Nous projectes de futur de Marta González de la Vega, mentre gaudeix de la ressaca de "Mai"
Temps aproximat de lectura:
La Marta González de la Vega, cognom que va desaparèixer durant la dictadura i que fa pocs dies ha recuperat, és una jove almacellenca que s’està convertint en una promesa del cinema gràcies al seu curtmetratge “Mai”. Des que es va estrenar a la Mostra de Cinema Llatinoamericà a l’abril de l’any passat, la Marta i el seu equip han aconseguit 13 premis, entre ells el Primer Premi al XXVI Certamen de Jóvenes Creadores lliurat per l’Ajuntament de Madrid o el Premi a Millor Curtmetratge Internacional de Brasil, i més de 100 seleccions internacionals.
Tot i que la ressaca de "Mai" encara dura, la Marta ens ha explicat que té un nou projecte entre mans. "El projecte és un curtmetratge de ficció i històric basat en uns fets reals que varen passar en el poble natal de món pare, a Astúries. Vull rodar-lo amb un equip format per gent d'aquí i d'allí. A més conto amb el suport del CECAAC, un aspecte que m'il·lusiona molt.", diu amb un somriure a la cara. Sembla ser que el guió d'aquest projecte el va escriure farà 8 anys, quan estava a la universitat i es posava a recordar les històries que sempre li explicava la seva àvia sobre la família veïna que tenien al poble.
Un cop escrit el guió, va presentar-lo al concurs de guions per a curtmetratges que es feia en aquells moments a la seva universitat . Al final va guanyar un accèsit. "Allí vaig conèixer al Rodrigo Sopeña, guionista asturià que estava de jurat al concurs. Sopeña em va dir que ell coneixia la història d'aquesta família i que algun dia de la meva vida hauria de produir-la, tot i que és molt complexa. Clar, en aquell moment em semblava impossible, però ara conto amb el suport del CECAAC i he guanyat una experiència fabulosa amb "Mai". Tinc moltes ganes de fer-ho i fer-ho bé", ha afirmat la guionista.
La Marta també ens ha dit que la història estarà ambientada en temps de la postguerra i que alhora s'assembla una mica a "Mai", ja que és una història local, en asturià i que tracta una temàtica social que encara no pot desvetllar.
Ja que el nou projecte serà semblant al primer, hem aprofitat per parlar d'aquest i saber com li està anant dençà que es va presentar. A més, també ens ha parlat de la importància de Lleida i de la manca d'especialització que existeix en el sector del cinema a les nostres terres.
- Com va sorgir “Mai”?
Per circumstàncies de la vida havia d'escriure el guió d'un fashion film (un anunci de moda) on estiguessin l'Aida Qui i l'Aida Flix de protagonistes. Clar, un fashion film implica una banda sonora i sense diàlegs. Tot molt conceptual i pura imatge.
Em vaig posar a escriure i quan vaig acabar havia fet el guió d'un curtmetratge: amb diàlegs, amb una història, amb un clímax... Vaig pensar: "Mare meva, ara que faig", però m'agradava com havia quedat. Total, el Joel Roure, que ell continua sent el Director d'Art i Disseny de Producció, em va dir que li deixés llegir. Li vaig deixar i em va dir que efectivament allò no era el guió d'un fashion film. Llavors em va animar a tirar-lo endavant, dirigint-lo jo quan mai havia dirigit res... Al final vam rodar com vam poder, en dos dies i amb un pressupost mínim però, amb un equip de 15 persones que van bolcar-se un munt.
A part de dirigir i co-produir també m'encarregava de vestir les actrius. Inclús vaig cosir alguns botons als vestits! Tots érem de Lleida menys el director de fotografia i l'ajudant de càmera, que els vaig portar de Barcelona.
- Per què?
Jo volia que tant l'equip tècnic com l'artístic fos de Lleida, perquè aquí es té la percepció que mai es fa res o el que es fa no agrada a la gent. Tenim el complex que tot és molt "cutre". I no és veritat, hi ha professionals de l'audiovisual que estan molt ben preparats, igual que hi ha actors i actrius que valen un munt.
Jo vaig tenir el handicap que volia rodar amb una càmera molt bona (4K) i vaig aconseguir rodar amb la Red One del Magical Media. Aleshores jo necessitava un director de fotografia i un operador de càmera que sabessin utilitzar aquesta càmera, perquè no té res a veure amb una reflex (Nikon o Canon). A Lleida no hi havia ningú, per això vaig haver de portar al Cristóbal Franco, que ja havíem treballat altres cops junts. També vam estar buscant un ajudant de càmera, un foquista. A Lleida tampoc hi havia ningú... Suposo que, com no hi ha una especialització tècnica, tampoc hi ha un rigor a l'hora de rodar.
- Tot i això, és més lleidatà que res
Sí i crec que es nota, perquè sempre que anem a festivals ens diuen que es nota molt que és un curtmetratge "de la terra". O ens pregunten "On està Lleida? A prop de Barcelona?" I nosaltres: "No, no!" També ens adonem quan parlem amb gent d'altres països molt diferents al nostre. Per exemple, a Brasil ens van donar el Premi a Millor Curtmetratge Internacional perquè els hi havia encantat i els hi semblava molt exòtica la plana de Lleida, amb els seus bancals de prunes o camps d'alfals. I per a nosaltres el més exòtic és veure l'Amazones (riures) No ens esperàvem que ens anés tan bé.
- Per què la temàtica lèsbica?
Aquí hi ha un problema. Del meu poble et puc dir noms i cognoms de molts nois gays, però no puc dir-te cap de noies lesbianes. Això no és normal. Dins de la mateixa homosexualitat hi ha masclisme també. Un home té més fàcil sortir de l'armari que una dona, almenys al meu poble. Suposo que a les ciutats no passa, però conec noies del meu poble que han marxat. És molt fort que dintre del col·lectiu LGTBI hi hagi diferencies de cara a la dona. Crec que valia la pena parlar d'això i sobretot des del punt de vista dels prejudicis socials i dels clixés. Per aquest motiu vaig voler que la història del curtmetratge passés a Sucs, un poble encara més petit que el meu, i volia aquest ambient d'ofegament de la dona.
- Creus que has aconseguit transmetre aquesta realitat?
Jo crec que sí. Pot ser de cara als jurats dels festivals no, però de cara al públic hem tingut un feedback molt bo. Ens ha escrit gent per les xarxes socials després d'haver vist el curt als seus països, com República Dominicana, Estats Units, Alemanya o França. Ens han enviat missatges com: "He vist el vostre curtmetratge i em vaig emocionar tant que vaig plorar", o "la meva padrina va tenir una situació molt similar". Això ens omple molt. Hem aconseguit que una història molt local, gravada tota en exteriors lleidatans i en lleidatà hagi emocionat a gent que està a l'altra punta del món. De tot l'Estat, a Madrid, Andalusia i Extremadura ha funcionat molt bé. Internacionalment, a Sud Amèrica ha triomfat.
- Quantes seleccions i premis porteu ja?
Ara mateix tenim 107 seleccions. Premis i mencions 13. De nominacions en tenim un fotimer. He estat nominada a Millor Directora a Itàlia, i com a Millor Guió també. Les dues padrines han estat nominades a Millors Actrius a Sant Andreu. Les dues Aides també han estat nominades a dos festivals. Hem estat premiats a Millor Fotografia, i nominats també. Ja et dic, de nominacions en tenim moltíssimes. Per cert, el curtmetratge està subtitulat català, castellà, anglès, francès i italià.
- Algun premi que t'hagi fet molta il·lusió?
Els que més il·lusió m'han fet han estat el Premi a Millor Curtmetratge Internacional a Brasil i el Primer Premi al XXVI Certamen de Jóvenes Creadores lliurat per l'Ajuntament de Madrid. El Premi a Millor Direcció Fotogràfica a Veneçuela també, tot i la tensió política que hi ha amb Espanya. El director de foto s'ho mereixia!
Així doncs, en tan sols 7 minuts la Marta ha aconseguit plasmar el masclisme existent dins del món homosexual, ha donat a conèixer els paisatges lleidatans, ha emocionat a mig món i, sobretot, ha demostrat que a les nostres terres hi ha molt talent. I tot i que el nou projecte encara està pendent d'avançar, esperem que el pugui tirar endavant i ens emocioni com mai ;)
