, sí de coneixement.

  El llenguatge emprat en aquesta narració és absolutament lliure. La noia s’expressa com potser no s’atreviria a fer-ho amb ella mateixa. Per tant tota la censura és absent i el llenguatge aconsegueix uns nivells tan realistes que poden incomodar al lector.

  El llibre es llegeix amb veritable fruïció, especialment els silencis, representats per unes línies de punts.

  El psicoanalista només intervé per anunciar el final de la sessió amb un implacable “és l’hora”.

• 
  • 
  • 
  • 
  • 

  Narrativa

  OBRA LITERÀRIA

  NARRATIVA 1983-1990

  Memorial de Na Nona,    Simetria,    Ciutadá 000000000001,    L'amo,    Joana.    

  Memorial de Na Nona

  Ës la biografia de l’ascensió social d’una noia provinent del medi rural en la Barcelona de la immediata postguerra, dramatitzada per les seves arrels dins de la resistència i les noves coneixences entre l’establishment victoriós.

  Les seves afortunades col·laboracions a “Destino” li permeten d’obrir-se pas com una rara Colette barcelonina fins a arribar a ser l’amor de Josep Pla.

  Simetria

  Simetria narra, a través del diari d’una de les protagonistes, la història d’una psiquiatra i una pacient que s’enamoren, és a dir, estableixen una relació que busca la descripció i la comprensió de la interacció de les dues dones. Amb aquesta novel·la, dins d’un estil i d’una intenció molt personals, Guillem Viladot insisteix en l’establiment d’una proposta  profunda de la identitat d’unes criatures que, amb noms i situacions diferents són les mateixes persones de sempre: home/dona, home/home, dona/dona.

  Ciutadà 00000000001

  Aquesta novel·la va ser escrita l’any 1975 a les acaballes del franquisme, però encara sota el seu pes alienador: la censura de la paraula, la negació d’un poble. L’any 1984 el text va ser revisat per actualitzar-lo.

  Una novel·la com aquesta publicada des de dins de la democràcia formal pot servar un més alt nivell de denúncia. El personatge central, Manuel Bonaventura, és tan actual ara com fa dos mil anys. El seu protagonisme, tan utòpic que obliga a la seva reivindicació, continua sent l’objectiu a destruir per la societat moderna, encarnada en una forma d’estat cada dia més deshumanitzador per ser cada dia més mecanitzador dels seus súbdits.

  Viladot utilitza una tècnica pròpia del “collage”, amb diàlegs teatrals dividits en tres parts, en actes.

  L'amo

  En l’ambient tancat d’una família benestant de poble, el pare era senzillament l’amo. Mare i fill buscaven la solució alliberadora a la repressió imposada a través de la relació de complicitat i amor establerta entre ells. Una relació en què acaben cercant, fins i tot, el retorn a la intimitat del claustre uterí. Ella, la mare, viu condemnada a la brutalitat com a part indestriable dels deures conjugals. El fill, per la seva part, desbordarà els seus desitjos en fantasies incidents sempre en un únic motiu central, la castració de qui els ha sotmès a aquest règim d’esclavatge.

  L’autor aborda sense embuts el mite del triangle díptic, amb una suggeridora càrrega d’erotisme, sensualitat i també transgressió de les normes que depassa els límits del microcosmos en què ha estat concebuda per abastar una perspectiva molt més ambiciosa.

  Joana.

  Novel·la històrica que narra el viatge a Flandes de Joana, futura reina de Castella, per casar-se amb Felip. L’austeritat i la castedat castellanes van deixar pas a un món ple de luxes exuberants i lliurat als plaers més terrenals. Joana es convertí pels atzars de la història en hereva dels regnes de Castella i d’Aragó, i un malson s’apoderà per sempre més de la seva vida. Pare, fill i espòs hi estaran dramàticament vinculats i la duran a una reclusió perpètua.

  Allò més fascinant d’aquesta obra és que Viladot converteix Joana en un personatge absolutament contemporani i universal, la vida del qual transcorre frec a frec de la nostra. Amb extraordinària perícia narrativa li infon vida, alhora que el converteix en suggestiu emblema de la pugna entre el desig i la història.

• 
  • 
  • 
  • 
  • 

  Narrativa

  OBRA LITERÀRIA

  NARRATIVA 1990-1998

  Llibre de les Vellicositats,    Itineràris interiors,    Carles,    Autobiografia de Deu,    El Trill.    

  Llibre de les vellicositats

  Aquest és un llibre estrany, inusual o atípic del qual ara es presenta una tria d’un total de dos-cents capítols. No és una novel·la, no és un poema, no és una col·lecció de contes, no és una peça de teatre. Tampoc no és un diari. És el que és; una col·lecció de notes, de tipus flash, sobre els vells o el vell, amb la intenció de descobrir-ne la cadència que informa el fet quotidià de viure senil. Per tant són notes que es peixen d’una mica de psicologia, d’una mica de poesia i de molta vulgaritat. Però, potser precisament aquesta vulgaritat que presideix la vida de les persones i, en especial, la vida dels vells, és la que, en ser descoberta, proporciona una lectura insòlita de la vida. Vull dir que aquesta vulgaritat rau tan a prop nostre que en objectivar-la, aconsegueix una dimensió literària posant de manifest tot allò que té de profund a mesura que l’anècdota se sublima.

  Itineràris interiors

  Amb motiu del setantè aniversari de l’escriptor, el diari “La Mañana”, on Viladot publicava una crònica diària, edità aquest Itineraris interiors, un conjunt de passejades nocturnes pels carrers i places d’Agramunt acompanyat de la seva gossa “Urc”, on combina reflexions filosòfiques amb la descripció de vint-i-nou indrets concrets de la vila d’una extensió breu de dues planes.

  L’obra compta amb una presentació i unes notes de Lluís Pons i Serra, una introducció de Joan Puig i Ribera, un apunt biogràfic de Jaume Cots i una bibliografia de Pere Mora.

  Carles

  Carles, fill del rei Felip II de Castella i Maria de Portugal, neix disminuït físicament, cosa que el marcarà durant tota la vida. La frustració el príncep Carles per aquest fet, sobretot quan arriba a l’adolescència serà paral·lelament narrada per un bufó de la cort que explica sense cap mena de censura els comportament de Carles. La tensa relació amb el seu pare, a qui culpa de les seves mancances físiques i psíquiques, posarà en perill l’estabilitat de la monarquia i provocarà un violent desenllaç. Carles, continuadora de la saga que Guillem Viladot va iniciar amb Joana,  és una novel·la d’uns forts continguts i alhora d’una alta qualitat literària.

  Autobiografia de Déu

  Aquest és un llibre de títol sorprenent fins i tot agosarat. La biografia més esperada del personatge més famós de tots els temps, narrada en primera persona.

  Amb Autobiografia de Déu, Guillem Viladot ens ofereix, en clau de novel·la, el relat de les revelacions del Creador i s’endinsa en l’apassionant riquesa de la Bíblia. Aquesta història personal és la crònica de totes les coses que Déu va crear i la narració de la seva relació amb les criatures humanes. Després de l’èxit de les seves anteriors novel·les, Joana i Carles, no hi ha dubte que aquesta obra que avui us presentem suposa un pas endavant en la trajectòria narrativa de Guillem Viladot.

  El Trill

  El trill és el títol del volum que reuneix tres novel·les: Els coixins, de llarga durada; El poeta, de durada mitjana i El braser, de durada curta. Es recullen en un  mateix volum perquè les tres narracions formen una unitat al voltant de l’eroticitat entesa no pas com una finalitat sexual en si mateixa sinó com el component estructurant a partir del qual es genera el comportament del subjecte. Si bé aquest denominador eròtic es troba en tota l’obra de Guillem Viladot, en El trill hi és present amb una proposta més singularitzada.

  Pel que fa a Els coixins (1985-90), la sexualitat correspon a un substrat damunt el qual descansa i es mou una nissaga familiar. En El poeta (1992), la sexualitat consisteix en la recerca directa i objectiva de la “falta”, de la mancança, entesa com a complex de castració de la dona. I en El braser (1994), l’erotisme esdevé un tast lluminós de qui estrena pulsió en un context socialitzador sorpresiu i apassionant. A l’autor li sembla que amb aquesta trilogia s’esgota un tipus de discurs perquè el fantasma, generador de tota obra de creativitat, ha deixat de regentar desig.

• 
  • 
  • 
  • 
  • 

  Narrativa

  OBRA LITERÀRIA

  NARRATIVA 1999

  Avans podriem passar pel Louvre,    Els ulls,   Ruth,   La finestra induïda,   L'energia.    

  Avans podriem passar pel Louvre

  Fou escrita l’estiu de 1999. Aquesta obra té totes les característiques d’un petit testament literari de l’autor. Ho és pel fet de la seva anècdota i perquè representa una síntesi exemplar de les obsessions al·ludides de l’escriptor. Una peça que en el rerafons de la seva aparent senzillesa amaga una a una les claus de volta d’un dels creadors més iconoclastes i suggerents de les lletres catalanes  del segle XX. Poema-diàleg ?, ¿Prosa lírica a dues veus?. Teatre poètic del jo i del seu doble?. Tot alhora. Un cop més, la paraula és un mirall: un espai on l’ésser humà s’interroga en un mise-en-abîme sense principi ni fi. En cada batec d’aquest diàleg ressona la mateixa veu, però cada cop dita de manera distinta. Aquest és un llibre obert sense espai i sense temps.

  Els ulls

  Els ulls és una commovedora faula moral en què l’Hisop, un nen que viu en un poble d’interior i posseeix uns sentits extraordinàriament desenvolupats, observa amb ulls infantils i innocents tot el que passa al seu voltant. Davant d’un fet imminent que canviarà radicalment la seva vida, el seu desig més gran és poder veure el mar, i mentre espera aconseguir-ho, es dedica a viure amb especial intensitat tots els seus moments com en una mena de ritus iniciàtic.

  Una vegada més, Guillem Viladot ens sorprèn amb un text del tot inesperat, que l’acredita com un dels escriptors catalans més versàtils i camaleònics en el qual es condensa tot el seu saber narratiu i vital

  Ruth

  Com es veuen les coses des del sexe de l’altra banda? Aquesta és la pregunta que dóna sentit a Ruth, la història d’un canvi de sexe explicada pel seu protagonista en un seguit de cartes. Lluny de la mirada censuradora o burleta dels que entenen la vida des de fora, aquesta novel·la epistolar ens mostra la intimitat sentimental i intel·lectual d’un home esdevingut dona, i d’un procés trasbalsador en què es barregen frustracions, incomprensions i canvis d’identitat.

  Sense caure en la morbositat fàcil ni en exhibicions efectistes, Ruth és una indagació sobre la sensibilitat masculina i femenina, sobre la diversitat dels pensament i, al capdavall, sobre el desig.

  La finestra induïda

  La finestra induïda recull una àmplia selecció dels articles publicats a “El Correo Catalán”. Aquest aplec ens proporciona l’oportunitat de tornar a fruir, en memòria  aquells moments passats en la primera lectura i que aquest llibre salva de l’oblit.

  L'energia

  I si un cop ens morim queda energia viva i conscient que va a la recerca de nous cossos on instal·lar-se? Aquest és el punt de partida de L’energia, una novel·la sorprenent en què pren la paraula un empleat de la Campsa afeccionat a la filosofia que acaba de morir. Efectivament, és després de mort que l’energia supervivent d’aquest home senzill pot continuar observant tot el que passa al seu voltant –les reaccions de la família, les visites d’amics i companys de feina, el sepeli... – i fer una valoració sincera del que ha estat la seva vida.

  Assistim, doncs, a una lúcida reflexió sobre la vida en totes les seves facetes, feta des de l’altra banda del mirall i aventurant hipòtesis sobre què pot passar després de la mort.

• 
  • 
  • 
  • 

  Poesia

  OBRA LITERÀRIA

  POESIA

  Aquests quatre llibres són una compilació projectat per l’editorial Columna com una sèrie de publicacions de la seva obra poètica completa.

  Volum I  (1952-1965)

  S’inicia amb Temps d’estrena ( ed. Selecta, 1952; Pòrtic, 1974; El Mall, 1986); Hem deixat Riella (1956); Les planificacions (1957) editat per edicions del Mall, 1986; Resident a la pàtria (1958), edicions del Mall, 1986; Ketubim (1959), edicions del Mall, 1986; Els metaplasmes (1958), edicions del Mall, 1986; Urim Tummim (1959), ed. del Mall, 1986; Ia-Urt (1960), ed. del Mall, 1986; Comunió general (1961), ed. del Mall, 1986; Blancs espirituals (1964), ed. del Mall, 1986 i Cançons d’era (1965), ed. del Mall, 1986.

  Volum II (1964-1983)

  S’inicia amb el llibre inèdit dels Estrips de l’any 1964. Cartrons concrets del 1968, la sèrie de 24 pòsters poemes del 1968, la sèrie de Sopes amb pa torrat del 1969 publicat a Lo Pardal el mateix 1969, 5+1 Lais concrets d’homenatge a Antoni Tàpies editat per Lo Pardal l’any 1969, el Llibre del joc de les macarulles verdes del 1969-70 dins la col·lecció de Lo Pardal, Poemes de la Incomunicació, Lo Pardal,1970 prologat per Josep Iglesias del Marquet i amb un text de Carlos Castilla del Pino. Cantates, fugues i colls de la baralla, Lo Pardal, 1975; Darrera Pauta, per ara del 1971; Tonada de la vista, de la dita, de la busca i de la troba, Lo Pardal, 1971, amb xilografies de Lluís Trepat; Contrapoemes, Lo Pardal, 1972, amb un preludi d’un fragment de Les pas perdue d’André Breton; Diari 72, Lo Pardal, 1972; D’un en un... home llum llim zero, Lo Pardal, 1972; Entre Opus i Opus, Lo Pardal, 1972; Z-Z / I Poema de l’home, Lo Pardal, 1973; MMITT / II Poema de l’home, Lo Pardal, 1974; Tot / III Poema de l’home, Lo Pardal, 1974 i Sons de la Paüra, Lo Pardal, 1974.

  Aquest volum presenta també sèries posteriors de poemes visuals originals, com Ordre “M” del 1976, Senyals diaris, 1976-78, que il·lustraven la secció “La finestra induïda” del Correo Catalán; Detalls, del 1979 i Plànols oberts, fets l’any 1973 amb materials professionals de l’arquitecte Daniel Gelabert.

  Volum III (1982-1990)

  Tercer volum que recull la seva poesia completa que s’inicia amb Amor físic del 1982 (publicat l’any 1985 a edicions del Mall); Urc del cos, 1984 (publicat l’any 1987 a Edicions del Mall); Les pipes gegants, 1984 (publicat a ed. Druida. Barcelona, 1984); El Pèndol, 1984; Suma d’instants, 1984; Comunitat debel·lada, 1985; Crònica sàfica, 1987; Trapezi obert, 1987; Al rellotge de casa hi deia: tempus fugit, 1987; Xip-xip, 1987; El llibre groc o del silenci, 1988, Text assistit, 1989; Testa-ment, 1990; Just a la capçalera, 1990; Els mots fòssils, 1988-1990 i Clausura del ròdol, 1990

  Volum IV (1990-1995)

  Darrer volum publicat de la seva poesia completa que comença amb Del dit al xip, 1990 (publicat l’any 1990 per Agra Editors. Barcelona, 1990); Les set septimines, 1990 (editat a Lo Pardal, 1990); Nit venusta, 1990; Derogació de l’àngel, 1990; Petita novena de sonets extemporanis, A llaor de poetes gnòstics, 1991; Poemes encreuats, 1991; Escena, 1991; Encunys amb estirabot, 1992; Al muetzí, 1992; Llibre del setantí, 1992; Poema Dow, 1992; Matèria configurada, 1992; Darreres tendències, per ara, 1992; El tron (tres variacions), 1992; Llibre dels acomiadaments i dels retorns, 1993; Potser un solstici, 1993; Xedim, 1993; Fragments d’una reputació, sonets d’encàrrec i retalls d’un prestigi, 1994; L’atzerí o l’evangeli segons Guillem, 1994; Quadrivi, 1994 i Menorà, 1995 (publicat per Tabelària edicions, 1995).

• 
  • 
  • 
  • 
  • 

  Llibres

  POESIA VISUAL

  LLIBRES 1974-1970

  Estrips,  Nou plast poemes,  5+1 lais concrets d'homenatge a Antoni Tàpies,  Sopes amb pa torrat,   Poemes de la incomunicació,  

  Estrips 

  Obra inacabada que l’autor va incloure com el seu primer llibre de poesia visual al recull Poesia completa II 1964-1983 (Ed. Columna, 1991). Viladot va imprimir l’interior del llibre, sense determinar la coberta. Finalment, l’any 2003, la Fundació Guillem Viladot va editar-lo sota el guiatge de l’impressor Gaspar Vicens, col·laborador de l’escriptor a les edicions originals de “Lo Pardal”.

  Els Estrips són 6 fulls impresos per una banda, amb sistema offset, i representen el primer exercici d’edició d’obra del propi autor. La seva base és la combinació d’uns papers estripats amb lletres de l’abecedari i referències als mots “obra”, “tu”, i “jo”. Inicia aquest llibre el que hauria se ser una col·lecció insòlita a Catalunya i l’Estat espanyol d’edicions de poesia visual.

  Nou plast poemes

  Viladot ja havia publicat una biografia de Cristòfol l’any 1964, i havia participat en el llibre Cristòfol vist per cinc escriptors, de 1960. Visitava habitualment l’escultor al seu taller de Lleida i, conjuntament, decidiren realitzar aquesta edició que recull nou poemes de l’escriptor i nou obres de l’artista. S’inicia el llibre amb una frase de Joan Brossa: “La vida és ràpida i els poemes deuen ésser abastables amb una sola mirada”. Es succeeixen tot seguit un poema que il·lustra amb una obra de la sèrie Planimetries reproduïda fotogràficament. Els poemes estan numerats substituint les unitats per lletres (“i”), i els versos son “IA-URTS”: àter monia, el temps, l’estrall, dom celidom, xut mut-mut, ireal israel, en trajecte, l’aconsellava i món, món, món.

  Clou el llibre una frase de Joan Fuster, i una biografia dels dos autors.

  5+1 lais concrets d'homenatge a Antoni Tàpies

  Configuren aquest llibre cinc diagrames prologats per un preludi i acabats amb un collage.  Els fulls són individuals i estan enquadernats sense relligar, amb unes cobertes de cartolina negra amb llom que duen el títol imprès amb un color verd, que el fa llegible amb dificultat.

  El preludi és una frase del mateix Antoni Tàpies, acompanyat d’un altre de Jordi Teixidor. Els diagrames estan formats per quatre planes cadascun: a la primera hi ha el títol, i a la doble plana següent la imatge. El primer es diu Les noves beceroles i el poema recull unes icones que il·lustren el text: “tinc un sobre, buit, l’obro, hi canto, llepo la goma, l’envio, sense destí”. El segon és el Diagrama sexy amb una composició sobre el mot “cony”. El tercer és el Diagrama de la pau, el quart el Diagrama imperial que en alguna versió apareix com “de consum”, amb una progressió de les inicials “URSS” a “FIAT” i, finalment, el Diagrama capitalista, amb unes interseccions amb les inicials USA.

  Clou el llibre un collage amb una taca vertical negra, relligada amb un cordill i  la impressió d’una frase: “...un clar país, el meu”.

  Sopes amb pa torrat

  Més que un llibre de poesia visual es tracta d’un llibre objecte amb deu narracions breus, enquadernades amb dues tapes dures, i impresos els fulls amb un relligat d’acordió, i uns cordills que lliguen les dues cobertes. Cada text està centrat amb tipografia en cursiva, a la part superior del full mentre a l’inferior es numeren les planes amb números de grans dimensions.

  A cada plana correspon una narració: L’argelaga; Lo Cisco; Els diumenges; Abans eren; No res, no; A les portes; Durant el; Lo Samuelet; De primer i Al carrer.

  L’any 1975 aquest mateix text va ser editat de nou en format cartell amb 11 xilografies de Lluís trepat, realitzades expressament.

  Poemes de la incomunicació

  Publicat en format llibre de butxaca, recull 29 poemes visuals prologats per un eixordi de Josep Iglesias del Marquet on manifesta que les vocals són els cinc pilars fonètics. Segueix u fragment del llibre La incomunicación de Carlos Castilla del Pino, i un altre de l’Antologia de la poesia catalana del Segle d’Or de Joaquim Marco.

  Els vint-i-nou poemes de la incomunicació són majoritàriament tipografies, amb combinacions de vocals i signes, i la presència del “jo” i el “no”.

• 
  • 
  • 
  • 
  • 

  Llibres

  POESIA VISUAL

  EN LLIBRES 1971-1973

  Poesia T747,   Tonada de la vista, de la dita, de la busca i de la troba,   Diari 1972,   Home llum Llim, Zero / D'un en un,   Poema de l'home.Z llibertat Z

  Poesia T747

  Primera selecció de poemes visuals de Guillem Viladot editada en format llibre de butxaca i distribució a llibreries. Recull sèries inèdites i poemes publicats a llibres d’edició limitada, i abasta de l’any 1959 a 1971.

  S’inicia el llibre amb sis poemes de la sèrie Els Metaplasmes de 1959, quan encara basa l’obra en textos. Segueixen setze opus de l’obra Ia Urt de 1960, dotze poemes de Blancs Espirituals, set Pòster-poemes de 1968, els Cartrons Concrets de 1968 dedicats a “la vida”, “la societat” i “l’esperança”, la reproducció dels diagrames dels 5+1 lais concrets d’homenatge a Antoni Tàpies de 1969, 14 poemes del Llibre del joc de les macarulles verdes de 1969-70, i cinc obres de Darrera pauta, per ara de 1971.

  Tonada de la vista, de la dita, de la busca i de la troba

  Llibre realitzat en col·laboració amb Lluís Trepat, que realitzà 22 xilografies originals. Relligat i enquadernat amb tapes dures, incloïa un aiguafort addicional en alguns exemplars.

  La idea del llibre és el qüestionament de la relació entre les imatges i les paraules que les defineixen.

  La vista i la dita inicial relaciona harmònicament imatge i text. Veig un arbre, i dic que és un arbre, veig una gallina i dic que és una gallina, veig un riu i dic que és un riu, veig una muntanya i dic que és una muntanya, veig un auto i dic que és un auto, veig un espill i dic que és un espill, veig un cargol i dic que es un cargol, veig una mar i dic que és una mar, veig una cadira i dic que és una cadira, veig un molí i dic que és un molí, veig un home i dic que és un home.

  Fins aquí aquesta descripció és comprensible. Comença després la desvinculació de les icones, a la part de la busca i de la troba: busco un arbre i trobo l’arrel, busco la gallina i trobo l’ou, busco un riu i trobo la font, busco una muntanya i trobo la plana, busco un auto i trobo la carretera, busco un espill i trobo la imatge, busco un cargol i trobo la pluja, busco una mar i trobo l’horitzó, busco una cadira i trobo les natges, busco un molí i trobo el vent, busco un home i trobo la història.

  Diari 1972

  Onze fulls relligats inclosos en una carpeta que duu el títol del llibre. Els poemes estan reproduïts en blanc i negre. Els elements són uns estrips de color negre, amb fragments de retall de paper de diari i lletres sovint isolades i majúscules, o simplement configurant una paraula “ma” o “jo

  Home llum Llim, Zero / D'un en un

  Llibre relligat de quaranta planes realitzat com un poema litarari, on només hi participa l’escriptura. La disposició en els fulls de la dreta orienten el llibre en una direcció, i els de l’esquerra en una altra, capgirant la visualització del volum. És un llibre que espot llegir en els dos sentits de la direcció.

  La lectura de la dreta segueix l’evolució de la vida de l’home des de l’any u fins als cinquanta, i l’esquerra del Llim al Zero, i entre mig la llum.

  Es tracta d’una obra de referència autobiogràfica en fer cinquanta anys.

  Poema de l'home.Z llibertat Z

  En format llibre de butxaca, unes cobertes amb el títol de l’obra en negre i vermell inclouen plegat el cartell del Poema de l’home en blanc i negre, amb l’abecedari on cada lletra descriu un atribut físic de l’home, fins que la darrera, la Z, accentua el mot “llibertat”.

• 
  • 
  • 
  • 
  • 

  Llibres

  POESIA VISUAL

  EN LLIBRES 1972-1979

  Entre opus i opus,   Mmitt II poema de l'home,   Tot, III poema de l'home,   Sons de la Paura,   Cantates, fugues i colls de la baralla

  Entre opus i opus

  Aquest llibre planteja un diàleg entre l’home i la televisió. Les pàgines són plenes d’unes paraules atribuïdes a l’home: llibertat, pau, progrés, acció, present, història, terra o igualtat. Un troquelat circular deixa veure la paraula “tele”. Successivament un quadrat negre va creixent, a la vegada que progressivament, plana a plana,  va tapant la superfície dels mots fins a ennegrir-ho tot. De manera inversa la taca va minvant, però les paraules que apareixen són, ara, nevera, rentaplats, Coca-Cola, tergal, duralex, auto, tocadisc o tele. Finalment apareix un nou troquelat circular que encercla el mot “home”.

  Mmitt II poema de l'home

  Segona aproximació al Poema de l’home, que mostra paral·lelismes amb el llibre Home llum llim zero. Basat en etxt i no en imatge, ressegueix una línia horitzontal que duu per dalt i per baix una secceció de paraules. A la banda superior es va repetint quaranta-dues vegades la paraula “home”, després igualment “déu”, novament “DÉU” en majúscules i, finalment, “home”. Aquests mots coincideixen en la seqüència inferior on es passa “d’home” a “por” a “déu”, a “pare”, a “institució”, a “cultura”, a “poder”, a “alienació”, a “història”, a “DÉU” i a “home”.

  Clou el llibre una definició de Molière: “Poesia=prosa+a+b+c”

  Tot, III poema de l'home

  Tercera i darrera aproximació al Poema de l’home. Vuit imatges que repeteixen el mot “tot” amb tipografia que crea un quadrat. A l’interior del mot es succeeixen les paraules “espai”, “llum”, “home”, “acció”, “treball”, “història” i “llibertat”.

  Sons de la Paura

  Edició de cinc fulls relligats amb una coberta amb títol de l’obra. Amb un fons de cartolina de color amarronat, cada full té impresa una vocal en negre, i en minúscula. Sota cada vocal hi ha unes barres horitzontals que il·lustren la fonètica de la vocalització de la lletra.

  Cantates, fugues i colls de la baralla

  Edició de 14 fulls independents, que no varen ser relligats sota cap coberta. Tots els fulls coincideixen en tenir com a fons planes diferents d’una guia telefònica de la província de Lleida, transgredida per una imatge, majoritàriament de cartes, i un títol referencial a la base inferior del full.

  Fuga de poble, Fuga de vocals, Fuga de capitals, Fuga d’home, Fuga de cervells, Calcigada, Boga, Callís, Ludibri, Brell, Contesa, Oligarquia, Dictadura i Tecnocràcia.

• 
  • 
  • 

  Llibres

  POESIA VISUAL

  EN LLIBRES 1995-1998

  Menorà,   Besllum,   Contrapoemes

  Menorà

  Edició limitada a 500 exemplars, realitzada amb composició i impressió artesanal, relligada amb espiral i amb un dibuix original de Carme Riera reproduït amb fotogravat.

  També existeix una edició amb paper fet a mà i un monotip original de Carme Riera. Aquests exemplars estan numerats i signats a mà pels autors.

  El llibre recull els trenta-sis poemes narratius que formen el poema Menorà, dedicat als àngels

   

  Besllum

  Edició amb poemes de Guillem Viladot i un gravat acolorit a mà original de Josep Guinovart. Existeixen quaranta exemplars numerats, i dos proves d’artista.

  El poemari “Besllum” és un assaig d’oratori, amb vuit versos reproduïts a vuit planes.

  Contrapoemes

  Llibre relligat en format de butxaca que inclou vint poemes dedicats al “jocs Floras”, i que s’introdueixen amb una frase d’André Breton, extreta del llibre Les pas perdus: “No em posaré a justificar la disposició tipogràfica per a aquells que demanen comptes de les seves fantasies als poetes”,

  L’obra utilitza com a fons dels poemes textos o índexs relatius a publicacions sobre els Jocs Florals, amb anagrames, seccions, versos de Bonaventura Carles Aribau, o relacions dels Mestres en Gai Saber, que Viladot transgredeix amb lletres i números, i signes al·lusius.

• 
  • 
  • 
  • 
  • 

  Volumetries

  POESIA VISUAL

  VOLUMETRIES 1978-1996

  Iconografies de l'us i del oci,   Eines del camp,   Objectes musicals 1987,   Mobles de fusta 1994,  Ferros 1994-96   

  Iconografies de l'us i del oci

  El maig del 1978 Viladot va viatjar a la Unió Soviètica i veu imatges d’icones que es refereixen a un llegat religiós “prehistòric” que es confronta amb el llegat “històric” del treball. Al seu retorn exterioritza aquesta experiència amb una nova sèrie on la iconografia religiosa es substituïda per eines del món del treball. Viladot realitza més de trenta variants que foren representades sota el títol d’Iconografies de l’ús i de l’oci a la Galeria Maegth del carrer Montcada de Barcelona l’any 1980 i, posteriorment, a la Fontana d’Or de Girona.

  Es reconeix aquesta sèrie per la seva semblança a quadres objectuals, amb una superfícies pintada, amb la presència de lletres de l’abecedari i la inclusió de tensions i composicions recreades amb estris i objectes. És a la vegada una manifestació de l’equilibri entre les icones i la lletrística que a poc a poc s’orientaria vers l’objectualització volumètrica.

  Eines del camp

  El món del mite literari de "Riella" que Viladot havia recreat en poemaris i novel·les, lligat a la vida rural, de seguida va aparèixer en els primers anys vuitanta, present a tota la seva obra volumètrica.
  Si a les Iconografies de l'ús i de l'oci ja figuraven estris i petites eines de la pagesia, comença ara a recollir peces en desús, atret per la seva forma i la seva textura, modificant el seu context.
  Les primeres tenen un format considerable i són properes a l'escultura. Amb cercles de ferro de rodes de carro comença a fer variacions compositives que combinen la voluptuositat amb transgressions de les formes rodones. Amb una base que les fa exemptes, aquestes rodes tenen una complexitat en la seva manufactura i demanen la complicitat de tallers i metallistes per la seva reformulació.
  Més endavant seran eines més reduïdes, com la falç, mànecs de pales o fumigadores que actuaran en el seu sentit d'objecte.

  Objectes musicals 1987

  L'any 1987 inicia una sèrie d'obres basada en instruments musicals, principalment de vent o amb algunes variacions acústiques, com clàxons sonors o altaveus de gramoles velles. La música era important en la vida de l'autor, i la sonoritat l'interessava. Obres posteriors utilitzen elements de pianos o metàfores de notes musicals.
  Les primeres obres utilitzen instruments de vent impossibles , mitjançant la incorporació de diverses parts ensamblades amb tubs de coure; instruments per no ser tocats, que tenen l'aparença d'útils però que alteren la seva funció, com un sifó que el seu broc és un trompetí, o una aixeta trompeta. La visió d'aquests objectes desencadena una lectura a l'espectador entre la ironia i l'absurd.

  Mobles de fusta 1994

  Els mobles vells són una contínua font d'inspiració per l'acoblament de noves composicions dels anys noranta. Les motllures ornamentals, o les volumetries de potes de cadires o de taules li serveixen per formular encontres poètics. La fusta com a material orgànic, el seu color natural o vernissat recorda el mobiliari benestant o aburgesat, la llar familiar, la casa dels pares.
  A vegades alguns mobles d'interior fan de pedestal de volumetries, amb una pàtina de temps passat, finisecular.

  Ferros 1994-96 

  Una de les fonts materials que va configurar formalment una sèrie independent són els retalls de ferro, que apareixen l'any 1987, i que experimenta de manera més prolífica els anys 1994 i 1996.
  La indústria metal·lúrgica provoca materials sobrants, retalls de planxes que conserven la referència a la forma aprofitada, i que es llença o es recicla a través de deixalleries. La descoberta d'aquestes planxes de ferro inservibles va suposar per Viladot una apassionada lectura irònica de la tradició de l'escultura de ferro. Sovint aquests retalls esdevenien pures escultures abstractes que simplement calia posar dretes, o damunt d'una base. Aquesta descontextualització amb capacitat de formular abstraccions geomètriques va ser una gran aportació del poeta, doncs no suposaven objectes descontextualitzats, sinó formes descobertes per l'atzar.

  L'escultura de ferro basada en el procés i en la dificultat de tractament del material el simplificava per l'acció exclusiva de la tria.
  Algunes d'aquestes peces no han tingut cap altra modificació que la tria i nova disposició. Altres han estat relacionades amb objectes o materials diversos que tensionen la seva interpretació poètica.
  En molts casos són obres de dimensions considerables i de gran pes.