«Diuen que ningú és profeta a la seua terra, però en el meu cas el refrany no es compleix. Quan em pregunten amb què em quedo de Rio de Janeiro ho tinc molt clar: amb el reconeixement que em va oferir Lleida quan vaig tornar. I ara un premi d’Alumni UdL, que abans de mi ha reconegut grans personalitats. Només puc dir gràcies. No hi ha millor combustible per continuar lluitant que rebre aquesta motivació extra.» Saül Craviotto va emocionar ahir tot el saló Víctor Siurana. Alumni UdL, l’associació d’antics alumnes i amics de la Universitat de Lleida, li va fer lliurament del premi Alfons de Borja. «Saluda, pare.» Manuel Craviotto, pare del medallista olímpic, es va emportar un aplaudiment del públic. «La famosa foto en què sóc a la piragua amb un any amb el meu pare reflecteix el que sóc. Ell m’ha inculcat els valors de l’esport i m’ha fet estimar el piragüisme.» I això que no tot és de color de rosa. «Quatre anys d’entrenaments, de sofriment, de passar fred a l’hivern i calor a l’estiu, lesions… i després de tant esforç t’ho jugues tot en trenta-dos segons.» D’una cursa de mig minut depenen les beques i els patrocinadors. Però Craviotto ja té ganes d’»oblidar l’èxit» i tornar a començar el cicle malgrat saber què li espera. «Quan arribes a la meta, mires a dreta i a esquerra i t’adones que ets campió olímpic, tens una gran sensació d’alleujament, però quan et relaxes et guanyen, així que és hora d’enfrontar-se a nous reptes.» El seu el té claríssim: «Aconseguir la cinquena medalla a Tòquio.» Ni més ni menys. Però ahir no tocava patir, sinó gaudir d’un moment dolç. Fins i tot hi va haver riu perquè se sentís més còmode. El va pintar Joaquim Ureña en una aquarel·la que va rebre el palista lleidatà juntament amb una escultura de Miguel Ángel González. Ureña també va exercir de notari gràfic d’una vetllada copatrocinada pel Grup SEGRE i el Banc Santander. «Si m’atreveixo és per l’ofici que donen els anys», deia al final de l’acte traient-se importància. Josep M. Moragues, president d’Alumni Lleida, va aprofitar l’ocasió per fer la seua particular carta als reis i demanar una ciutat esportiva al Campus de Cappont, ja que la UdL és l’única universitat catalana que no en té.
El rector, Roberto Fernández, va avançar que ja s’ha «començat a veure» què es pot fer per construir-la. «Les institucions estan receptives.» Això sí, va demanar «paciència i tranquil·litat».
