A casa té uns dos mil discos. Cap barbaritat, diu! Però el que deu ser realment una barbaritat és calcular quants minuts de música ha escoltat a la seva vida. I és que Antoni Gorgues (no Toni, ni Antònio: Antoni) porta des de petit gaudint de la música. Tant que l’ha convertit en la seva passió, lluny de la comptabilitat, que hauria estat la seva feina si no fos perquè als 24 anys va decidir llençar-s’hi i crear Guerssen, una discogràfica de reedicions de discos selectes. Confessa que és poc mitòman i es defineix com a pro-lleidatà. Per això, se sent orgullós que el festival que promou, el MUD, contribueixi a dinamitzar la vida cultural de la seva ciutat. Sempre buscant la part menys comercial de les coses, aquest amant empedernit de la música prefereix la psicodèlia, però també gaudeix escoltant el rap que li descobreix el seu fill de 12 anys. I ara, està entusiasmat de poder portar un dels grups que li posa la pell de gallina des de ben petit: els Aviador Pro.
Hem volgut descobrir com sona Antoni Gorgues.
- Presenta’t. Qui és Antoni Gorgues?
Antoni Gorgues és un aficionat a la música que va decidir fer de la seva afició la seva feina, va tenir la sort que li funcionés i aquí està, muntant concerts, editant discos i intentant disfrutar fent disfrutar els altres.
- la música et defineix?
No és que visqui exclusivament per la música, també m’agraden moltes altres coses, però la meva passió des de ben petit ha estat la música. No tant fer-la, perquè arriba un punt que te n’adones que més val fer treballar als que saben que no fer perdre el temps a la gent fent escoltar el que fas tu.
- Tocaves en algun grup?
He tingut alguna activitat amb grups, per passar-nos-ho bé però, fent una mica de conya, és millor fer treballar als que m’encanten que no intentar fer algo que al final no em sortia tan bé.
- Recordes com va començar aquesta passió?
Amb exactitud, no. Però recordo que més enllà d’escoltar Guillermina Mota de super super crio, sí que recordo haver escoltat molt Boney M, Tequila, Supertramp i coses d’aquest tipus… Fins que als 11 anys, vaig començar a escoltar Radio 3 i «Esto no es Hawaii» i tota la movida em va introduir de ple en la música que fugia de la comercialitat.
- Va haver algú que t’encaminés cap aquí?
El meu germà escoltava molta música en aquell moment, però després va perdre l’interès i potser va ser ell qui em va adreçar a escoltar Radio 3 i a descobrir el que es feia a nivell estatal. Com per exemple Aviador Dro, que el vaig conèixer quan era super super petit i ara tinc l’enorme alegria de reeditar els seus primers dos discos i fer-los venir a Lleida a tocar per primer cop.
- Com et fa sentir això?
Amb aquestes coses disfruto com un nen. Aviador Dro els vaig descobrir amb 11 anys o així. Va ser de les primeres coses que vaig escoltar. Ells, Décima Víctima, Parálisis Permanente… totes aquestes coses oscures que tenien llavors certa repercussió. Clar, jo escolto Aviador Dro i se’m posa la pell de gallina tot i que no tota la seva discografia és fantàstica, però se’m barreja que part del repertori és espectacular i les emocions a nivell personal. Tot plegat és molt emocionant per mi: treballar amb ells per reeditar aquests dos discos i convèncer-los per a que vinguin a tocar aquí a Lleida. No havien vingut mai. Clar, ara hi ha concerts de manera continuada, però quan jo era petit, quan hi havia un concert aquí era tot un esdeveniment. D’aquella gent no va tocar ningú. No hi havia sales on tocar. Dels grups més coneguts, va venir algun, Nacha Pop o gent així, però per als grups de l’underground de llavors, Lleida no existia.
- Podries haver escoltat los 40 en lloc de Radio 3. Creus que el gust s’educa?
Jo escoltava moltíssima ràdio. Los 40 i de tot. Però tenia clar què és el que em tocava la fibra i el que no, sense més. Ningú em va adreçar, vas filtrant el que t’agrada i el que no. A mi m’agradava més el que no li agradava a la majoria. Això no vol dir que no m’agradin les coses que molen als altres i que la resta sigui xatarra. Però surt com surt.
- En la resta d’aspectes de la vida, també t’agraden les coses que no agraden a la majoria?
En general, sí. Però tampoc d’una manera estricta. A mida que et fas gran canvies una mica i passes a endinsar-te en una gran massa. Com et vesteixes per exemple, t’adaptes als estàndards. Però sempre m’ha agradat vestir més a la meva i no anar per la via dels borregos. En el sentit de per on passen les masses. Però d’altres coses , com literatura o cinema, de les que no en sóc coneixedor, llavors molts cops si parlo amb gent que entèn de cinema em dirà: «Tio, com pots mirar sèries!»
- De tota manera, vas començar amb una professió ben normaleta. Eres comptable!
Sí, quan era molt jovenet vaig estar treballant de comptable. Em va servir per adonar-me del que no volia a la vida. Em podria haver sortit malament, però ho vaig provar i m’ha sortit bé. Suposo que si he arribat fins aquí, continuaré.
- Però et vas arriscar molt
Sí, però quan ets molt jove no tens massa obligacions i si no ho proves llavors, ja no ho provaràs.
- Quants anys tenies?
24. Van ser un cúmul de circumstàncies. Recordo el desencís a nivell personal. Tenia 24 anys, havia passat 7 ó 8 anys treballant en una cosa que m’havia motivat molt i m’havia agradat aprendre, però no em veia tota la meva vida allà, no era el que volia fer 30 anys. I posats a provar, vaig provar el que m’agradava.
- Com t’ho vas inventar?
Ara tot està molt més connectat, però l’any 96, costava molt veure qui regirava l’underground a Austràlia o els EUA, fins i tot qui movia el cotarro a nivell estatal. Però canviant discos i venent-los a gent de fora, coneixies un petit circuit de gent que es dedicava a això i que s’hi guanyaven la vida. Vaig pensar: provem-ho. Aquí gairebé ningú s’hi dedicava. Depèn de com t’ho miris, va ser una aposta excessivament agosarada, perquè tenia una bona feina. Però si segueixes el que el cor et demana, de vegades funciona.
- A Lleida va ser encara més agosarat?
Sí, en el seu moment, sí. Ara ho pots fer des d’on vulguis. Des de Tremp o Nova York. Però llavors era estrany que es fés des de fora d’una gran ciutat. Al final, amb els anys, tota la logística és tan simple que és igual. No necessites tenir una porta oberta en un lloc per on passi molta gent. Però és cert que la gent es quedava sobtada quan sabien des d’on ho fèiem.
- Algú et va dir que ho deixessis estar?
Sí. tenia un bon amic, que tristament és mort, amb qui treballava i es l’única persona que he conegut a la vida a qui li molestava la música. Em deia que estava completament boig i que m’havia begut l’enteniment.
- A un li apassionava la música i a l’altre li molestava… Com connectàveu?
És molt curiós, però teníem altres punts de connexió realment molt forts. Però sí, li molestava la música! I no he conegut mai més ningú així.
- Tu podries viure sense música?
Podria malviure. L’art, la cultura en general ens dóna vida interior, a nivell espiritual, però les prioritats bàsiques estan clares: la manduca.
- Què significa per tu la música?
Seria molt del montón dir que és la meva vida o que és la gasolina que et mou. Però també suposo que quan tens descendència, canvies les prioritats una mica. A què hi poses molta atenció i en què penses molta part del dia. Crec que podríem equiparar la importància d’unes coses i altres. La família és molt important per mi, però la música també. No em facis triar. Podria viure sense música però seria una tragèdia de dimensions incalculables.
- I als teus fills, els intentes educar musicalment?
Hi ha molta gent que té una frustració quan veu que als seus fills no els hi agrada la música que escolten ells. A mi no em frustra en absolut. M’encanta que m’ensenyin música nova que els agrada. Tinc la sort que m’ensenyen músiques interessants i penso que tenen criteri, tot i que no escoltin el que els hi agrada a la seva mare o al seu pare. Per exemple, el meu fill gran escolta molt rap. Abans, escoltava tot el que li posàvem i conforme ha crescut, anem intercanviant. La meva filla petita, que té 10 anys, també té bastant criteri. Suposo que el fet d’haver conegut d’entrada que hi ha algo més que la música que s’escolta a tot arreu, potser els fa més curiosos. No ho sé.
- Com es defineix si una cançó és bona?
Pot haver cançons que a nivell estructural estiguin perfectes, però no tinguin la mínima substància ni toquen la fibra a ningú. Hi ha molta música que m’agrada que està mal tocada. M’agraden molts discos vells que es van gravar tot de cop tocant en directe a l’estudi, grups que no tenien molta formació però tenien xispa. Te n’adones que hi ha notes malament, però tenen un rollo increïble. No m’agrada que sigui tot perfecte, que sigui un producte d’estudi que ha fet totes les tomes fins que han aconseguit la perfecció. M’agrada que tingui vida pròpia. Llavors, el que és bo o no, cadascú ho ha de veure. A mi, hi ha moltes músiques que jo penso que no tenen cap fons, però si hi ha gent que li fan sentir feliç, fantàstic, millor per ells.
- Tot depèn del gust, doncs?
Crec que hi ha coses que és innegable que no tenen nivell artístic, però si hi ha gent que li toca la fibra, genial. Al final, un s’emociona amb el que vol i amb el que pot.
- Amb què t’emociones, tu?
A nivell artístic res com la música. No tinc connexió amb la pintura, la literatura o el cinema. En consumeixo, però no arribo a flipar veient un quadre… és simple entreteniment perquè no en sé prou. Més enllà d’això, m’emocionen els meus fills i els meus pares.
- Quants discos tens a casa?
No és cap salvatjada, deuen ser dos o tres mil. Hi ha gent que es pensa que pot ser tinc una gran col·lecció. Quan era petit, en comprava compulsivament. Però per posar en marxa el negoci, vaig haver de vendre’n uns quants d’originals per aconseguir fons i fer funcionar l’empresa.
Després, vaig perdre el neguit, em vaig forçar a desprendre’m, a desapegar-me dels discos originals i els he abandonat. Ara compro reedicions, discos més comuns. Com que no dono a l’abast d’escoltar tot això, no sé si tinc 1.500 o 2.000. En podria agafar molts més però a casa no els escoltaré. Tinc tot el que necessito per ocupar el meu temps.
- Al teu temps lliure, també escoltes música?
Fora de l’oficina acostumo a gaudir més de la música en directe. A casa poso discos però amb nens ocupen més espai ells i com que vinc de treballar, potser ja n’hi ha prou. Quan vaig començar, escoltava música a tothora. Però quan portes 10 anys escoltant música a tothora, també necessites una mica d’aire. Arriba un punt que necessito una mica de silenci de tant en tant.
- I què fas per estar en silenci?
El silenci principalment és a l’oficina. A casa, sempre hi ha una cosa o una altra, o música o la tele o crits o converses molt ocasionalment (riu). Però sí que m’agradaria trobar moments de seure al sofà i tenir silenci. Sé que ara mateix no és el moment. De tota manera, quan estàs treballant, tenir una estona que no hi ha un disc posat també està bé.
- Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?
Mantenir la vida per sempre de qui tries al teu voltant.
- Suposo que has arribat a conèixer a molta gent que tens com a ídol, a qui voldries arribar a trobar?
La veritat és que sóc molt anti-ídols. Puc tenir ídols musicals dels que m’agrada la seva obra però no ho barrejo mai amb qüestions personals. He parlat amb gent que potser no són grans estrelles però que tenen importància per mi a nivell musical, i són com són igual que jo. De vegades et trobes amb situacions que dius: «quin paio més borde, no cal ser-ne tant de ruc!» Igual que segurament hi haurà gent que ho dirà de mi. Però jo no sóc ídol de ningú. Gent que et fa molta il·lusió de conèixer i preguntes sobre un disc en concret i et penja, per exemple. Tampoc em frustra perquè no m’afecta tant, però m’agrada mirar-m’ho amb proximitat perquè porto molt temps i per això no es tracta de frustrar-me. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Bill Wyman, dels Stones, i en certa manera ho vaig refusar. Pot sonar pedant però no és això. Vaig conèixer un músic anglès que em va oferir aquesta possibilitat aprofitant unes llicències que s’havien de signar. Però li vaig demanar que ho arreglés sense organitzar cap trobada perquè era poc pràctic i no tinc aquesta mitomania. A més, és gent que està tan per sobre de tot… jo em moc entre gent més mortal.
- Recordes què volies ser quan eres petit?
No, la veritat és que gens.
- I què vols ser quan siguis gran?
Mmmmm… no m’ho plantejo, estic bé com estic.
- Voldries continuar fent el que fas?
Sí, i tant! Què puc fer que m’agradi més?
- I el repte ara, quin és? Créixer?
Arribats a aquest punt, no tinc massa interès en créixer. A més, els creixements a l’engròs juguen males passades, m’estimo més moure’m amb comoditat. I a vegades, el manteniment és la millor manera de créixer. Amb el festival MUD, per exemple, hi ha gent que només pensa en fer-lo més gros. Però jo crec que està al punt exacte que vull que estigui i l’empresa gairebé et diria que igual. Estem bé tothom que hi treballem. Si els que venen al darrere ho vol continuar, crec que més o menys ho deixo establert per a que puguin continuar si els hi cal. Aquesta és la prioritat.
- Per què no t’agrada que et diguin Toni?
Perquè em dic Antoni (riu). Sempre em canvien: Toni, Antònio… Em dic Antoni i m’agrada que em diguin Antoni. Però és una batalla perduda perquè tinc molts amics que em diuen Toni tot i que els hi he demanat moltes vegades.
- Com voldries que la gent et recordés?
A nivell laboral, simplement m’agradaria que si passen 20 anys i jo ja no ho faig, que la gent tingui una opinió que això ha servit a nivell local per establir una activitat cultural a la ciutat -perquè jo sempre m’he definit com a pro-lleidatà- voldria que es recordés la feina de forma positiva.
- Què és ser pro-lleidatà?
Sóc de Lleida, n’estic orgullós i la reivindico. Amb els defectes i virtuts que té la ciutat i que tenim els lleidatans en general. Sóc absolutament pro-lleidatà. El victimisme i de vegades aquest «no som paletos però ens ho fem» no va amb mi. Per dir-ho ben solemne en un sol concepte, sóc pro-lleidatà.
- Creus que si el MUD es fés a Barcelona, per exemple, se li donaria més importància?
Podria ser però també podria ser que en un altre lloc no es pogués fer. Depèn de l’òptica. Si en lloc de focalitzar-nos en les dificultats que comporta viure en una ciutat petita-mitjana, anem a buscar les possibilitats que ens dóna, potser podrem fer més coses tots plegats. I el fer segons quines activitats tan particulars com és el MUD a Lleida jo crec que és un plus en comparació amb fer-ho a Barcelona. Fer coses molt grans a ciutats petitones no li veig el sentit, perquè no pots competir amb les grans ciutats. Pots competir fent alguna cosa original. És com amb els discos: jo no puc fer com una multinacional. Universal o Warner poden fer grans edicions amb una campanya de promo espectacular, però les fan de consum de música sense més. Nosaltres ens especialitzem en edicions de música molt acurades, en fer alguna cosa realment especial que no oferix tothom. I això és el que ens dóna més possibilitats. No sempre tot és «iuju», tinc moments de bajón, però miro d’optimitzar els nostres recursos.
- De tota manera, ets una persona positiva, no?
Sens dubte. Crec que si tens una empresa, per petita que sigui, si no ets optimista no tiraràs endavant.
- Quins altres aspectes creus que t’han ajudat a tirar endavant?
Sóc bastant tossut. Segurament molt tossut. Quan una cosa se’m posa al cap, no paro fins que me’n surto. No me n’he sortit de totes les coses que m’he proposat, però sí de moltes.
- Alguna de la que et sentis especialment orgullós?
De l’empresa en el seu conjunt. D’haver-la tirat endavant. I de cadascun dels vessants de l’empresa. Un està més enfocat al món, distribuint discos arreu, i l’altra que és el MUD és molt local. Crec que és una activitat cultural que li dóna caràcter a la ciutat i a mi, com a pro-lleidatà, em dóna molta alegria.
- Quin estil de música et marca?
Si se n’ha de dir algun, la psicodèlia.
- Com t’acomiades?
Passi-ho bé i bones festes!
