Josep Tort: "La política em resulta ‘suggerent’ i alguns m’han sondejat"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
10-08-2017
Actualitzat: 24-08-2017 14:00
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Josep Tort: "La política em resulta ‘suggerent’ i alguns m’han sondejat"

Va néixer a Manlleu fa 55 anys, però coneix i estima Lleida més que qualsevol lleidatà d’arrel. Perquè hi és “per devoció”. Va passar la seva adolescència a l’institut que encara no es deia Màrius Torres i va fer la mili de voluntari a Gardeny com a clarinetista de la banda. El 23F van tocar al que ara és el Magical. Per calmar els ànims. No té cotxe, no li agrada el futbol i no li falten anècdotes per fer unes memòries, però sobretot li sobren arguments per reclamar atenció per la cultura i empenta per posar Lleida al lloc que li correspon dins Catalunya. Positiu i compromès fins la sacietat, i després d’estar al capdavant del Consorci del Turó de la Seu Vella durant 6 anys, busca nous reptes. I la política truca a la seva porta. I el Pep troba suggeridor obrir-la.

Hem volgut que aquest historiador ens expliqui les seves històries.

- Presenta’t, Pep.

Sóc un ciutadà de 55 anys que viu a Lleida des que era jove, però que no sóc fill de Lleida. Vaig venir quan tenia 10 anys. M’he fet a aquesta ciutat que estimo molt com a lleidatà d’adopció i de devoció.

La meva percepció del món em va acompanyar a estudiar història, tot i que feia de músic i estava al món de l’espectacle. Així que no sé de res i em toca saber una mica de tot.

Professionalment, he tendit cap a la gestió cultural i del patrimoni entès com un valor social no com un bé a tenir en una vitrina. Això és el que ara em motiva després d’un repte professional com la direcció del consorci del Turó de la Seu Vella. Em continua preocupant la situació general del món perquè hi ha coses que són indestriables del món sencer, la sostenibilitat, per exemple. També del patrimoni, que no és de ningú i es de tothom. Per això em preocupen les llengües o les cultures.

Em preocupa la situació trista d’aquesta ciutat que està en moments baixos i de desprestigi i ho hauríem d’evitar. És un entorn que ha patit prou com per que ara el menystenim. I també em preocupa Catalunya perquè veig que la situació demana solucions que fins ara no s’havien plantejat com a radicals, d’arrel, i que ho hauran d’acabar sent. Hem de remoure coses i gestionar-nos d’una altra manera també amb altra gent.

Familiarment, m’aguanten la Carme i la Gemma, que és tota una senyora de 14 anys, i una gossa que conviu amb nosaltres com si fos una més de la família.

No sóc una persona que cuida gaire a ningú. I em sap greu perquè amb les feines i les dèries no tinc massa vida d’amics. Tinc vida social i vida familiar més reduïda. També em sap greu haver deixat de banda la música perquè no s’hi arriba a tot, però és un espai en què m’he trobat molt bé, he aprés molt i he fet bons amics, però ara tinc una mica abandonat.

- Una presentació molt completa. Resumint?

M’agradaria ser un ciutadà conscient, amb tot el que això comporta. Ser responsable no només d’allò propi sinó també d’allò col·lectiu. Tinc una edat i prou experiència per posicionar-me sobre la situació en la què estem tots plegat. I espero col·laborar per millorar les coses.

- Això vol dir que et vols dedicar ala política?

Fa temps que m’hi dedico a la política. Des de fa més de 25 anys que treballo a la funció pública, al servei de la ciutadania. Això és política. Estic ficat a moltes entitats i això és fer política.

Darrerament m’han sondejat per militar més directament. No tinc edat per participar en certes estructures de partit, però ara que calen noves formes de gestionar i buscar majories diferents és un tema que em resulta suggerent i puc ser útil. Paral·lelament hi ha aquesta situació local i nacional que fa que ens haguem d’anar posicionant. No puc mantenir-me indiferent. Però no hi ha res concret.

- Ets un home compromés

M’agradaria ser-ho més.

-És que no pots estar sense reptes?

Encara tinc corda. El repte de la cultura és un repte molt greu que tenim tots. Amb l’excusa de la crisi, la cultura s’ha vist com supèrflua, d'aparador, com un espectacle de consum com qualsevol altre. Validable en termes econòmics i prou. És un dret inalienable. L’accés a la cultura permet l’accés a la llibertat, a la democràcia, a la consciència. I aquí tenim molta feina per fer.

Hem perdut molta cultura general i també molt llegat del passat sense generar noves propostes. Fa falta molta cultura. Em dol moltíssim que Catalunya, que és un poble que si es defineix per alguna cosa és per la seva cultura, precisament destini tan poc pressupost i la deixi tan de banda. No és una prioritat. Som una potència cultural a nivell europeu i no ens ho creiem.

- I a Lleida?

Lleida té un paper més difícil. Per motius històrics molt explicables però que ja no poden posar-se com a excusa, ha perdut el paper que ha de tenir i que s’ha de guanyar. Les dinàmics poblacionals no ho faciliten. Però és irrenunciable treballar-hi. No des del tòpic complex d’inferioritat davant el centralisme de Barcelona, sinó des de la maduresa d’una ciutat que està perdent potencial i des d’un territori al qual la ciutat no ha donat resposta. Lleida encara és més centralista que Barcelona amb el seu voltant. Per exemple, trobo ofendós que l’estació de trens es digui Lleida-Pirineus. És greu que no es faci front comú amb ciutats com Balaguer, Cervera, Tàrrega, Mollerussa o Fraga per tenir una capitalitat territorial més potent. Lleida no sap aprofitar molts dels seus potencials, com la connectivitat amb el País Valencià, Aragó o França. És més fàcil per Lleida que per Barcelona i Catalunya necessita pols potents a l’interior per fer de contrapunt.

Però juguem més als petits èxits locals contra el veí i això ens fa molt febles. L’exemple és la baralla crua i imbècil i polititzada entre l’ajuntament i la Diputació. S’han fet de contrapoder i han fabricat una llarga crisi d’identitat territorial. Això afegit a que la Generalitat ha tingut poca mà esquerra i que els Consells Comarcals no responguin a les necessitats territorials, fa que moltes de les polítiques siguin caciquisme modernitzat. Frena que els territoris espavilin. I és penós.

- Però tot i això, no ets pessimista

No gens.

- I tens esperança en què Lleida aconsegueixi el paper que creus que li correspon?

Sí, perquè les persones agafades una a una i amb calma són intel·ligents. I els col·lectius no són rucs per molt que ho sembli. Però s’han de canviar molts discursos i replantejar moltes coses. A Lleida hi ha molt potencial.

- A què jugaves quan eres petit?

Érem 7 germans. Molts dels jocs eren barallar-te o compartir joguines trencades. També he tingut la sort de néixer en una casa amb llibres i un piano. I amb inquietuds que ens han facilitat moltes coses a la vida. Són privilegis que un reconeix després. Passàvem els estius molt connectats amb la natura i això era un altre espai d’aventures. De més grandet, m’agradava jugar als jocs de construcció. I també hi va haver una època solitària. Vaig arribar aquí amb 10 anys i em va costar encaixar amb la gent de la meva edat. No va ser greu, però recordo uns anys de certa solitud que em va portar a llegir més.

- Les construccions que feies tenien a veure amb el teu interès en l’art?

No, no eren, diguem-ne, historicistes.

- Quan vas decidir estudiar Història de l’Art?

L’institut va ser una època molt viva per mi. Vaig viure el canvi de nom del Màrius Torres, que va passar a ser mixte. Recordo manifestacions, les primeres eleccions democràtiques i municipals, les primeres classes de català… Va ser intens. Quan vaig fer COU, estava entre fer Història o Filologia i vaig triar.

Just després vaig anar de voluntari a la mili per poder triar destinació i quedar-me a Lleida. I allà vaig continuar estudiant clarinet a la banda de música formada per militars. Dormia a casa i de 8 a 3, tocava el clarinet. A les tardes, anava al Roser a fer la carrera.

El 23F va ser... divertit. Els músics érem els únics als que no havien trucat. I jo em vaig passar la nit despert amb la radio i amb l’uniforme a la vora. Molta família estava neguitosa, amagant coses i el meu pare estava fora per un viatge de feina. Al migdia, ens van demanar que féssim un concert per calmar els ànims al que ara és el Magical. És una de les actuacions memorables de la meva carrera!

És curiós, perquè jo vaig jurat bandera -no diré amb quin convenciment- a l’Empordà, amb l’Armada, que va fer un discurs molt progre i modern. I al cap d’uns mesos, passa això!

Dóna per explicar unes quantes anècdotes

- Llavors, per quan les memòries, Pep?

No… preferiria dedicar les ganes d’escriure a altres coses. Tinc necessitat de posar molt de mi en alguna cosa que he d’escriure. I que, de fet, ja tinc en marxa, però no té cap data i puc trigar molts anys.

- Quin superpoder voldries tenir si fossis superheroi?

Una certa resistència, una capacitat de resiliència.

- Però aquest és el que ja tens...

Però és el que m’hauria de reforçar. Tinc ganes de fer coses i ho necessitaré. Més que algun superpoder d’anar més enllà, em caldrà el d’aguantar i d’empènyer.

- Ets historiador. Com t’agradaria que et recordessin?

M’agradaria més poder acabar la meva vida havent-me sentit útil a molta gent que no pas que em recordin especialment.

No sóc tan bonic com pinto. M’he perdonat petites traïcions, com tothom. Però penso que encara dic sincerament que vull deixar el món millor del que ho he trobat. De tota manera, ja em jutjarà qui toqui. No deixo de tenir orgull i amor propi. A més, sóc molt sentit i com a bon taure, tiro les coses endavant. Sóc del 9 de maig.

- Prop de la Festa Major. Què et va enamorar de Lleida?

Moltes coses. El fet d’haver-la hagut de conèixer molt. De vegades, els que més es mouen per una ciutat no són els hi han nascut. No la posen en dubte, però tampoc en valor. Jo he hagut d’explicar a la meva família perquè em quedo aquí i no torno a Manlleu o a Vic. A més, em vaig casar gran, no hi sóc per amor. Potser és perquè fas l’esforç de conèixer el lloc on has arribat i hi vas descobrint valors.

Vinc d’una part de Catalunya on ningú coneix Lleida per a res. Vaig venir perquè a mon pare el van fitxar a les càrniques Baró. I al dir que veníem a Lleida, vaig dir: “A on?”

Va ser un xoc, perquè jo venia de La Salle i vaig aterrar a la primera promoció de l’Espiga. I els companys em deien “tu sí que parles bé el català”. I això encara em dol ara. És el retrat dels primers 70. Diu molt del sentiment d’inferioritat dels lleidatans fins i tot amb la seva parla.

No ho sé que m’ha passat amb Lleida. Però també em vaig anar implicant: estava a l’Orfeó, a l’Òmnium, vaig ajudar a fundar els Amics del Jazz, els Moros i Cristians, vaig col·laborar amb entitats musicals, amb l’Ateneu…

- Ets adicte a la participació?

No. Però l’entorn i la meva manera de ser m’hi porten.

També me n’adono que això que ens omplim la boca de “la societat civil” és més fals que un duro sevillano. No hi ha relleu generacional. I molta societat civil està fent el que molts partits no saben fer i la cultura aquí té problemes grossos per no convertir-se en una cultura d’aparador.

Cal adonar-nos que el que és important no és el recurs sinó la persona. Igual que a la sanitat. Cal veure la mena de servei que necessites i desenvolupar-ne els mecanismes. A la cultura encara el que preval és el recurs. No hem de fer museus per fer edificis i tenir coses boniques a dins, no hem de restaurar el patrimoni per ensenyar-lo als turistes. Hem d’ensenyar a la gent que això té a veure amb la seva forma de ser, amb la seva forma d’explicar-se, amb els seus avantpassats i amb el futur, amb el lloc que ocupem al món. I el que s’ha de fer és garantir que tothom tingui accés a la cultura.

El que mes mania em fa del litigi és que en el fons es debat una propietat. M’importa un pito de qui sigui. Això té prou anys i prou valor per ser de tots. La falta de cultura fa que la demagògia sigui fàcil. Si valoréssim el patrimoni i el tractéssim amb respecte, estaríem en un altre lloc.

T’estalvio la pregunta. El mateix passa amb la Seu Vella. Hem treballat per la declaració perquè és un lloc de la categoria de molts dels que ho han aconseguit. Al final, ha estat encertat començar aquesta candidatura tant o més per endreçar les nostres coses i per començar aquest camí que no per aconseguir finalment el títol. Hem d’excel·lir en tot i treballar-hi ja és positiu. Imagina’t que en tot ho tinguéssim tan clar. Lo important és fer-ho bé i fer el camí. Com Itaca.

- Però creus que aconseguirem que la UNESCO la declari Patrimoni Mundial?

No ho sé.

La candidatura exigeix que la ciutat l’acompanyi i que entenguem que és una ciutat patrimonial.

- Com t’acomiades habitualment?

Que vagi bé. A vegades també dic “Cuida’t” però això sempre que es diu és perquè t’ho dius també a tu mateix.

Doncs a cuidar-se, Pep. Gràcies.

Comparteix

També t'interessarà