Anna Sàez: "Escriure articles sobre altres vides és com teixir la memòria"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay

Publicat:

16-01-2020

Actualitzat: 16-01-2020 17:52

Temps aproximat de lectura:

Es reconeix tímida, però s'atreveix a parlar en públic i presentar actes culturals. Li agrada la calma, però sempre té projectes en marxa. Cada gener, es proposa començar a dir que no i per febrer, ja té l'agenda plena. Ja ho diu: és contradictòria i pensa que tothom té dret a canviar d'opinió. Si no, no s'avança. No és nostàlgica, qualsevol temps passat va ser... anterior. I punt. Però li agrada recordar i té molta memòria, com son pare. Per això, l'únic que se sent capaç de col·leccionar l'Anna Sàez són records. Propis i d'altres. A aquesta periodista -tot i que ella li posi totes les cometes del món- de la Granja d'Escarp li apassiona escriure sobre les històries d'altra gent i així ho ha fet des de la redacció del Segre durant bona part de la seva vida. Acumula diversos premis i també llibres. I moments durs que li han servit per aprendre, aixecar-se i continuar. Té al cap una novel·la i poc temps per escriure-la. De moment, enguany publicarà una recopil·lació d'articles. El que més li agrada és que serveixin per estirar d'altres records i teixir, així, la memòria.

Li fa molta vergonya posar-se a l'altre costat i ser ella qui obri les portes. Habitualment, és qui posa a gravar la conversa i fa les preguntes. Ens hem atrevit a entrevistar algú a qui li encanta entrevistar. I fins i tot ens ha proposat una pregunta.

Presenta’t. Qui és Anna Sàez?

Sóc una periodista que m’ha costat molts anys sentir-me periodista. Probablement perquè hi vaig arribar de rebot. Jo estudiava Filologia i em va sorgir l’oportunitat de treballar. Els meus orígens són molt humils i Segre a principis dels 90 feia unes beques de treball en què et pagaven 300€ i feies mitja jornada a la tarda i al matí, podies estudiar. Amb allò em podia pagar el pis. Sempre vaig imaginar que era transitori. Vaig acabar la carrera i em van oferir la possibilitat de quedar-me i vaig anar fent pròrrogues. Sempre m’havia imaginat com a professora d’institut. Després de 4 pròrrogues vaig pensar que potser el que volia era quedar-me, no fer oposicions. Així que vaig decidir centrar-me amb això, vaig fer un postgrau de periodisme i ja he estat sempre vinculada a això.

Dic que em costa dir que sóc periodista perquè a mi el que m’agrada és explicar coses. El titular és xulo per l’adrenalina, però amb el que jo gaudeixo és descobrint una història d’una persona anònima amb alguna cosa especial a explicar, que és com una troballa.

Què t’havies imaginat ser de gran?

Jo de petita m’imaginava Jo March de ‘Mujercitas’. Feia tot el que ella feia. M’havia imaginat d’escriptora. Periodista m’atreïa i sí que ho havia pensat entre cometes quan a l’institut, el Pep Coll em va proposar formar part de la revista del Màrius. Entrevistava als professors i em va permetre descobrir un vessant més personal, fer preguntes que no faries si no ho fas com a periodista. Això és el que he continuat fent i és el que m’agrada de la meva feina al diari. És cert que en el dia a dia, a vegades sí que penso perquè no vaig fer oposicions (Riu). Però és una feina que trobes a faltar quan no la tens.

I tu has passat temporades en què no l’has tingut.

Jo vaig sortir de la redacció de Segre quan la meva filla era petita perquè tant el meu home com jo teníem horaris de redacció i no teníem família a prop. Vaig tenir l’oportunitat de portar premsa de cultura i ho vaig acceptar. La primera setmana ja vaig saber que m’havia equivocat. Amb el següent relleu al govern, vaig passar una etapa molt dolenta que va acabar amb una depressió de la qual vaig arribar a pensar que no me’n sortiria. Al final, te’n surts amb temps i tractament. I després, vaig deixar la feina i em vaig establir com a autònoma. Fer això sense uns ingressos assegurats, suposa una situació de precarietat molt gran que em va fer valorar molt un contracte i la seguretat social. En aquella etapa difícil, vaig aprendre a valorar coses que quan les tens no les hi dones importància.

Per exemple?

Vist amb certa perspectiva, penso que és necessari per poder ser empàtic és estar un temps a l’atur. Fer aquella cua horrible, després una altra. I a sobre, agafar feines petites es penalitza! Era més fàcil quedar-se a casa al sofà que el que jo feia: agafar qualsevol col·laboració que em sortia. Això és molt pervers. Per algú com jo que mai havia estat a l’atur, em va fer mirar d’una altra manera la feina. Ara em queixo però de forma anecdòtica, sóc conscient que sóc afortunada. Abans no n’era conscient.

Amb ingressos, pot haver mesos que vas millor o pitjor, però tens menjar a la nevera i la roba que necessites. Quan no en tens, anar a omplir el carro de la compra t’obliga a anar amb una calculadora mental constant. Aterrar a la realitat és necessari. I les persones amb responsabilitat haurien de passar per situacions així per veure que hi ha dos mons paral·lels. Jo he vist plorar gent a la cua de l’atur. I jo hi he plorat, també. Quan hi has passat també ets més conscient de perquè pagues impostos. La societat del benestar és possible si no es fan xanxullos.

Què recordes de la infància? Dius que venies d’una família humil

Quan ets petit, tot ho trobes raonablement normal. Les meves amigues anaven de campaments a l’estiu i al setembre -quan fan les vacances la gent que treballa a la fruita- marxaven a la platja. Per mi, era impensable. Els campaments els tenia idealitzats, però sense drames. Jo sabia que no ho podia fer i ja està. Em recordo com una nena feliç. Però era molt conscient que hi havia coses a les que no hi podia accedir.

Recordo, com molta gent de la meva generació, que em passava als estius portant fruita amb la galleda. Em cridava l’atenció, quan vaig arribar a Lleida, que la gent es pensava que tots els pagesos tenen molts diners. El meu pare te una hectàrea repartida en quatre finques. És molt dur treballar al camp. I ho vaig veure molt ràpid. Prefereixo mil vegades passar-me un estiu sencer fent hores a la redacció d’un diari amb aire condicionat que anar a collir fruita o estar en un magatzem, que quan arriba un camió t’hi has de quedar fins que s’acaba de carregar passin les hores que passin.

Quan t’has presentat, has parlat de la professió. Això és que et defineix el que fas?

El Carles Capdevila reflexionava que les persones a l’atur «deixen de ser». És una de les coses que fa mal, perquè t’hi sents igual encara que estiguis aturada. Crec que per això em defineixo amb la professió. Personalment, jo sóc una persona molt tímida encara que no ho sembli. De fet, estic plena de contradiccions. Suposo que com tothom. Admiro la gent que té les coses molt clares i que sempre ha seguit una mateixa línia. A mi em canvien els gustos, el que voto... tot. No m’agrada l’expressió «No canviïs mai». (Riu) Si jo no hagués canviat mai, seria una adolescent insuportable tota la meva vida. És bo evolucionar. No m’importa dir que abans pensava d’una altra manera, perquè forma part del creixement personal adonar-te que t’has equivocat.

I llavors, què vols ser de gran?

És curiós perquè al 2019 vaig fer 50 anys. És conscient que la pujada del Dragon Khan ja l’has fet i ara, ve la baixada. (Riu) Jo no sóc jove. Jove és la meva filla. Però tu mateixa no et sents així. Al meu subconscient em veig amb 20 o 25 anys. I clar, hi ha una decrepitud física. A més, te n’adones que el temps passa. Hi ha una frase de Cernuda que diu: "¿Cuántos siglos caben en las horas de un niño? Recordo com ho deien els padrins i és que realment passa molt ràpid el temps, encara que quan ets petit, penses que un any és l’eternitat. Quan et fas gran, el temps córre molt més ràpid i alhora, passa com Zenón i la tortuga, que per molt que corris, la tortuga sempre va per davant teu.

Però no m’has respost què vols ser de gran

(Riu) És veritat. M’agradaria estar tranquil·la. Tenir salut física i mental per poder tenir una vellesa. És molt interessant veure que fer-se vell és com tenir la maledicció de Cassandra, que pot preveure el futur però ningú la creu. Veus els errors que comet la gent més jove i a la vegada no et fan cas. Però d’altra banda, no em fa por la vellesa si he de ser autònoma i no tinc una demència. Ha de ser bonic viure-la en calma. Suposo que si has treballat sempre en una oficina, tens ganes de moure’t. Si sempre vas amb l’adrenalina a tope, tens ganes de tranquil·litat.

Al llarg de la teva carrera, has fet moltes coses. Has guanyat premis, has escrit llibres... Alguna cosa que et quedi a la llista?

Tinc un sí fàcil. M’emociono de veritat quan dic que sí a alguna cosa i la faig amb entusiasme. Però ja he dit que sóc contradictòria (riu) i me n’adono que jo sola em busco «activitats extraescolars» que després no puc assumir. Ara sortirà un llibre amb l’editorial Fonoll de recopilació d’articles en què he estat molt obsessionada, perquè també és feina buscar-los, seleccionar-los i adaptar-los. Abans de concretar-ho, em vaig emocionar i vaig proposar fer una novel·la molt complexa que tinc al cap. Després d’un mes em vaig adonar que no m’hi podia comprometre a una cosa així. M’agradaria molt fer-ho, sobretot viure el procés de fer un llibre així. He fet moltes coses, però a costa d’anar molt desbordada de temps. Quan hi sóc les faig a gust, però pensant en com pot ser que m’hagi tornat a passar. Això em fa enfadar amb mi mateixa perquè cada any amb els nous propòsits m’asseguro que diré que no a les noves propostes. I tardo poc en contradir-me. (Riu)

El nou llibre és una recopilació d’articles de la secció Retrovisor del Segre?

Sí. És un llibre que més enllà d’un recull de coses ja escrites, és una tria dels que parlen més de mi. En realitat, em despullo bastant perquè tot i que no parli directament de mi, jo hi sóc també de nena o d’adolescent.

T’agrada molt mirar enrere?

Jo tinc molta memòria, com mon pare, que recorda coses de Múrcia i va venir amb tres anys. Això em fa tenir presents moments molt concrets. De vegades, vivències que no hi dones importància en el seu moment, són les que després tens més presents. Potser perquè són les que t’hi han arribat més.

Vaig començar a escriure precisament en l’etapa en què més malament estava. En aquell moment, inexplicablement, vaig fer una eclosió creativa i tenia moltes ganes de recordar i d’escriure. També de retrobar-me amb una època i amb unes persones, com les amigues de Primària, que saps que hi són perquè són d’un moment d’innocència i t’acceptaran tal com ets.

A mi no és que m’agradi mirar enrere per nostàlgia. No voldria estar als anys 50 i que el meu home m’hagués de signar un permís per tenir un crèdit tot i que jo aniria més elegant que ara. Qualsevol temps passat va ser anterior. Punt. Però és cert que hi ha una nitidesa; quant més enrere mires, millor t’analitzes. De vegades per pegar-te la bronca. Sempre he envejat la gent que comença diaris perquè crec que ha de ser molt enriquidor deixar per escrit els teus pensaments i emocions en un moment determinat. Crec que és una bona teràpia. Jo no he estat capaç mai de fer-ho. És igual que col·leccionar coses.

Enveges la constància.

Exacte.

Dius que t’encanta fer entrevistes. Quina pregunta et faries a tu mateixa?

Potser seré cruel amb mi mateixa. (Riu) Em preguntaria perquè faig això de dir que sí al que em proposen. Si la raó és perquè m’entusiasma o perquè tinc la necessitat d’agradar. No sé la resposta. M’agrada pensar que és perquè m’il·lusiono. Encara que no sé fins a quin punt hi ha la voluntat de ser la persona que la resta espera que siguis.

Et pararies aquesta trampa en una entrevista?

(Riu) Sóc molt xunga.

Sí? Ets molt xunga entrevistant?

No! Què va! A més, no suporto les entrevistes incòmodes. No li veig el sentit. És diferent que sigui a una persona pública que ha de respondre sobre uns diners públics, per exemple. Aquí has de preguntar, has de ser incisiva. Però en una entrevista en què una persona té la generositat d’obrir-se, de parlar de coses íntimes i confiar en tu, hi ha una confiança mútua. Crec que cal fer-la sentir còmoda per a que pugui acabar dient coses que no s’havia plantejat explicar des d’un principi. I no en el sentit de donar-te una exclusiva sinó de parlar de coses que potser no n’havia parlat mai.

Tens present alguna entrevista especialment especial?

En tinc moltes. Ara que estem a la biblioteca, recordo que per celebrar alguna efemèride sobre la Maternitat, vaig entrevista persones que havien estat aquí de petites. Eren nens que havien patit tant. Les recordo totes, però sobretot un senyor que vivia en un poble amb la seva mare viuda que s’havia tornat a casar. I era com a la pel·lícula ‘El silenci dels anyells’. Aquell nen, va aviar uns conills perquè sabia que al dia següent els matarien. I el seu padrastre el va portar aquí com a càstic. Era molt colpidor imaginar aquella escena. A mi m’agrada sobretot entrevistar la gent gran. Cal tenir paciència. El Pere Forcat de Torres de Segre va ajudar a construir els pavellons de l’exposició de Barcelona de 1929 i el Puente de Hierro de Sevilla. És com un petit miracle. Un dia vaig anar a veure la viuda del Víctor Torres i em va explicar com es van conèixer els seus pares com si fos la pel·lícula de ‘El pacient anglès’. A la primera guerra mundial! Fa vertigen. Jo, en certa forma, col·lecciono records i m’agrada que la gent els comparteixi amb mi. Una de les coses que més m’apassiona de publicar els articles del ‘Retrovisor’ són els comentaris que es generen. Per exemple, jo recordo la fascinació amb la que de petita veia els pobles de Mequinensa i Faió per la modernitat i el «futurisme» de la seva església nova. El meu poble, la Granja d’Escarp era un poble normal i corrent. En un article vaig reflexionar sobre la diferència de mirada amb els grans, que es lamentaven de perdre la seva església. Una dona em va escriure per explicar-me com un dia del 1967 va acompanyar els seus padrins a agafar una pedra de la Sociedad Faionense que ells mateixos havien ajudat a construir temps enrere. La gent escriu i comparteix coses tan íntimes com aquesta. M’agrada molt que els records estiren altres records i amb aquests fils es teixeix com una gran maranya de memòria i permet recuperar un món que ja no tens i reviure la gent que ja no hi és.

Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Sens dubte la invisibilitat. El poder anar pels llocs sense ser vista. No per xafardejar, no m’interessa la vida privada de la gent. Però sí que m’interessa veure vides. Un dels privilegis de la feina que faig és poder-me endinsar en les vides de la gent. Per això, la capa d’invisibilitat de Harry Potter seria perfecta.

I amb això, com salvaries el món?

Crec que no tenim remei. (Riu) El meteorit ja està tardant!

No confies en la humanitat?

De vegades fa vergonyar pertànyer a la raça humana. A mi m'agraden molt els animals i de vegades està clar que aquesta bondat que ells transmeten nosaltres no la tenim. De tota manera, penso que la humanitat sempre ha anat endavant. Se'n perden moltes coses i alhora es guanyaran d'altres. No sé si sóc ingènua o optimista. Jo visc millor del que va viure ma mare i ma mare va viure millor que la seva. Perquè ara tenim precarietat, però caldria definir-la. Ara podem tenir contractes precaris, però tenim una casa amb calefacció i un llit. Precarietat és que es mori un nen de xarrampió o de tosferina. Fa 50 anys passava. Hi ha mil coses per les quals penso que el meteorit hauria de caura, però també tinc una certa esperança veient la trajectòria. També és cert que tendim a idealitzar els moments històrics perquè només tenim la perspectiva dels que els han escrit. La meva àvia no sabia ni llegir ni escriure. Els anys 20 els imaginem com les festes del Gran Gatsby, però si veus els anys 20 de la meva padrina a la Granja d'Escarp veuríem la pobresa extrema que es vivia als pobles. 'Pedra de Tartera' reflecteix una situació tan habitual llavors com traure una boca de casa. Ara seria impensable desfer-te'n d'un fill per no haver-lo d'alimentar. Nosaltres podem viure situacions de tensió, però no tenim ni la més remota idea del que és passar una guerra. Una de les coses que més trista em posa és que es frivolitzi amb allò que va passar. Mentre quedi algú viu que hagi estat en un camp de concentració, no fem broma d'això. No ens ho mirem des de la vida de pijos que un dia no tenen calefacció perquè se'ls hi espatlla. Abans, la gent es moria de pulmonia perquè passava fred. Si no et va la calefacció, truca al tècnic.

Com t'agradaria passar a la història?

Sincerament, crec que passaré a la microhistòria de la gent que em coneix. Que em sembla molt interessant. De tota manera, la història és molt capriciosa. Gent molt important es va perdre i després algú es fixa en el que van fer i la reviu. Em preocupa la impressió que causo, però no hi penso mai.

Un dels premis que has rebut és el Mila de Periodisme. Et consideres feminista?

Em considero feminista, però com en tantes altres coses, he fet una evolució. No m'hi considerava. I amb el temps, em vaig anar adonant que la igualtat no existeix. I que no és que hi hagi homes masclistes, és que la societat és masclista. Quan tens fills has d'aturar la teva carrera o no veure els teus fills. Se't penalitza el físic... La càrrega que suportem les dones és inassumible. Abans dels 25 no me n'adonava, però ara sí. I tenir una filla de 19 anys em fa mirar el món des dels seus ulls i veig moltes coses per les quals no hem de passar. Em considero feminista i a més, crec que és una de les causes a les quals hem de dedicar més energia. D'altres no estan tan al nostre abast. Aquesta, en gran mesura, sí. Hem de deixar de criticar i jutjar les dones pel seu aspecte o d'exigir-les coses que no exigiríem en un home. S'ens demana el triple. I no es tracta de condescendència. Les quotes no m'agraden com a primera opció, tot i que potser cal aplicar-les si no hi ha una millor alternativa. A vegades em pregunto si en alguna tertúlia literària em truquen a mi per complir amb la quota femenina. Però és que el món l'hem vist majoritàriament des de la mirada artística d'homes. I ja és hora que comenci a canviar. Des d'aquest punt de vista, per exemple, el Satisfyer és important. Com que fins i tot el disseny dels elements eròtics el feien fins ara els homes, es pensaven que el que volíem era un gran penis i els vibradors eren això. Fins que no s'han posat a analitzar-lo amb ulls de dona han vist que no era això el que volíem. I hi ha altres coses. Per exemple, per la meva generació depilar-se era com una obligació dolorosa. I la meva filla tria amb tota naturalitat. Em sembla un progrés que no és gens frívol. La nostra generació va viure de forma dramàtica moltes coses com anar a la platja. Tenim pel al cos i sol ser fosc. I és molt interessant que ara no tinguin problema en anar amb pantalons curts sense depilar.

I amb els llibres tu creus que es pot salvar el món?

Els llibres són una de les coses que potser no salven el món però salven una persona. Com l'art en general. Tornant a fixar-nos en 'Mujercitas', és un miracle que un llibre de fa dos segles encara estigui viu i que l'actriu Saoirse Ronan pugui tornar a inspirar noies a tot arreu. Això és molt important. I és igual que sigui al cine o a la literatura o a la música amb el seu gran poder evocador. El que passa és que vivim en un moment de digestions fàcils. Els mòbils i les xarxes socials ens han anat molt bé en moltes coses. Però entre les coses dolentes jo trobo que ens ha dispersat i fa que sigui molt difícil que algú estigui una hora seguida fent una única activitat. Diuen que no s'havia llegit mai com ara. Però no és el mateix llegir un assaig o una novel·la que llegir missatges seguits de tuiter. Anem a fer algo amb el mòbil i primer ens posem a mirar missatges, arribarà un moment en què haguem de trucar a emergències i primer, mirarem el tuiter. (Riu) Això em preocupa molt. Té moltes coses bones com que ha igualat la vida rural i la urbana. Però és significatiu que la literatura infantil estigui triomfant i que decaigui en el moment en què els adolescents comencen a tenir un mòbil. Les xarxes permeten atansar-te i descobrir nova literatura, no en sóc detractora, però no sé com solucionarem tots els problemes que ens està comportant. Suposo que és com quan van aparèixer els cotxes i tot va canviar. Simplement, serà diferent.