Acaba de finalitzar la sisena fase de la campanya d’excavacions arqueològiques al Castell de Tavascan. Han estat 15 dies de treballs on s’ha intervingut a la torre circular i a la zona sud-oest d’aquest important monument del patrimoni arquitectònic del municipi. L’Ajuntament de Lladorre hi ha invertit prop de 8.000 euros, al que s’hi ha de sumar els treballs que ha executat la brigada municipal. També hi ha participat els joves del camp de treball del Casal dels Infants, que des de fa anys fan estades al municipi i col·laboren en diferents tasques de manteniment i recuperació.
A partir del setembre, es preveu disposar de la memòria arqueològica de l’any 2021, que tancarà els treballs, i permetrà iniciar els tràmits per tal que el Castell de Tavascan pugui ser visitable en un futur.
Una fortificació d’origen medieval
El Castell de Tavascan és una fortificació d’origen medieval, situada dalt d’un turó d’especial importància estratègica que controlava un dels principals port pirinencs: el Port de Tavascan i també l’extrem nord de la Vall de Cardós.
La seva implantació fou també la plasmació material d’una reorganització en profunditat de les comunitats de la vall i de les seves relacions amb el poder feudal.
La fortalesa tingué especial importància en els nombrosos conflictes bèl·lics succeïts a la zona del Pallars, fins i tot quan, a finals del segle XV, gran part de dels castells existents al territori, es van anar abandonant lentament, fins a quedar reduïts l’any 1628, a tres fortaleses: la de Sort, només residencial i les de València d’Àneu i Tavascan.
La supervivència del castell de Tavascan durant el segle XVI i part del segle XVII s’explica per la necessitat de guarda dels passos del Pirineu. A partir de 1500 foren constants els enfrontaments amb els territoris ultrapirinencs per motius diversos. Alguns eren nous, com les guerres de religió o les lluites imperialistes entre les monarquies hispànica i francesa i d’altres d’origen més antic, com els conflictes pel control de les pastures dels ports.
Però al llarg d’aquests segles el manteniment del castell i de les guarnicions que s’hi establien fou sempre una dificultat. Les poques fonts escrites que coneixem esmenten aquest fet, en descriuen algunes de les seves característiques i la necessitat de dur-hi a terme manteniments i reparacions.
La fi d’aquesta fortalesa cal situar-la a mitjan segle XVII, tal i com es desprèn dels materials arqueològics identificats durant les excavacions realitzades. Aquest abandonament implicà el seu progressiu esfondrament i també probablement l’aprofitament de les pedres del seus murs per la construcció d’algunes cases del poble.
La seva ruïna es constata més tard en un document de 1790 on es descriu que al lloc “ha habido un castillo, ya oy derruído, y en su tiempo, según sus indicios de bastante fortificación, por esser de aquellos tiempos”.
Des d’aleshores, la seva existència fou pràcticament imperceptible, amb els murs colgats sota gran quantitat de runa. Però els esforços esmerçats per l’Ajuntament de Lladorre han permès posar novament la fortalesa al descobert.
