Julián és un reconegut dissenyador gràfic de realitat virtual molt especialitzat en monstres —el disseny virtual de persones el troba mot difícil— que amaga alguna cosa obscura i que al conèixer a la Diana se li obre una porta d’esperança.
Deprès de veure i comentar «Magical girl» i «Quién te cantará» poden confirmar que l’autoria Carlos Vermut conté un estil propi que comença a ser inconfusible. Cinema sense ornaments, d’una naturalitat artificiosa, seqüencies i diàlegs perfectament construïts, una llum i color que es mou entre penombres i uns personatges polièdrics d’una profunda tensió interna que et desassossega.
En el cas de «Mantícora» ens trobem una primera part de presentació del personatge central que pot semblar una mica llarga malgrat amb el pas dels minuts comprovem que tot el que s’inclou en aquesta encertada construcció afegeix sentit i valor a tota la trama. Un personatge —interpretat per un Nacho Sánchez impecable— que viu engabiat i en una lluita constant amb la seva pròpia naturalesa («patològica»?) de la qual intenta escapar-se potser de la única forma possible: buscant un altra persona que el pugui estimar i l’acompanyi en la seva lluita dins una peculiar història d’amor.
Des de la comoditat de la butaca és inevitable sentir una desagradable inquietud al tenir que lluitar amb un doble dilema entre el rebuig —amb molt de tabú social incorporat— per tot allò que li suposem al perfil del Julián i l’evidència que els fets el fan innocent. L’amargor és inevitable sense que cap espurna d’esperança arribi a brillar tot i que se n’insinuen algunes que s’acaben convertint en enganys i trampes que el director situa estratègicament per tal de alimentar un crescendo dramàtic impecable i molt contundent en la seva finalització.
Cinema d’autor construït de forma meticulosa per tal de convertir-se —a a fe de Déu que ho aconsegueix— en una magnífica experiència singular que et punxa les entranyes amb una atmosfera pertorbadora i problemàtiques inquietants que li donen un bon cop de puny a la indiferència i a la banalitat. (8,5)
