Inauguració, dissabte 19 d’octubre a les 12h
L’amenaça de col·lapse ecològic i pèrdua de biodiversitat actual ha derivat, en gran part, de la concepció que la natura és una font d’extracció i no un element del qual som ecodependents. Malgrat l’extensa relació de l’ésser humà amb els animals domesticats, les trobades amb els animals salvatges en la majoria de les societats urbanes són generalment rares o trivials. En aquest context, la figura del caçador no passa desapercebuda: el caçador força la trobada amb l’animal salvatge, n’és un cercador actiu.
Moltes vegades la nostra manera de mirar la fauna salvatge és mediada a través d’una càmera, del pinzell d’un pintor o de la narració d’un documental. En canvi, els caçadors no són simples espectadors de la natura, sinó que participen activament en la seva transformació. Com mira, un caçador, l’animal salvatge? Com manté aquesta mirada captiva? Quins valors, ideologies i biaixos hi ha inscrits en la seva mirada?
Des del punt de vista dels caçadors, la seva pràctica és crucial per controlar la biodiversitat. En territoris on els espais naturals estan molt fragmentats, com Catalunya, la reintroducció de depredadors, que podria permetre el balanç natural de la fauna, sovint entra en conflicte amb la gestió agrícola i ramadera. Per tant, la caça es planteja com un mètode de gestió de poblacions salvatges i es considera essencial per garantir un equilibri entre espècies.
Tot i això, malgrat el profund coneixement i el suposat respecte cap a la natura de la comunitat de caçadors, la justificació d’aquesta pràctica rau en un sistema de valors que categoritza l’animal salvatge com l’alteritat, com allò que està «per sota» nostre i que, en conseqüència, pot ser «modelat» al desig humà. La caça és una activitat de lleure i recreativa, a través de la qual s’adquireix control sobre allò que socialment s’ha considerat inferior: el que és natural i salvatge.
En un moment de crisi climàtica, és més important que mai qüestionar-se a través de quines mirades enquadrem allò que és no-humà, hi pensem i ens hi relacionem (o, cada vegada més, no ens hi relacionem), per entendre quines són les ideologies que es perpetuen amb la nostra manera de mirar la natura.