Alfons Pérez: "Si veiessim clar que la cultura i els ensenyaments artístics fan millor la ciutadania, tindríem millors societats"

• Tampoc devia de ser molt típic que un preadolescent es posés música clàssica i la gaudís d’aquesta manera sense que ningú li hagués transmés aquesta afició

No sé què dir-te. Jo no ho vivia així. No era raret. (Riu) Després jo me n’anava amb els amics i la liàvem igual! I anava als escoltes, a l’Alosa, i fèiem les nostres tonteries. El so en general sempre em va atraure. I després, fent més pop o rock, sempre he escoltat la música imaginant-me d’on surt aquell so, perquè i com es combina. Jo no puc fer res més si escolto música.

• No?

Ja abans d’estudiar música, no podia llegir o estudiar amb música de fons. O feia una cosa o l’altra, perquè no podia concentrar-me.

• És a dir que si escoltes música, únicament escoltes música

Si faig alguna cosa mecànica, llavors sí que em poso música. O quan viatjo sí que és moment d’escoltar una sinfonia sencera. Però en la resta de situacions, intento fer com si anés a un concert i escoltar amb tota l’atenció. Perquè hi ha molta música per escoltar i la vida és curta. M’encantaria tenir més vida per arribar a escoltar-ho tot. Com amb els llibres, m’agradaria poder arribar a escoltar tot allò que és més interessant. Hi ha una història bàsica de la música que també inclou tota la música popular i tot el segle XX que seria important escoltar, però és que no dones a l’abast.

• Tota la música pot ser interessant?

Jo crec que sí. Fins i tot música que no m’agrada, com el reggeton, per posar un tòpic. Bona part de les lletres són inacceptables, però pel que fa a la música, únicament analitzant el so, en depèn de quin moment és útil. Hi ha música que perdurarà en els anys i d’altra que es perdrà, però això no vol dir que no hagi estat útil. Jo crec que el reggeton és una música útil per un moment de festa, amb un ritme molt marcat i repetitiu. A mi no em desagrada en aquesta situació. No m’agraden les lletres i no me’l posaré per escoltar-lo, però si un dia estàs amb una festa, ballaré. Tota la música té el seu espai. Però és cert que hi ha música que sona ara que perdurarà i d’altra que es perdrà.

Hi ha un llibre de converses amb diferents compositors escrit a la segona meitat del segle XIX per un violinista dels Estats Units que també era reporter i que va viatjar a Centreeuropa per entrevistar als principals compositors d’aquella època amb l’objectiu de parlar de la inspiració. Va parlar amb Puccini, amb Brahms, amb Wagner, amb Bruch… amb els grans romàntics. I Bruch diu en la conversa que sabria dir quines obres seves perdurarien en la història. I ho va encertar! Altres compositors també ho deien i és curiós com ho tenien tan clar.

• I per què unes obres perduren i altres no?

No sé què dir. Hi ha obres que s’han quedat en armaris i després apareixen i són peces molt importants. Bach no es va tocar durant el Classicisme i els romàntics el van rescatar després i mira si és important l’obra d’aquest compositor! El criteri de bo o dolent és molt perillós. Cadascú ha de saber el que li aporta la música. Tothom estem afectats per la música, és un sentir universal. A més, com que és un llenguatge sense text, que no cal desxifrar, va directe a les emocions. Per això és tan universal. Però després estan els gustos de cadascú; el que a una persona li pot emocionar, a una altra la pot deixar indiferent.

• Segons els gustos i també la cultura, perquè les referències culturals també influeixen en el que ens transmet la música

Les referències culturals i de vida. Perquè existeix el que s’anomena el “mapa sonor”, del qual parla sempre l’Antoni Tolmos, que és com un mapa de la teva vida i si et pares a pensar, acabes descobrint cançons o melodies que et situen en un moment de la teva vida i a través d’això, podries arribar a descriure la teva vida. Hi ha persones amb Alzheimer que a través de la música se li desperten records i és espectacular veure com la música va directa al cor.

• És com les olors

Exacte! La primera emoció no la controles, és directa. No hi ha explicació racional.

• Podries fer cinc cèntims del teu mapa sonor?

Una mica ja he començat: les Quatre Estacions de Vivaldi és la música d’aquella època en què vaig decidir que volia fer música. Aquell disc deu estar més ratllat…! (Riu) Em vaig escoltar tant aquella versió – I Musici- de Félix Ayo, un dels millors violinistes espanyols que hi ha hagut, que després em va costar sentir-ne d’altres, perquè a totes els hi trobo pegues. Això demostra que quan interioritzes una peça es converteix en referent.

• També pot ser perquè forma part d’una època determinada i llavors, es fa sagrada

Sí, sí, és clar. Jo l’associo, juntament amb la música romàntica, al descobriment de la música per mi. Dins del meu mapa sonor, també recordo que en algun desengany amorós hi situo Gabinete Caligari o, al contrari, relacionat amb algun èxit amorós, també hi ha cançons de Loquillo. Em sap una mica greu, perquè la persona no m’és gaire grata, tot i que fins i tot he treballat amb ell. Però és que en aquella època les seves cançons eren clàssics!

Crec que és l’adolescència on queda més clar tot aquest mapa sonor, després costen més d’identificar cançons relacionades amb moments de la vida. Suposo que quan et vas fent més gran, resulta més fàcil mirar amb perspectiva. Com que la vida passa tan ràpid, no costarà gaire! Sembla que faci quatre dies que obríem aquesta escola o que tenia tenia la meva primera filla i ara ja té 18 anys. En quatre dies, estarem en una residència. Va molt ràpid! (Riu)

• Alguna cançó que no et cansaries mai de sentir?

Les simfonies de Beethoven. Són obres eternes. I les he descobert de més gran. Em continuo preguntant com ha sigut capaç algú de crear una cosa així, és fantàstic. De la música moderna, n’hi ha moltes i n’hi ha algunes a les que sempre torno: m’encanta Sting, The Police, m’agraden els Beatles encara que no sóc un gran fan… però m’acabo cansant d’aquestes. No me les posaria en bucle. Però podria ser capaç d’escoltar seguides sis versions de la Sisena de la Pastoral de Beethoven i no passaria res. Però tampoc no ho faig.

• A banda d’escoltar música clàssica, quan eres nen, a què jugaves?

Jo estic molt orgullós d’haver fet sempre activitats grupals fora de l’escola. Jo era un nen molt “escolar”, m’agradava molt anar a classe, aprendre, estar amb els amics. Però també feia altres coses. Des dels 7 anys fins als 18 vaig anar als Escoltes, a l’Alosa, i també vaig estar molts anys al Grup Sardanista Montserrat. També sortia amb els amics pels Vins, però en aquesta època en què la gent comença a sortir a totes hores, per mi era sagrat dedicar un temps a tot allò. També feia esport, jugava a voleibol. I quan vaig començar a fer música, també cantava a la Coral Shalom. Jo estic molt content d’haver descobert tota aquesta part social. Estic molt content d’haver-me impregnat durant la meva adolescència dels valors de l’escoltisme, de l’esport i de la música.

• Quiet no paraves

Mai he parat quiet.

• No hi ha gaires espais de silenci a la teva vida?

El valoro molt. M’agrada molt estar amb gent. Molt. Però necessito estar sol. Ho gaudeixo molt i si puc, ho busco. El que passa és que en aquesta vida i com a pare, costa. Trobo a faltar per exemple, aquesta sensació de solitud a la muntanya que sentia quan anàvem d’excursió amb els Escoltes. Encara que anés amb gent, hi havia moments en què vivies intensament aquesta sensació d’estar sol enmig de la natura. Per exemple, quan escolto música o vaig a un concert, aquesta sensació és la mateixa que tenia gaudint de l’esforç que suposava pujar una muntanya i, finalment, gaudir d’aquell paisatge, la sensació que havia valgut la pena. Potser si no hagués tingut aquesta experiència, potser ara no ho valoraria tant. T’has de dedicar un temps a tu per poder després donar-lo als altres.

• A banda de tot això que feies, també vas crear un grup de música

Sí, quan fèiem 3r de BUP i COU, vam formar un grup de rock, amb versions, i vam fer gires per festes majors i amb el que guanyàvem, compraven més instruments. I això era una altre compromís sagrat per mi. Els dissabtes, anava als Escoltes i diumenge al matí, assajava amb el grup. I després, els concerts. Hi vaig aprendre molt. T’ensenya moltes coses pujar a un escenari. Tothom ho hauria de fer. Per això als alumnes de L’Intèrpret els hi insistim molt en la importància de les audicions. Perquè tocar en directe davant dels companys i les famílies sabent que no pots parar, per molt que t’equivoquis, és un gran aprenentatge per moltes coses. Has de gestionar l’estrés de donar la cara damunt d’un escenari. És el mateix estrés que sentiran davant d’una entrevista de treball, per exemple. Quantes més vegades hagis viscut aquesta sensació, més fàcil resultarà afrontar-la. A banda de les anècdotes de les gires del grup de música, de l’experiència jo n’he tret un munt de coses. Des de sempre he tingut facilitat per parlar en públic, però aquells concerts em van donar més seguretat i també una capacitat d’improvisació que ara agraeixo. I tots els qui vam formar part d’aquell grup ho diem: no passarà a la història de la música ni molt menys (riu), però ens ho vam passar molt bé i vam agafar moltes taules. Per això, penso que tothom hauria de tenir aquesta experiència. Al món falta molta comunicació i exercitar aquesta capacitat, és interessant. No hi ha res millor per espabilar que llençar-te als lleons com fèiem cada cop que sortíem a l’escenari.

• Com us dèieu?

Vam tenir dos noms: un era Dan’s Dance. Ja no et diré títols de cançons pròpies que vam fer... (Riu)

• Com que no?

Eren molt rares… teníem una que es deia Tengo lombrices en el culo i una altra 121 birres. Després, alguns van marxar i va entrar altra gent i fèiem versions més “pachanga”. Ens dèiem Els Inestables. (Riu)

• Si no et dediquessis a la música, què faries?

Ho he pensat molts cops i no ho sé. El que sé segur és que fes el que fes, ho intentaria fer amb la mateixa passió. És que si no, és molt avorrit. Totes les feines acaben tenint un aspecte molt repetitiu i cal aportar-hi alguna cosa per a que no acabin sent monòtones. Mon pare diu que jo de petit, ja quan feia música, deia que de gran volia ser violinista o arquitecte. El meu pare era contractista i per casa sempre hi havia plànols. El Víctor Pérez Pallarés, que ha estat un gran amic sempre, deia que hi ha gent que tenen manetes i d’altra, potetes. I que jo tenia manetes. M’agradava el dibuix.
La vida és molt capriciosa i te n’adones que una decisió en un moment donat, et pot fer canviar moltíssimes coses. Si jo no hagués estat amb la meva dona Mireia, no hauria creat l’escola. És imprescindible que en una parella un i l’altre donin suport als projectes. Jo podria haver-me quedat de professor al Conservatori de Tàrrega on treballava, ja em guanyava la vida, o fer oposicions a Educació. Però jo tenia clar que volia poder fer les coses d’una altra manera i ho compartia amb la Mireia, amb qui estic des dels 17 anys. I va ser aquesta necessitat la que ens va empényer a fer tot un pla d’empresa i llençar-nos a la piscina. Vam dir que si en dos anys, L’Intèrpret encara funcionava, ens casaríem. I dos anys després, ens vam casar. (Riu) Per això dic que la persona que t’acompanya és determinant. La Mireia no és gens poruga i és un puntal del projecte. Va ser l’accelerador de la meva idea, sense ella no s’hagués fet possible perquè probablement jo m’hagués tirat enrere, jo dono molts més tombs a les coses i era un risc considerable perquè vam demanar un prèstec important. I complementant-nos així, hem tirat endavant molts projectes de l’escola.

• Quin somni compleix aquetsa escola?

Molts. En un moment o altre, a les persones que estudien música, se’ls hi passa pel cap que volen dedicar-se a ser intèrprets del seu instrument. Però pocs arriben a cumplir-ho. Hi juga molt l’edat, la casualitat i, clar, la capacitat. Jo vaig acceptar molt aviat que arribava tard a seguir aquest camí. I tenia clar que m’agradava la canalla i fer classes.

Llavors, aquest projecte m’ha permès aconseguir convertir la meva principal afició, que és la música, formi part del nucli dur de la meva vida. I ara, estic estudiant com mai. Hi ha moltíssimes coses per aprendre i per incorporar en l’ensenyament musical. Me n’adono que aquest camí no s’acaba mai. I això és el millor. L’escola també em permet això. És fantàstic! Perquè, clar, em permet tot això i viure d’això! No ens enganyem, no ens farem rics amb això, costa molt tirar-ho endavant, però ens permet guanyar-nos la vida dignament. I un altre aspecte que valoro molt és que puc contribuir a que altra gent també se la guanyi. El projecte és sobretot nostre, però també dels professors, som un equip i així vull que sigui. I per això, és molt important remar en la mateixa direcció. Sempre he tingut molt clar que el “com” és important. Les coses s’han de fer bé perquè s’han de fer bé, no per obtenir uns determinats resultats. Això, ve després. En pedagogia, això és essencial. Per mi, un pedagog de veritat és aquell que no té secrets amb l’alumne i que desitja que el seu alumne el superi. Cal donar totes les eines als alumnes, acompanyar-los i que es converteixin en exalumnes. L’Intèrpret s’ha fet amb aquest model. Des del principi, vam apostar per un ensenyament musical de qualitat i alhora flexible, per a que l’alumnat gaudís d’aquest aprenentatge. Sempre se’ns ha reconegut que vam aportar una cosa que no existia a Lleida i que és aquest mètode que permet que els nens i nenes que venen s’ho passin bé aprenent música però sense que això sigui un “xiquipark”. Gaudeixen sense perdre el temps. El professorat és molt important per aconseguir-ho.

• Si fossis un superheroi, quin superpoder te demanaries?

Segurament, aturar el temps. Per poder llegir més, per poder escoltar tota la música que hi ha… per poder aprendre més. Aprendre és fantàstic, però requereix temps. El segon superpoder seria viatjar en el temps. El futur no m’interessa tant, però poder anar a determinades èpoques, com el Romanticisme, seria una passada.

• I així salvaries el món?

Noooo (Riu) Crec sincerament que l’art i la pedagogia, que és una forma d’incidir en les persones, ajuda a canviar el món. No sé si salvar, però sí millorar. Jo tinc clar que els alumnes que marxen d’aquí, s’enduen una motxilla plena d’emocions i que aquesta experiència els fa millors ciutadans. Hem d’intentar que consumeixin música, que no tinguin una mala experiència, perquè llavors és contraproduent. En la meva època passava. De la manera que ens ensenyaven, amb l’únic objectiu de dedicar-se professionalment a la pública, generaven molta frustració. Perquè el percentatge, que continua sent el mateix, és que només un 2% s’hi acabaran dedicant. A la resta, els fas fracassar si no els hi dones més opcions. Cal aconseguir que quan marxen mantinguin aquesta afició per la música; que toquin de tant en tant, que vagin a concerts, que escoltin música com sigui. Només que aconseguim que un d’ells visqui les sensacions que aporta la música, ja val la pena. Si des del principi, només els enfoquem a ser professionals, quan se n’adonen que no ho seran, pleguen. Aquí, ens volem adreçar al 98%. Alguns són molt bons i llavors, se’ls obre el camí professional i se li donen les eines i l’impuls. Però no podem hipotecar tot un projecte per un 2% de la gent. I això ha sigut així fins fa poc temps.

• Potser ara se li dona més importància a l’ensenyament musical?

No ho tinc gaire clar. Cal fer un pensament en aquest sentit per la repercussió que té en la societat. Els polítics s’omplen la boca de la importància de la cultura. Però tot es queda en paraules, són frases fetes. I hi ha una explicació maquiavèlica per això: si el poble és incult, és més fàcil de governar. L’altra lectura és la deixadesa. Però és que caldria que els polítics volguessin que la ciutadania fos millor després del seu pas per l’administració, no més tonta. Si arribéssim a la conclusió clara que la cultura, l’art, els ensenyaments artístics fan millors ciutadans, tindríem millors societats i no hi hauria tant “garrulisme”. El nivell de discussió social és el d’un pati d’escola. No és de debat d’arguments. És com si l’edat mental de la societat anés baixant conforme passa el temps i ara, som adolescents. Si continua baixant, ja sabem com es resolen les coses entre la canalla al pati de l’escola, no? No anem bé. I amb tot això, la part de la formació humana, que és la part artística, pot fer molt, però s’ha de creure-hi. En aquest sentit, una part que no m’agrada del plantejament actual, també de la nostra escola, és que per accedir-hi, cal pagar uns diners que molta gent no té. I això em sap molt greu. Molt. L’oferta pública és molt poca i costa molts impostos mantenir-la. El criteri d’accés és el nivell. No és just, perquè es manté aquesta idea de formar als millors. Però potser no és això el que necessita la ciutat. Caldria aconseguir un accés més universal als ensenyaments musicals i fer un mapa de l’oferta per a que hi hagi més oportunitats d’accedir-hi. A mi em sap molt greu que hi hagi famílies que voldrien apuntar a música als seus fills i que no poden perquè no s’ho poden permetre. I em sap greu perquè jo vaig ser un d’aquests. Si els meus pares no s’haguessin sacrificat de la manera en què ho van fer, jo no hagués pogut estudiar música. M’agradaria que L’Intèrpret formés part d’una xarxa de centres a les què la ciutadania accedís amb criteris més universals que el nivell. A l’escola,

• Doncs sí que tens clar com arreglaries una part del món, no?

Només una part, sí (Riu)

• En què ets especialista?

El que més em diuen és que sóc sincer. La gent confia en mi perquè saben que sóc sincer, genero confiança. Això em permet exercir un lideratge molt natural, no imposat, no agressiu, que d’altra banda odio. Des del punt de vista de manual de l’empresari, sóc un mal empresari. (Riu) Perquè em costa dir les coses que es fan malament, perquè em sap greu ferir a la gent. Hi ha gent que ho sap gestionar molt bé, però a mi em costa molt. Sé que pago un preu per això, però vull dormir tranquil. Fer bé les coses de vegades suposa no guanyar tants diners, però ajuda a dormir tranquil, tot i les dificultats i el risc que corre ara mateix el projecte. De tota manera, jo penso que ens en sortirem.

• Perquè ets una persona optimista

Clarament. És que si no, no pots viure. Ens en sortirem, no sé quin preu haurem de pagar. Potser les meves filles no podran triar anar a estudiar a Barcelona. Com passava a casa meva. Però quan ho vius en primera persona, quan sents que potser no els hi pots donar el que triarien, em dol molt. Però vaja, això ja ho veurem.

• Com t’agradaria passar a la història?

Anònimament. No tinc cap necessitat de grandesa. El que sí que m’agradaria que passés a la història és el projecte. Que es recordés que a Lleida hi va haver una família que va impulsar una escola de música pionera que va aportar moltes coses a la ciutat i que va ser referent. M’agradaria que els meus exalumnes, que ja són molts, valoressin la música. Potser això és el que més voldria: que l’escola deixés de ser només una cosa meva per a que fos de tothom que hi ha passat i de la ciutat o de Catalunya. Haver aportat alguna cosa, si no, és molt avorrit.

• Com t’acomiades de la gent?

Des de fa un any, sempre dic “Seguim”. No podem llençar la tovallola. Físicament, sempre amb una abraçada o un contacte físic. Com que ara no es pot, m’he de contenir.