Anna Otín (Dolors a Alcarràs): "Els vincles dels Solé són com la bona cuina, s'han fet a foc lent"

• Has aconseguit crear aquesta família amb un vincle clar?

Sí, i tant. De fet, després del rodatge, encara ens trobem com a família. Fem trobades sovint per reunir-nos, de fet, aquest abril ens vam trobar per celebrar la segona Pasqua.

Aquest vincle també va néixer, a més d'estar junts durant un munt d'hores al rodatge, abans de començar a gravar. La Carla Simón va fer activitats per integrar-nos i començar a treballar aquests vincles. Nosaltres vam compartir moments des de febrer fins al juny de l'any passat, més o menys. La Carla ens portava a una casa aquí a l'Horta de Lleida, la qual vam batejar com la Casa Verda pel seu color i durant una època vam anar allí i vam fer activitats, compartíem el temps i algunes situacions. No sempre anàvem tots, un dia van anar només el Josep Abad (Rogelio), el padrí de la família, amb la Xènia Roset (Mariona), una de les filles. Un altre dia vam anar el Jordi Pujol (Quimet) i jo (Dolors) i així, anàvem fent feina i relacionant-nos. Compartíem situacions quotidianes, situacions que viu tota família i això ens va permetre anar creant aquests vincles, que ens van acabar unint. La família Solé existeix de veritat.

• Què hi ha de tu en aquest paper de la Dolors?

La part més protectora que tinc. L'aspecte de ser servicial, també. A mi m'agrada cuidar els meus, servir a la gent. Ajudo sempre que puc. El fet que a casa teva no falti res, a casa dels meus pares m'han ensenyat això i és una característica que es veu reflectit al personatge.

També et puc dir que la Dolors a mi m'ha ensenyat, entre altres coses, a ser pacient. Jo tinc molt més caràcter que la Dolors, soc molt més "volcànica".

• Què vas pensar quan et van presentar i definir a la Dolors?

La directora no em va dir en cap moment que havia d'interpretar a una dona que havia de tenir determinada personalitat. Tot es va començar a donar i en part a treballar, quan vam anar a la Casa Verda, a les trobades que fèiem nosaltres -els personatges- amb la Carla Simón. La Carla ens va fer treballar diversos aspectes d'una forma molt natural i bonica, ens "enganyava".

Per exemple, un dels treballs que vam fer, va ser el d'entrar a una sala per practicar alguna conversa o escena. Així bé, entrava la Carla per una porta i em deia "estàs molt cansada", després se n'anava a l'altre cantó i li deia a l'altre personatge, "entraràs tot ple de fang". Tot seguit, jo havia d'entrar a la saleta i enfadar-me. Llavors amb aquestes instruccions, nosaltres interpretàvem com volíem. El primer que em sortia, evidentment, era el caràcter de l'Anna dient "home, però que fas així?!". I la Carla em deia "recorda que estàs cansada", així, la interpretació canviava. A poquet a poquet s'anava concretant el personatge. D'aquesta manera, nosaltres anàvem incorporant aquest matís que requeria l'escena.

A més, durant aquestes activitats, la Carla sempre ens gravava amb la seva càmera. Això últim ens va ajudar molt durant el rodatge, perquè ja no hi pensàvem que estava la càmera davant nostre. Amb les trobades a la Casa Verda, la Carla va fer que fessin nostres els personatges i sabéssim com interpretar-los.

• Que vas pensar en el moment que et van dir que el paper era teu?

Primer em va fer molta gràcia. No sabia que havia vist en mi la Carla per decidir que era jo qui havia d'interpretar a la Dolors. Després em vaig sentir afortunada per poder viure tota aquesta experiència, perquè jo vaig trobar el càsting gràcies a la Carla Bisart, l'ajudant de càsting.

D'altra banda, tota l'experiència em va tornar a fer sentir jove, era com un neguit (positiu) nou. El meu marit m'ho deia, que aconseguir el paper de la Dolors em va treure de la rutina, la qual cosa m'agrada perquè soc mestra i gaudeixo molt amb els nens, però el fet d'haver viscut tot això em va fer molt més feliç. També, pensar que jo mai he fet teatre i que al final he pogut fer la interpretació d'aquest paper, m'omple d'orgull.

• Com definiries l'ambient del rodatge?

Vam ser una família dins del rodatge i fora del rodatge. Fora de càmeres continuàvem sent els Solé. Me'n recordo molt un dia que estàvem gravant i nosaltres no enteníem res de la jerarquia del món del cinema, em van mostrar on era vestuari i quan vaig arribar, vaig veure una perxa amb el meu nom, la vaig agafar i m'anava a vestir. De cop i volta va venir una encarregada de vestuari i em va dir que m'ajudava a posar-me la roba. Vaig pensar que no era una nena petita que necessitava ajuda per vestir-se (riu).

Som gent de poble que saludem a tothom, durant el rodatge dèiem "bon dia" a tothom. Els hi preguntàvem a la resta de membres del rodatge que tal havia anat el cap de setmana. Tractàvem a tothom per igual. Molts de l'equip deien que haver gravat amb nosaltres havia estat tota una experiència de vida. Nosaltres, després del rodatge, seguim parlant amb els càmeres, els de maquillatge, els de so, amb la majoria de membres de l'equip de producció, s'ha creat una petita família al voltant de la pel·lícula Alcarràs.

• Com t'imaginaves el món del cine?

Ni tan sols hi havia hagut temps per pensar com era aquest món. Ara ja entenc una mica sobre les jerarquies, la feina que s'ha de fer abans d'arribar al rodatge, entre altres coses.

Una de les coses que em va impactar molt era la manera com feien servir la llum del sol per il·luminar les escenes. L'equip d'il·luminació, amb la Daniela Cajías, il·luminaven amb miralls. Veure'ls fent aquesta feina tan professional em va impactar.

• Com va ser el procés de selecció?

Al Casal d'Almacelles, abans de la pandèmia, la Carla Bisart estava fent càstings i jo portava a les meves filles a fer dansa i teatre, com que ens coneixem de tota la vida d'aquí del poble, la Carla Bisart em va dir que si volíem participar. Evidentment, no m'ho vaig plantejar. Com que passava el temps i continuaven fent càstings al casal, la Carla ens oferia presentar-nos cada cop que ens veia per allà. Dia rere dia ens feia l'oferta. Al final, vaig parlar amb la Carla i li vaig dir que si no trobava a ningú, jo em presentaria per tal d'ajudar-la, per ella i la seva feina. Li vaig dir que vingués a casa i que em busqués.

Temps després, com que jo portava les meves nenes a extraescolars al gimnàs de la mare de la Carla Bisart, vaig decidir fer una classe també, es deia Txi bang. La Salomé, la mare de la Carla Bisart, volia fer vídeos per promocionar les classes a les xarxes socials, així, va gravar una d'aquestes classes. El vídeo el va veure la Carla Simón i li va dir a la Carla Bisart que em volia veure al càsting, per la meva espontaneïtat i naturalitat.

Vaig conèixer a la Carla Simón, em vaig presentar al càsting i al cap de poc la Carla Bisart em va dir que ho havia fet molt bé i que volien que continués en el procés de selecció. Així, cada cop que venia al gimnàs a portar les meves filles, la Carla Simón baixava de la sala on es feien els càstings i em preguntava si tenia cinc minuts per fer una rèplica amb una nena que s'estava presentant. Al final, em vaig adonar que m'estaven fent càstings sense que jo m'adonés compte.

Quan em van dir que estava a la fase final del càsting, ens van citar en un hotel de Lleida per conèixer al Jordi Pujol (Quimet), el que fa de pare de la família. Aquell dia ens vam citar a quatre actors -tres actrius i un actor-, dues actrius més per fer el paper de Dolors i el Jordi Pujol. En sortir del càsting em vaig adonar que les dues altres actrius eren professionals. Al final em van dir que havia estat seleccionada per fer la pel·lícula.

• Què vas pensar el primer dia que vas veure al Jordi Pujol, que fa de Quimet a la pel·lícula?

Vaig pensar que era una persona molt natural, un pagès en tota regla. Però me'n recordo més del primer dia que ens vam trobar a la Casa Verda, perquè la Carla Simón ens anava fent preguntes sobre les nostres rutines i va haver-hi un moment en què ens va demanar que ens féssim una abraçada. Evidentment, no va ser natural, això no obstant, amb el pas del temps, aquests vincles es van anar creant, a poquet a poquet. Ara ens veiem i ens fem una abraçada, una carícia, un petó a la galta amb total naturalitat. Diria que els vincles es van crear com la cuina a foc lent.

• Què us feien fer als càstings?

El que més recordo és un on jo li havia de dir al meu home, que era molt temperamental, que després de l'estiu, quan acabéssim de fer la collita, havíem d'entregar les terres perquè no eren nostres. A la majoria dels càstings ens van fer interpretar escenes i parts de la pel·lícula sense que ho sabéssim. A més, el guió ho vam tenir a les mans un dia només, no ens el van deixar portar a casa. Tot va ser espontani. No vol dir que no tinguéssim text, sí que el teníem, però la interpretació és totalment nostra. Totes les escenes que ens van fer interpretar als càstings, han sortit a la pel·lícula.

• Va ser molt exigent arribar a fer una interpretació vàlida per l'escena?

Algunes escenes. D'altres, com que ja ho vam treballar tants cops a la Casa Verda i als càstings -sense saber-ho- quan ens definien l'escena, ja sabíem el que havíem de fer. Tot i que, en repetir les escenes, sempre sortien diferents. La Carla Simón és molt exigent, però mai deia "tallem i repetim", no. Deia "és bona", "m'agrada, així i tot, i si fem...". Fins que ella no veia a la pantalla auxiliar de la càmera una escena semblant al que ella tenia al cap, no es donava per bona l'escena. Sempre amb molta pau, naturalitat i comprensió.

• En algun moment et vas plantejar no fer el paper de Dolors?

No, en cap moment., jo vaig tastar el caramel i vaig voler acabar-ho (riu).

• Quina escena va ser la més difícil de gravar?

Vaig tenir dos moments difícils a la pel·lícula. Un és el d'interpretar a la Dolors en un moment en el qual diu prou a una situació, no puc dir més perquè sinó faig "spoiler". I un altre va ser el fet d'haver-me de concentrar moltíssim per gravar una escena fumant, ja que fa més de 10 anys que vaig deixar de fumar. Aquell dia ho vaig passar una mica malament, però després de fer-ho, vaig pensar "mira, ja puc fer actriu" (riu).

• Com valores aquesta experiència?

Molt positivament. M'ha agradat molt fer part d'aquest projecte. Sobretot perquè m'ho vaig passar molt bé. Si l'experiència hagués sigut dolenta, ara mateix no voldria ni donar entrevistes, perquè no voldria recordar-lo, però no és així. Em remou moltes emocions recordar els moments i les anècdotes. A més, tot el que s'ha creat després de la pel·lícula és tan bonic, que fa goig recordar aquesta experiència.

• Vols continuar fent cinema?

Una carrera com a tal, no, però si col·laboracions i perquè no, una altra pel·lícula. Pensa que jo no vaig anar a buscar Alcarràs, Alcarràs va venir a mi. Llavors, jo no aniré a buscar més càstings. Això no obstant, si es posen en contacte amb mi i m'ho proposen, ho faré amb molt de gust, perquè m'ho vaig passar molt bé. Ho dic sense pretensions, simplement que sapiguin que m'ha agradat l'experiència i voldria, si es dona, viure una altra.

• Amb què et quedes d'aquesta experiència?

El fet de guanyar una altra família. Per exemple, parlo cada dia amb una de les que fa el paper de la meva cunyada, és una de les persones que m'emporto. El meu home (Quimet), també. El fet de sentir-me valorada amb una cosa que em pensava que no podia fer, això també, perquè no m'ho havia plantejat mai.

Quan vam anar a Berlín, no eren conscients del que allò significava. Un cop ens van donar el premi, l'Os d'Or, ens vam assabentar que molta gent veuria la pel·lícula. De fet, em vaig deixar el cognom del meu aví, Otín, perquè a Almacelles abans s'identificaven les famílies amb els cognoms dels homes de casa i tota la vida m'han identificat aquí al poble com l'Anna de la casa Otín. El primer que vaig pensar quan ens vam dir que anàvem a Berlín va ser "em deixo el nom com Anna Otín, perquè qui presenti els premis com dirà Anna Rodríguez, pobre" (riu). 

• Què en pensa la teva família?

El meu marit i les meves filles m'han fet un suport 100%. Als meus pares els ha costat una mica més, també pel fet de ser pares. No entenien el fet d'haver deixat per un temps la meva feina i posar-me a fer una altra cosa. A sobre una cosa -la pel·lícula- que no sabíem quins fruits donaria ni que trauria de tot això. Però jo sempre ho vaig tenir molt clar, volia participar. Ara mateix em diuen que estan molt orgullosos de mi. Naturalment, la meva padrina és la que està més contenta, té 95 anys i em diu "ai mira, surts per la tele".

• Una frase per convidar a la gent que hi vagi a veure la pel·lícula.

Tots tenim una família, tothom té problemes familiars, i al final, totes les famílies se'n surten. Alcarràs és l'exemple que la família sempre hi és. A més, retrata una família de Lleida, de les d'abans, de les d'ara i de les que seran. La pel·lícula en si és el punt, reflecteix les dificultats. Pot passar amb arbres fruiters, com a la pel·lícula. Pot passar amb oliveres, com al sud d'Espanya, o pot passar en qualsevol àmbit, però les dificultats sempre hi seran perquè la vida no és llana, no obstant això, sempre hi és la família.