Alex Villagrasa: "La realitat necessita efectes especials"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
10-05-2018
Actualitzat: 24-05-2018 13:00
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Alex Villagrasa: "La realitat necessita efectes especials"

L'estudi de l'Alex Villagrasa al carrer Còrsega de Barcelona no té ni rètol a l'entrada. No és perquè estiguin en obres -estan ampliant l'espai per poder treballar encara més-. És perquè de tan tímid, preferiria passar desapercebut. No el trobareu rodejat de gent ni entre la multitud. Al seu despatx, grans pantalles i alguns ninos. Un coco amb cara és el contable i d'altres, són records de viatges. I una mica d'infància, de la imaginació desbordant del nen que encara és i que el fa brillant fent la seva feina: explicar històries i posar efectes especials per a que els altres les expliquin millor. No en va va néixer el mateix any que Star Wars. Ha estat nominat als Goya, ha guanyat un Gaudí, però el que realment el motiva és intentar fer feliç a la gent amb el cinema. I en això està, perquè pensa que el món ha de canviar -li caldrien molts efectes- i potser una pel·li, un curt o un videoclip suposen un granet de sorra. Li fan por els pallassos i no li agraden les històries de terror. Estrany? Sí, perquè ha participat en la saga de REC i a Buried. Per motivar-lo, poseu-li Cantando bajo la lluvia. O porteu-lo a Lleida. Diu que mai deixarà d'estar empadronat a la seva ciutat.

Hem treure-li els efectes especials i saber com és l'Alex Villagrasa.

  • Presenta’t.

Sóc l’Alex Villagrasa, director, supervisor d’efectes visuals i em dedico al món del cinema, la tele i la publicitat.

  • I més enllà de la part professional?

És que jo crec que -afortunadament- la meva professió és la meva vida i ha arribat un punt que fins i tot al meu temps lliure el que m’agrada més és el cinema. El meu món personal també gira al votltant de contar històries. Això és el que em podria definir, personalment i professionalment.

  • Ets un exemple d’allò que es diu molt ara; que quan tu eres petit, la teva professió no existia encara

Sí, però tot el món del cinema, explicar històries i dirigir pel·lícules sí que existia i és el que em va cridar l’atenció des del principi. Quan era petit, feia animacions amb els meus playmobils, feia actuar a les meves germanes, gravava coses amb una càmera Super 8. Però és cert que tota la part d’efectes digitals és molt recent. Comença amb Star Wars al 77 però quan s’ha fet popular és als 90, els últims 10 o 15 anys ha explotat i ara no hi ha cap pel·lícula o sèrie que no estigui tractada amb efectes digitals.

  • Recordes les històries que t’inventaves?

Sí, moltes vegades acabava amb un cotxe cremant-se i explotant i caient per algun lloc. Ho feia amb pegamento Imedio, però els protegia amb paper de plata per a que no es cremessin, perquè no volia comprar-me més cotxets. O també feia històries amb naus espacials, també n’hi havia moltes.

  • Ja amb efectes especials

Sí, sí, ja començava amb el que tenia.

  • Star Wars neix el mateix any que tu. Premonitori?

Potser sí (riu). A més va ser una de les pel·lícules que em va despertar la inquietud. Jo pensava: “Com ho han fet?” Va més enllà de la realitat, és el que m’agrada: tot el que et pots imaginar, ara hi ha eines per fer-ho.

  • No hi ha límits

No hi ha límits.

  • Però la llibertat absoluta pot ser un problema

Pot ser-ho. Amb projectes que he fet i que estic fent, aquest és un dels problemes en què pots caure. Com que les possibilitats són il·limitades, no saps mai quan acabar. Sempre pots retocar coses. Jo sóc molt perfeccionista i sé que hi ha un punt en què has de parar. Si no, jo estaria ajustant sempre. Ens hi trobem també amb els directors. Sempre volen anar més enllà, però has de dir «fins aquí» quan la història s’explica.

  •  El més important és la història?

A les pel·lícules que més m’agraden, els efectes ajuden a explicar la història. Puc disfrutar 10 minuts d’alguna pel·li amb efectes espectaculars, però si després no t’atrapa la història, són només focs artificaial. De les pel·lícules que només aporten novetats tècniques, de seguida te’n canses. Si no hi ha història, ni empatia amb els personatges no va mes enllà. En les pel·lícules que m’agraden, la postproducció no es nota però ajuda a contar la història que vol el director i a arribar on el rodatge no et permet arribar.

  • Ets malaltissament perfeccionista?

Potser sí. M’agrada que tot estigui bé i m’agrada treballar amb directors que també siguin així. Tot i que després ho pateixes perquè la pressió és molt forta i després el pressupost no et deixa arribar fins on voldries. Però amb l’experiència aprens fins on has d’arribar. Si ja funciona visualment la història i ja està explicada, ja està. No pots arribar a un punt que et paralitzi.

Això m’ha costat més amb els projectes personals. Ara fa molts anys que vaig rodar l’últim curt i no he tingut temps de fer-ne més. Però també és perquè vull que estigui tot preparat fins al mil·límetre. Però ja m’he posat el repte que si no tot està a la perfecció, no importa. El que és important és que la història s’expliqui bé. Després, els impediments, la imperfecció i l'aleatorietat et donen coses que fan que allò sigui diferent i que funcioni. No per planificar-ho tot és millor. A vegades, les coses que passen sense voler són les millors.

  • La imperfecció aporta perfecció

Sí. I també has d’agafar una mica de distància amb els projectes. Per veure si el conjunt funciona. Aprens a no mirar només que una peça estigui perfecta. Totes les petites parts han d’estar bé, però el que ha de funcionar és el conjunt.

  • A la vida mateixa també passa això

La vida és imprevisible i les pel·lícules, també. Passen coses. Un actor pot fer una cosa que no estava prevista i queda molt millor perquè és la seva aportació. Una pel·lícula no és d’una sola persona, és un projecte conjunt d’una sèrie de gent que aporta el seu talent artístic i tècnic i fan que el conjunt sigui molt millor que cadascuna de les parts. Això és el que fa que una pel·lícula sigui molt bona.

  • A la vida improvises?

He aprés a improvisar... més. M’agrada que estigui tot perfecte i planificat, però no m’agrada la rutina. Hi ha moltes rutines a la feina però també cal explorar coses noves perquè si no, t’estanques. La conformitat no m’agrada, en res. Sempre estaré buscant més enllà tot i que les coses ja funcionin. És un camí que vas fent, tornant-te més obert.

  • I ara, què explores?

Ara mateix, vull tornar a explorar la part més creativa. Viatjar per tenir ímputs creatius. El camí de director, que ara tinc més abandonat, no me l’he pres mai com una meta. El camí és l'important. El cinema és de llarg recorregut. Amb les experiències vas fent camí i trobant les històries que vols explicar. No saps mai cap a on et portarà. L’aprenentatge continu et manté despert i en contacte amb coses que poden obrir-te altres possibilitats.

  • La imaginació és la clau?

Sí. Des de petit he sigut una persona amb molta imaginació, una imaginació desbordant. Sóc molt introvertit, però el meu cap no para. En qualsevol cosa que veig, sempre busco les històries que hi ha al darrere. Sempre penso, tinc tot de llibretes on escric les idees. La imaginació és la font de tot.

  • Hi ha moments o espais que t’inspirin més?

No. No és allò de “vaig a inspirar-ne”. La inspiració apareix en qualsevol moment. Un somni que de seguida m’apunto, una història quotidiana, alguna anècdota que t’expliquen o un article al diari… D’on ve? De tot arreu. Posar-te davant d’una pàgina en blanc no funciona. És cert que arriba un moment que ho has d’ordenar i pots entrenar-te per saber-ho posar en paraules. Perquè pots tenir moltes idees però per mi no existeixen fins que no fas alguna cosa amb tot allò. Moltes coses acabaran com a històries mai explicades i d’altres, van prenent forma. Quan fan un «clic», llavors, no puc parar fins que ho faig. Si tinc una història que m’interessa, he de deixar passar un temps per saber si val la pena, si aguanta l’entusiasme inicial. Igual en aquell moment vital et convenç, però portar-la a terme suposa un gran esforç i has de valorar si aguantarà.

  • La realitat t’interessa?

M’interessa molt. Cada dia llegeixo tants diaris com puc. També puc estar un mes desconnectat de tot. Però m’interessa cap a on va el món i la societat, cap a on anem com a humanitat. Intento estar-hi en contacte, però també he deposar barreres, perquè tenim tants estímuls que et poden arribar a saturar. Per exemple, a casa, no tinc internet. I tampoc no tinc ni Facebook, ni twitter ni whatsapp ni res de tot això. Quan arribo a casa, deixo el mòbil i desconnecto. Necessito aquest punt de «fora estímuls», tenim sobreinformació.

  • I què fas llavors?

Doncs… no res. (Riu). Escriure, llegir, passejar. M’agrada donar voltes en bici perquè sí, sense sentit, sense cap direcció concreta. Vaig a nedar. I sempre que puc, viatjo. M’agrada molt. T’obre les mirades d’altres llocs. Estem molt en el nostre petit nínxol i quan viatges, la ment s’obre.

  • Quina part del món t’interessa més?

M’interessa molt Àsia, sobretot Japó, els països nòrdics, Nova Zelanda… Més aviat, zones fredes. El clima càlid no m’agrada. M’agrada la muntanya, la natura… llocs on es pugui caminar envoltat de natura.

  • Respon al teu caràcter més introvertit, no?

Sí. M’agraden els llocs com més solitaris millor. No aniré a llocs on hi ha milions de persones. No puc. Hi he anat, però no són els que em criden. Ja m’agobio amb gent aquí. Per exemple, Nova York o Londres m’agraden, tenen una vibració molt important i m’agraden, però amb mesura. No hi podria viure, em costaria afrontar el ritme frenètic. Aquí també tinc ritme frenètic de treball, però al meu voltant, prefereixo solitud.

  • Però vius a Barcelona!

Sí, és cert. Avui en dia cal estar on són els clients. Però intento fer una vida dins de la ciutat d’acord amb la teva forma de ser. No sortiré en bicicleta per en hora punta. O no em veuran mai per les Rambles. El dia de Sant Jordi, amagat sota una pedra (riu).

  • A molts videoclips surten espais de Lleida, la trobes a faltar?

Sí. Encara hi estic empadronat i no em canviaré mai, ni que m’obliguin. Sempre vaig a votar allà. Hi ha la connexió familiar i emocional que no vull perdre. Sempre serà la meva terra, la meva ciutat. No hi vaig tant com voldrien els meus pares. A vegades passa que voltes pel món i com que Lleida està molt a prop, penses que pots anar quan vulguis i acabo anant només 5 cops a l’any. Que és molt poc! Però el pròxim projecte, que espero poder fer aquest any, el rodaré a Lleida. Em sé tant els llocs, la llum… l’emoció que em transmet i que jo puc transmetre amb aquells paisatges -ni que sigui que després faci veure que és Arkansas- és important per mi. Des de la infantesa fins ara, m’han marcat.

  • És com la memòria emocional

Sí, allà està. I em fa molta pena que a vegades vaig a un racó que m’agrada i ja no hi és. Se m’acut que per explicar aquella història determinada seria perfecte aquell raconet per on passejava amb la meva padrina i quan hi vaig, ja no hi és! Sobretot al casc antic, és la zona que més ha canviat de Lleida.

  • Quins efectes especials li posaries al món?

Uf! Hi canviaria moltes coses. Cal una mica més d’empatia i d’humanitat. Estem governats per les grans corporacions que fan el que volen. Després d’aquesta crisi en què molta gent ho ha passat malament i de la qual no hem sortit encara, semblava que havien de canviar tantes coses i no ho han fet. La distribució de la riquesa és un desastre. Ha d’haver una altra manera de fer les coses. Jo intento que la meva empresa sigui molt horitzontal, amb ètica i ja m’agradaria que els projectes que fem transmetessin alguns valors per tornar alguna cosa a la societat. A banda d’entreteniment, el cinema ajuda a molta gent. Si poses el focus en alguna problemàtica, en alguna història que no està explicada… és un mitjà molt poderós i m’agradaria que en el futur, ni que sigui la història més fantàstica o de ciència ficció, que sempre hi hagués algun missatge.

Tan de bo anéssim a millor, però jo crec que no. És cert que hi ha coses que milloren. Cada cop la gent està més connectada, hi ha més col·laboració i consciència de les coses, però no acaba d’arribar a dalt de tot. Hi ha molta distància entre els governs i les grans empreses i la gent del carrer. Hi penso recurrentment. No és que estigui aïllat en el meu món. Penso en com podem posar el nostre granet de sorra. No podem canviar el món d’un dia per l’altre, però si no ho intentes en les teves petites connexions, no farem res.

  • Recordes alguna de les pel·lícules en què has col·laborat que contribuís d’aquesta manera?

La veritat és que no. Tenim molta tendència a fer pel·lícules d’entreteniment pur. Sí que va haver una en què la nostra participació va ser petita que ho feia. 100 metros parlava de la ELA i penso que si explicar aquesta història ajuda, està bé.

Però també hi ha altres pel·lícules que són pur entreteniment que aconsegueixen explicar una part de la història. O fins i tot pel·lis felices o comèdies que poden ajudar a tirar endavant. Jo ho he viscut. En un moment dolent, vaig veure Cantando bajo la lluvia i va ser... «Guau! Jo vull fer això». De petit pensava que volia fer pel·lícules per a que la gent fos feliç. No adormida. I, tot i que no és fàcil, cada cop més es troben formes d’arribar al públic i que els productors vegin que pot ser un projecte viable comercialment.

  • Això de fer feliç a la gent és molt ambiciós. Què entens per «fer feliç a la gent»?

És complicat. Per mi, és que si tens un moment en que jo puc posar una espurna, que et doni una esperança, això és fer feliç. No són grans coses. Però si et fan pensar, ja està. Per exemple, si la història d’una dona gran que fa el seu primer viatge amb 60 anys desperta l’interès d’una senyora que s’hi identifica i es decideix a viatjar, amb això ja està.

  • I què et fa feliç a tu?

Moltes coses. Necessito poc. L’amor, que la feina vagi bé perquè és bona part de la meva vida... Això ho he aconseguit. I després, que la gent del meu entorn estigui bé. No són grans metes, sinó que el dia a dia vagi bé. Em capfica i pateixo per l’estat del món i del meu entorn més proper. Per això, veig les desigualtats que hi ha i no em puc treure mai el neguit. Per això, tinc més tendència a ser infeliç que feliç.

  • Ets molt patidor

Sí. Tot i que he après conforme em faig gran a relativitzar i a adonar-me que no tot pot estar bé. I aprens a ser feliç amb petites coses i no necessàriament tota l’estona. També que no cal posar-te metes impossibles. Sé on vull arribar, però no passa res per no aconseguir-ho. Fas el que pots anar fent perquè hi ha coses imprevisibles que no controles. I a més, l’important és el camí i el que vas fent mentrestant, perquè quan arribes a una meta, te n’has de posar una altra.

  • Fa uns anys, vas renunciar a treballar a Nova Zelanda a l’equip d’Avatar, que era com una mena de somni. Com vas prendre aquesta decisió?

Era un moment en què tota la part de postproducció estava començant. I també començava a fer més videoclips i me n’encarregaven de nous. Tenia l’oportunitat d’anar a Nova Zelanda a treballar a Avatar durant un any i mig. És el que sempre havia somiat, és un país que sempre havia volgut visitar. Però tenia projectes aquí: havia començat a dirigir les meves coses, tenia ajudes per fer un curt, m’havien proposat una pel·lícula petita que es titulava REC… Què faig? Anar a ser el número 300 allà o fer coses aquí a la meva manera? Vaig pensar que sempre hi podia anar. De fet, enguany hi svaig anar de viatge i vaig visitar la companyia gran que m’havia ofert la feina i ho vaig fer com a companyia petita. Veus que les portes no es tanquen. En 10 anys, han passat moltes coses, he aconseguit crear la meva empresa, per exemple. Com hagués estat el camí? Diferent.

  • Has participat en moltes pel·lícules de terror, per què agraden tant?

Se’n fan moltes. Hi ha una atracció d’experimentar el terror des de la seguretat, de viure situacions de terror en un entorn controlat. T’ho fan passar malament, però saps que estàs segur. És com una pujada d’adrenalina buscant coses que no experimentes a la vida real. Com anar a un parc d’atraccions per pujar a una muntanya russa. No et tiraries mai amb el cotxe per un terraplé. Experimentes sensacions i en el fons saps que tot està sotat control. A mi no m’agrada gens el cine de terror. El faig, però no el vaig a veure. En fa por.

  • Què fort!

Sí (riu). Vaig a veure el que faig però és molt diferent perquè saps què passarà i quan i llavors, no fa por. Però quan he anat a veure una pel·li de terror, no m’ha agradat. No li trobo res.

  • Què et fa por a tu?

Els pallassos. No crec que sigui per cap trauma, però no em fan gens de gràcia.

  • Si no són pel·lis de terror, quin gènere preferiries fer?

Hi ha una sèrie que estic fent i que per fi tindré temps d’acabar i de començar a moure i té un punt de thriller, un punt de terror o de misteri, però no és el centre ni serà així tota l’estona.

De la resta de gèneres, m’agraden tots. A més, no saps mai què acabarà sent una història. Tenen vida pròpia, inconscientment li vas donant un to, però és un procés molt orgànic.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

No sé… Volar potser. Per anar més ràpid d’un lloc a un altre.

  • També podries teletransportar-te

Sí, potser millor. Més pràctic. Per poder estar en un altre lloc sense la part avorrida del viatge, com estar 24 hores dins d’un avió.

  • Creus que les màquines podran acabar fent la feina que fas?

No. hi ha una part que sí. I cada cop més. M’interessa què farem amb la gent que treballa en feines que faran les màquines. Ho tenim més a prop del que ens pensem. La robotització i les intel·ligències artificials incipients ja comencen a ser una realitat. Però hi ha tota una part d’aleatorietat i d’improvisació del cervell humà que tardarà en poder-se fer amb un ordinador. Si aconseguim un robot que tingui aquesta part, no sé què ens passarà. La feina més mecànica de imitar una imatge real, la podran arribar a fer les màquines, però no poden explicar una història. No la poden crear. Espero que això estigui lluny.

  • Si no, et quedes sense feina...

Tampoc no m’importaria. Sempre he pensat que el dia que passi, m’agafo unes ovelles i me’n vaig a fer formatges. Sempre et pots reinventar. És una de les coses que m’agradaria que la gent tingués clar. Sempre pots aixecar-te.

  • En això sí que ets optimista

Sí, en això sí. Més tossut que optimista. He passat moments dolents i familiars… i aprens a fer cuirassa i a fer-te resistent i a pensar que ja t’aixecaràs. Si anés tot malament, és igual, saps que t’aixeques. Si la salut et falla és cert que és més complicat, però hi ha un moment en què pots lluitar amb tot i potser vindran les derrotes, però s’ha d’intentar. M’agradaria poder transmetre-ho. I el cinema pot tenir aquest valor fins i tot terapèutic.

  • Com portes això de guanyar premis? Li dones importància?

No. La veritat és que no.

  • No és postureig, això?

En absolut. Està bé per la part que la gent de la industria valora la teva feina. Però no és res més que això. Sóc jo el que he d’estar content amb la meva feina.No és que no els vulgui, els agraeixo i m’animen, però no li dono més tombs.

  • Plores amb les pel·lis?

Sí. A vegades amb coses molt xorres, m’emociono molt fàcilment.

  • I què és el que et commou?

Poden ser moltes coses, fins i tot coses que la resta del cine no ho està sentint. És com el moment Ratauille, que et connecta amb la infantesa o amb allò que has viscut i que et fa reaccionar.

  • La música és important a la teva vida, no?

És una part fonamental. Cada dia escolto música. Per treballar, vaig a concerts… No ha deixat de formar part mai de la meva vida. Ja m’agradava de petit i ara no toco com d’adolescent, que vaig formar part d’un grup, però m’encanta el punt d’alliberament, de connexió directa d’un concert. Quan toques, veus la reacció immediata del públic. Com el teatre, en què tens el feedback. Al cine, no ho tens. Jo disfruto molt de la música i m’encanta fer videoclips perquè és unir aquests dos llenguatges, per a que no es pugui dissociar una cosa de l’altra. M’atreu quan et donen tota la llibertat. Els videoclips són peces visuals diferents, pots utilitzar totes aquestes idees que et venen al cap i que no necessàriament són narratives. Però és complicat perquè cada cop es restringeix més la creativitat. Videoclips que se surten del de sempre, n’hi ha pocs.

  • I la publicitat, la justa?

La justa. No m’agrada. Si hi ha projectes creatius, sí. Però vendre coses no és un dels camps que m’agraden. Una pel·li o un videoclip també el vens, però la publicitat te aquest punt invasiu. I n’hi ha poca que visualment sigui especial. Potser algun projecte podria interessar i no m’hi negaria, però... la justa.

  • Com t’acomiades?

Adéu. I si puc desaparèixer amb un “puf”, desaparec.

Adéu, adéu... Però no desapareguis del tot, esperem veure't rodar a Lleida aviat.

Comparteix

També t'interessarà