Cafia Alisalem: “Al passaport posa apàtrida, però jo sempre seré sahrauí”

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay

Publicat:

01-08-2019

Actualitzat: 01-08-2019 1:45

Temps aproximat de lectura:

El primer cop que va venir a Lleida tenia 6 anys i flipava amb els ascensors. Poc es pensava que en uns anys, hi estaria vivint i treballant. És tossuda i valenta. I feminista. En bona part “per culpa” de la Leonor Pedrico, la seva mare d'acollida aquí. Als campaments de refugiats sahrauís de Tindouf, que la van veure néixer i viure una infància lliure i feliç, té la seva altra família, amb la que somia retrobar-se. Administrativament és apàtrida i res no li fa més mal que no poder documentar-se com a sahrauí. I és que la Cafia Alisalem té pàtria, però no li reconeixen. La paradoxa és que treballa de mediadora en un centre d'atenció a MENA que venen del Marroc. Diu que no és activista, però és lluitadora i aconsegueix el que es proposa. Guarda el primer dictat que va fer en català i somriu orgullosa quan explica que tothom li deia que no podria estudiar Batxillerat i ha aconseguit treballar en un laboratori amb un grau formatiu de biomedicina.

La seva història ocuparia vàries entrevistes. Hem volgut conèixer un bocí del que ha viscut aquesta sahrauí lleidatana que està convençuda que el món es pot canviar.

Presenta't. Qui és la Cafia Alisalem?

Sóc una sahrauí lleidatana. Sóc del Sàhara Occidental i vaig nèixer al camp de refugiats de Tindouf, a Algèria. Els meus pares van haver de marxar exiliats i van a cabar allà i em van tenir a mi i a tots els meus germans. Des dels 6 anys vaig començar a venir a Lleida amb el projecte 'Vacances en Pau' sempre amb la mateixa família i als 12, quan vaig acabar la primària, als camps de refugiats encara no hi havia secundària i vaig haver de marxar a Algèria amb una beca. La meva família d'acollida d'aquí em va proposar venir a estudiar aquí i els meus pares hi van estar d'acord i jo també. A més tenia problemes de salut. Tenia molt mal d'ulls per la temperatura. I a més, allà acabes d'estudiar però no pots treballar. Al no ser algerians no ens deixen treballar i als camps de refugiats hi ha voluntariat, però no és feina. Després d'una gran lluita per aconseguir el passaport, perquè com que Espanya no reconeix el Sàhara, és com si no tingués passaport i vaig haver-me'l de fer d'Algèria. Vaig estar tres anys intentant-ho fins que em van donar la visa d'estudiant. Amb 16 anys vaig començar quart d'ESO. Va ser molt difícil l'adaptació. Per molt que hagués estat aquí de petita, tot és molt diferent. La meva base era baixa no, lo següent. Ni matemàtiques, ni física, ni química. Per mi eren tot naturals. (Riu). Després l'anglès o el català.

Clar, una cosa és parlar-lo i l'altra, escriure'l

Exacte. La meva família aquí em tranquil·litzava i em deia que jo sabia parlar català i jo els deia que era molt diferent el català que parlava en família que el dels estudis i ells em deien “què va! No pateixis! Que ho faràs molt bé!” I clar, jo no podré oblidar el primer dictat que em va fer el meu professor de català (riu). El professor Salvador segur que se'n recordarà de mi tota la vida. Jo no sabia ni què eren els accents ni els apòstrofs ni res! Tal qual ho deia, tal qual ho escrivia jo. Encara el guardo ara aquell dictat! (Riu). Tot i això, vaig acabar l'ESO. La meva família d'acollida confiava en mi i els agrairé tota la vida. Però no és el mateix a l'institut. La gent no confia en tu, et veuen estrangera i que acabes d'arribar i et comencen a dir que tu no podràs fer Batxillerat ni una carrera, que és molt difícil. I et fan sentir que no vals per això. Però jo sóc molt tossuda i la meva família d'aquí encara més. No vaig passar per l'aula d'acollida. Tenia reforç cada tarda a casa. I vaig aprovar quart d'ESO a la primera. I vaig fer Batxillerat científic en tres anys.

La Cafia llueix orgullosa la "melfa", el vestit tradicional de les dones sahrauís.

No està mal Batxillerat científic per haver arribat sense diferenciar física ni química, no?

Sí! Jo tenia la idea de fer medicina. Vaig fer en tres anys el Batxillerat perquè no és només el tema acadèmic, sinó també l'adaptació. Arribes aquí i hi ha tot de grupets fets, no coneixes a ningú. I a més, amb la barrera de l'idioma... És duríssim a nivell personal. Es necessita molt amor i molt carinyo. Jo el vaig tenir. A més que t'enyores. Sobretot de la mare, dels germans, que jo en tinc molts i estava acostumada a estar sempre amb ells, de les meves amigues... Jo estava a Algèria estudiant i estava tot el dia amb elles convivint. Però a poc a poc vaig anar fent. Vaig intentar no agobiar-me, per això vaig fer el Batxillerat en tres anys per agafar base i poder fer la selectivitat. Conforme anava avançant, canviava d'idea; vaig voler fer biomedicina, després, infermeria i per dues dècimes no hi vaig entrar. Em va saber molt greu, però vaig entrar a un cicle formatiu de laboratori i ara agraeixo molt no haver entrat a la universitat. Em va agradar moltíssim i vaig estar treballant.

A partir dels 18 anys vaig demanar l'estatut d'apàtrida. D'aquesta manera, podia tenir un NIE per estudiar, treballar o viatjar. A partir d'aquí, ja no marxava als estius cap als campaments i vaig poder trobar feina, que és el que jo vull. I enguany, m'ha passat una cosa que m'ha canviat la vida. Al laboratori on estava, em van oferir demanar una beca per poder continuar. Durant la tramitació, jo no volia deixar de treballar per poder enviar diners a la meva família. Primer, vaig estar de cambrera i després, una amiga que treballa amb MENA em va oferir treballar de mediadora perquè necessitaven gent que parlés àrab. Jo no m'havia format en aquest àmbit, però la meva amiga em va insistir tant que ho vaig provar. Ara estic a Sant Joan de Déu a Almacelles i m'encanta. Treballo amb nois marroquins. Al cap i a la fi, han passat pel mateix que nosaltres; han hagut de marxar de casa seva per culpa del seu govern. Això m'enriqueix molt a nivell personal per ajudar-los. Em sento molt bé i he dit que no a la feina del laboratori perquè vull estudiar mediació per internet i dedicar-me a aquest àmbit més social. Els caps de setmana treballaré a Sant Joan de Déu i durant la setmana fent una substitució al laboratori. A les tardes, estudiaré.

I alguna cosa més que puguis encabir en el teu atapeït temps?

Dormir! (Riu)

Una cosa que no he explicat i que també m'ha marcat és la mort de la meva mare d'acollida, la Leo Pedrico. Gràcies a ella estic aquí. (S'atura per assecar-se una llàgrima)

Recordo que portava marcapassos i no podia fer gaires esforços. Quan vaig començar a llegir, el meu primer llibre aquí va ser 'Crónica de una muerte anunciada' de Gabriel García Márquez, el vaig llegir amb ella. Després de sopar, que estava molt cansada, llegíem juntes. Quan es va morir, jo estava fent primer de Batxillerat. Va ser molt dur. Vaig anar a viure amb la meva tieta d'acollida. Tinc dues mares d'acollida.

Deu ser molt estrany patir el dol d'una mare d'acollida

I tant. Jo ho diré sempre. Tinc dues mares. La Leo no em va parir, però casi.

Com assumeix la identitat apàtrida una persona que reclama el reconeixement internacional per al seu poble, el sahrauí?

Jo no assumeixo que sóc apàtrida. L'altre dia, va començar a treballar a Sant Joan de Déu una noia que tenia un tatuatge que posava “apàtrida”. Jo sóc sahrauí. He nascut sahrauí, ho continuo sent i ho seré tota la vida fins que em mori. Jo als documents no poso apàtrida, poso sahrauí. Administrativament ser apàtrida és el que em permet estar aquí i treballar. Res més. A aquesta noia li vaig dir el que significa per mi ser apàtrida: és ser no res. No et reconeixen. Jo tinc a la documentació “apàtrida”, però sóc sahrauí.

I com portes ajudar a nois marroquins?

Són adolescents i m'ho prenc com si fossin els meus germans petits. Són persones que ho han passat igual o pitjor que nosaltres. S'han hagut de jugar la vida per venir fins aquí. Nosaltres, als campaments, sí que tenim una merda de vida, però no ens l'hem jugat per venir. La majoria d'aquests nois han marxat de casa sense dir-los res als seus pares per no fer-los patir. És molt dur. Als llibres de l'escola, els han explicat que el Sàhara pertany al Marroc. I quan em pregunten si sóc marroquina, els hi intento explicar. Com que són adolescents, sempre t'intenten emprenyar i jo els tracto des de l'amor, tractant-los com als meus germans. Els hi plantejo perquè estan ells aquí. És per culpa del seu govern, en això estem igual.

Com és la vida a cavall entre els campaments de refugiats i els estius a Lleida?

Els infants som molt feliços als campaments; som lliures. Jugant a la sorra, marxant sense demanar permís, sense tornar a casa fins que no et crida la mare, sense mòbils... tot el dia al carrer. Mirant-ho des d'un altre punt de vista, podem estar malalts sense saber-ho, no hi ha una bona educació, les condicions d'higiene i d'alimentació no són bones. I alhora, la infància és feliç. És cert que vius en la ignorància, al marge de tot. El que comparo molt és que aquí les famílies separen els nadons per dormir. Però si jo fins i tot de gran dormia amb la mare! La unió de la família és sagrada. Els pares mai es quedaran sols. I aquí és diferent. Els valors són diferents.

Quan vas sentir parlar de Lleida per primer cop?

Quan vaig arribar aquí. Jo no sabia on anava. Tenia 6 anys. Arribes desubicada, molt petita. I tens un paperet amb el número dels germans. Recordo perfectament el telèfon fixe de casa trucant al meu germà que estava a Andalusia. Quan li vaig dir que estava a Catalunya. La meva família va respirar tranquil·la al comprovar que sabia on era.

Quins records tens d'aquella primera estada?

Pujar a l'ascensor. Mai n'havia vist! També la pluja. Als campaments és molt escassa i quan plou, fa molt mal. Aquí la pots disfrutar. Si plou i m'enganxa al mig del carrer jo no em refugio, em mullo i punt. I recordo el primer dia que vaig veure ploure aquí, estàvem al pis, que és un novè. Ja em resultava molt estrany un pis tan alt, perquè estic acostumada a les cases dels campaments que són baixes. I des del balcó, treia la mà per tocar les gotes que queien. M'emocionava. Tot era estrany per mi. El menjar, les piscines, el mar! Tot era diferent.

I ara encara et sents estranya?

No. Em sento bastant integrada. Però sempre em faltarà alguna cosa.

Què creus que has après aquí?

Sobretot els valors de defensa dels drets humans i del feminisme. I això és gràcies a la Leo, la meva mare d'acollida. Les dones al Sàhara tenen un paper molt important i bastant poder. Però sé que encara queda molt per fer en la lluita pels drets de les dones. I estar aquí m'ha ajudat a avançar en aquesta perspectiva.

Com es viu el feminisme des de la teva situació?

Em considero feminista. Per molt que diguin que els àrabs són més masclistes que els espanyols, al Sàhara Occidental mai hem sentit que un home mati una dona o que la maltracti o la insulti. Mai. La meva lluita feminista va en aquest sentit. Hi ha gent que encara em diu que com és que els meus pares m'han deixat venir sent una noia. Això no m'ho van preguntar mai als campaments.

El que no porto gens bé és no poder caminar tranquil·la pel carrer. No vull ni un piropo ni res, que em deixin tranquil·la. Si passa pel meu costat un noi guapo, puc pensar que és molt guapo, però no l'intimido. Estic tan farta, que ara contesto. La meva germana petita, que està estudiant aquí, em diu que no vindrà mai més amb mi per por quan planto cara.

Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Canviar les persones. Que tots siguem més humans, que no siguem tan egoïstes. Vivim en un món en què ens enganyen. Jo m'incloc. Si tenim una casa amb aire condicionat, un cotxe i un mòbil a la mà, ens oblidem que hi ha persones que ho estan passant fatal. Cal pensar més en els altres, no deixar-nos emportar per aquest sistema.cont

Com creus que caldria resold

Que es prioritzin les persones per davant de l'economia. És el que parlem a vegades amb els nois del centre. Quan critiquen el seu govern com a culpable de la seva situació, els hi dic que la solució de tot plegat passaria perquè el poble marroquí es rebelés contra la monarquia. Llavors hi hauria un canvi i en un context diferent es podria parlar dels sahrauís. Però ara, prefereixen explotar els recursos naturals i els altres països tenen massa interesos en el Marroc, com a lloc estratègic al Mediterrani. Ara mateix, ho tenim molt complicat. Ara, molta gent dels campaments diu que no és bo que marxem a altres llocs, perquè allà es quedaran sense ningú. Però jo crec que no passarà. Jo no m'oblido de la meva identitat i somio que hi haurà un dia en què podrem tornar a la nostra terra.

En què ets especialista a la vida?

Sóc valenta, molt exigent i lluitadora.

Aconsegueixes el que et proposes

Sí, de moment sí. M'han ajudat molt i he tingut molta sort.

També l'has lluitat. Quin és ara el repte?

Tenir la meva família aquí. (S'emociona). Vull tenir una feina estable i poder estar amb els meus. Tan de bo trobés una feina que combinés la tasca social amb la medicina.

Has estat algun cop al Sàhara Occidental?

Mai. I no hi puc anar perquè per entrar hauria de dir que sóc marroquina. No vull anar ni de turista. Ho relaciono amb violència. Fa unes setmanes van matar una noia. La gent no pot viure tranquil·la.

Et consideres una activista?

No. Jo prioritzo ajudar la meva família. Abans feia moltes mes xarrades, però ara no tinc molta disponibilitat.

Si algun dia es fa un referèndum i el Sàhara Occidental aconsegueix ser un estat independent i reconegut internacionalment, hi aniràs a viure?

I tant. Sense cap mena de dubte. És el nostre objectiu. Continuaré sent una lleidatana sahrauí, però allà. Jo hi confio, però des d'un punt de vista realista, em costa molt de veure.