Un costum ancestral que té segles i segles de tradició no podria esvair-se així com així, però molts cops les festes que se celebraven fa generacions deixen de comptar amb la complicitat de la modernitat i es van dil·luint en l’oblit o transformant-se en una barreja amb festes importades. No és el cas de les falles. Un dels reconeixements de la UNESCO quan les va declarar Patrimoni Mundial al 2015 va ser precisament aquest, que la festa es mantenia viva més enllà del pas dels anys. Els fallaires fan esforços per conservar aquest tresor. Però costa entendre si hi ha alguna preocupació en què tota aquesta màgia es perdi. A jutjar per la il·lusió amb què viuen els més petits la baixada de falles és impossible pensar que d’aquí a uns quants segles més no existiran els fallaires.
A Boí, un dels pobles que celebren Sant Joan amb les falles, han hagut d’organitzar tres baixades. Corren els més petits (alguns als braços de mares i pares fallaires de sempre), els mitjans -que ja carreguen falles una mica més pesades- i els grans, que s’allunyen fins al faro més alt per córrer tota la munytanya carregats amb el foc sagrat.
Els petits s’enlluernen amb el foc i amb la possibilitat d’imitar el que els grans fan. I els mitjans ja saben què porten entre mans. Participen en l’elaboració de les falles seleccionant la teia i observant com es talla i es munta al voltant del totxo. Al faro mitjà ja es coneixen i els pares i mares que els acompanyen els miren amb orgull. Orgull fallaire que es manté viu, tot recordant als més grans que ja no hi són però estan presents.
L’emoció quan els infants travessen els carrers del poble és la mateixa a les seves cares que a les dels adults. L’esforç no és el mateix, però la il·lusió per formar part d’aquesta festa és enorme.
Els fallaires del Pirineu s’han compromés a mantenir la festa tal com és. Tal com se celebra des de fa generacions, fins remuntar-se molts segles enrere. A jutjar per la força i determinació amb què els més petits carreguen les seves falles, no els hi costarà.
El nostre desig de Sant Joan, vivint la força d’aquesta festa de muntanya estava clar: que no s’acabi.
