Carles Porta: "Voldria poder crear silenci, que la gent no digués tantes tonteries"

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay
06-12-2018
  • Carles Porta: "Voldria poder crear silenci, que la gent no digués tantes tonteries"

​Com una barreja entre Jacques Tati i Buster Keaton. Així diu que li agradaria dibuixar-se. Qui diria que darrera aquesta aparença sèria s'amaga un sentit de l'humor tan peculiar com els seus dibuixos? Carles Porta és capaç d'imaginar i inventar universos paral·lels que només es fan reals a través de les seves il·lustracions. Ha estat sempre una forma d'estar a la vida. És tímid i gaudeix de la soledat. Des de petit. Potser per això diu que voldria més silenci per a que ens poguéssim entendre millor, sense tantes mentides. Ajuntant la valentia i la inconsciència de la seva mare i el seny del seu pare, surt un artista que té una part de gestor. Diu que li agrada construir per fer de la vida una cosa més interessant. És pràctic i extremadament perfeccionista. I ara, li acaben de publicar en rús els seus tres primers llibres il·lustrats. Tales from the hidden valley. Un somni fet realitat.

Hem volgut visitar l'estudi d'aquest artista just a punt de fer la nova presentació animada de l'Animac i hem trucat a la porta dels móns que li passen pel cap.

  • Presenta't. Qui és Carles Porta.

És molt difícil respondre a això. Perquè pot tenir moltes respostes. No sé molt bé si sé qui sóc. M'agrada construir coses. Són coses que no tenen molta trascendència. Són imatges que poden acabar sent il·lustracions, poden acabar sent llibres o un joc, poden ser una pel·lícula. Són coses que transformen una mica l'entorn, que igual milloren la qualitat de vida... que la fan més interessant. Això és el que m'agrada fer i el que dóna una mica de sentit al que faig. M'agrada construir, produir. Suposo que tinc la necessitat de demostrar coses, de demostrar-me coses i de posar-me aventures. A vegades amb molta inconsciència. És la manera, si no no ho faria. De fet a vegades penso que no ho hauria fet si ho hagués pensat. I això té un punt excitant i acostuma a sortir bé si hi poses al costat també una mica de seny. El meu pare és gestor administratiu i llavors és una barreja estranya: voluntat de ser artista, però d'altra banda, també hi ha algo de gestor administratiu que em fa tenir el punt de seny per acabar de calcular bé el risc i veure quines poden ser les conseqüències i per on vaig. Tampoc es tracta de fer-se mal.

  • Pot ser que el vessant artista surt de la voluntat d'anar a l'altre costat d'una feina tan tòpicament avorrida com gestor administratiu?

Per mi, sí, és avorridíssima! Aquest era el meu futur, estava destinat a ser gestor administratiu i vaig fer una lluita a muerte per sortir d'aquest destí. Però amb la meva manera de treballar, al final amb la maduresa, reconeixes quines capacitats tens i jo barrejo els dos caràcters, el matern i el patern: la valentia de ma mare i la seva inconscència, amb aquest càlcul de seny de veure fins on pot arribar la cosa per no estavellar-se.

  • A què es dedicava ta mare?

Ma mare era infermera. Tenia un caràcter molt potent, molt fort. Molta valentia, molta generositat, un caràcter molt obert. Era tot un personatge.

  • I tu surts com una barreja dels dos

Sí, amb alguna matèria més, acabo sortint jo. Fins llavors no hi havia cap artista a la família, però sí que hi havia sensibilitat artística a casa. Hi havia un gust per la pintura, per la música. Mon pare escolta molta música i jo he pogut sentir des de petit jazz, clàssica... i he sentit un valor per l'art que en unes altres circumstàncies potser no hagués tingut. Jo he anat una mica més enllà i allò que vaig veure que es cultivava a casa ho he portat a la meva vida professional.

  • Quan vas veure que aquest podia ser el teu futur professional?

Possiblement, amb el tema del cartellisme. Jo sentia una atracció molt forta per tot el tema gràfic, pels cartells. No tant per un art elitista que he pogut apreciar després, valorant coses que en aquell moment no em deien res. Però aquell art més popular, que estava al carrer i que servia també com a vehicle de comunicació em resultava molt atractiu. Era molt atraient aquesta possibilitat de comunicar directament i de participar i d'estar al carrer. Aquesta idea em cridava. I pensava que algun dia tindria un cartell per Lleida que seria potent. Jo ho tenia clar, encara que no ho practiqués en aquell moment, que jo faria això. Més endavant vaig anar diversificant. Va entrar la idea de la il·lustració, de l'animació i he anat cobrint diferents facetes.

  • Et defineixes com a il·lustrador, com a animador...?

M'agrada el concepte de dibuixant. És més ampli. A més, no em veig encasellat. M'agrada el món gràfic, però el grafisme és molt extens. El dibuix pot ser de moltes maneres, pot estar en un cartell, pot ser animat, pot estar en un conte o en un còmic. I en cada moment, em van cridant l'atenció diferents inquietuds i les ganes de fer coses. La trajectòria, depèn de com la miris, pot ser molt erràtica i molt boja perquè no he estat “autor de còmics” o “publicista”, he anat fent una trajectòria que em permetia aprendre del disseny gràfic, he fet d'il·lustrador que també m'ha permès fer premsa i he anat movent-me i canviant d'activitat. Sempre perseguint trobar una personalitat pròpia però sense encasellar-me en alguna cosa molt definida com per dir: “Això és un Carles Porta”.

  • No?

No! La gent s'equivoca molt! (Riu). Em diuen: “Osti, t'he vist allò que has fet”. I jo dic: “Què? Allò? No, no! això no ho he fet jo!” I a vegades són coses que no faria mai de la vida i em deixen xocat.

  • Et defineix precisament no tenir aquest estil tan marcat i ser una mica tastaolletes?

Jo crec que sí. El que passa és que intento que cada cosa que faig pugui tenir el temps de maduració suficient per a que acabi sent una cosa personal. A vegades ho aconsegueixo més i a vegades, menys. Ara, amb això dels llibres, possiblement la cosa està canviant. Perquè volia fer alguna cosa que sortís de mi, amb una personalitat pròpia, amb un segell. I que sigui perdurable en el temps, que tingui més trajectòria.

  • És el projecte que definitivament notes que és més teu, que és la teva obra?

Noto que tinc una relació amb els encàrrecs que és molt personal. A vegades, massa. Intento que hi hagi molt de mi en els encàrrecs. M'agrada que vingui la gent a buscar-me perquè coneix el que faig i després poder encarar-ho amb llibertat per a fer-lo com jo crec que s'ha de fer. Llavors, no és que jo tingui un estil i absorveixi l'encàrrec, sinó que intento donar-li a cada projecte el que necessita. Això desgasta molt. Per això, els llibres són diferents, perquè em permeten tenir una cosa més perdurable.

  • Dibuixes quan tens un paper al costat?

Sí, a vegades sí. Però jo sóc molt tímid. No m'agrada dibuixar en públic. De fet, ara estic tremolant perquè hauré de signar llibres i començo a estar nerviós perquè clar, lo lògic quan signes un llibre il·lustrat és fer un dibuix (riu). Hauré de practicar.

  • A més, no sembles una persona capaç de deixar les coses molt a l'atzar

Clar! Tinc aquest rollo perfeccionista. Aquest punt d'espontaneïtat no és el meu fort.

  • Et passa amb tot?

Sí, sí. Fent classes em passa. Si no he repassat vint vegades el que vull dir, no ho faig!

  • Això és per timidesa?

Sóc molt tímid. Per mi començar a donar classes va ser molt salvatge. Presentar-me davant una classe de gent jove, explicar, organitzar un discurs... Al mateix temps, va ser fantàstic. Poder sortir d'aquest món interior tancat i trobar la manera d'explicar-te i que t'entenguin. I ja és supermegameravellós quan veus que serveix d'algo. No sempre passa, però quan passa, llavors és la reòstia. Però sí, m'exigeix i em crea molta tensió encara ara. Fer una classe, una entrevista... em costa molt. Però amb la pràctica se supera.

  • Algun moment que recordis en què et va suposar més esforç superar aquesta por?

A Tàrrega, a l'Escola d'Arts i Oficis. Fa molts anys. Recordo una classe triomfant, a més. Em vaig sorprendre de la capacitat que tenia. No he tingut grans professors, però després me n'he trobat. Els professors que m'han marcat han estat pocs. I, a més, no entrava en els meus plans fer classes. Fins que em va trucar un professor de Tàrrega per oferir-m'ho. I jo començava a tenir una edat en què havia de pensar en els ingressos. Ja confiava que entrarien diners, però necessitava alternatives.

  • Va ser una opció de seguretat

Sí. Ho he anat veient. Sempre he intentat tenir un espai de llibertat per enfocar els treballs com jo vull. No he volgut mai tenir un estudi amb tota la parafernàlia i la inversió que representa i que obliga a alimentar tota la maquinària. Sempre, de forma intuïtiva al principi i de forma més conscient després, he tingut una idea molt clara de fugir d'això. Preferia poder afrontar els projectes que a mi m'interessaven, no tenir la necessitat d'alimentar tota aquesta maquinària i tenir aquest espai de llibertat. I això a vegades t'enfronta a la necessitat de buscar altres recursos, com pot ser donar classes.

  • I ara et sents lliure?

Jo ara em sento molt agobiat (riu). A nivell d'exigència personal, les classes suposen molt desgast. Cal fer pràctiques a empreses, fer les classes en si... a nivell burocràtic és molta feina també. I ara, a més, els llibres que estan funcionant bé i a part, altres coses. Però ja està bé, mentres pugui.

  • Qui et va ensenyar a dibuixar?

Jo vaig anar a la primera escola de belles arts que va haver a Lleida. Abans, havia anat al Cercle i abans, a una altra senyora. Però no he tingut mai consciència de ser bon dibuixant.

  • No?

Jo no tenia la necessitat que després he anat desenvolupant de representar la realitat. El meu era més un món imaginari, m'agradaven molt els dibuixos animats. Llavors, tot allò del model ho trobava com molt antic, amb la làmina... Hi havia gent que tenia més facilitat i tenia base tècnica, però jo ho he desenvolupat d'una altra manera. Ara em sorprenc a vegades veient que no ho faig tan malament (riu). Però lo meu era un altre tipus de coses, no era el desig de representar l'ombra, la perspectiva... Lo meu era més imaginar, més de cultura popular com els còmics o coses així.

  • Potser en lloc de dibuixant, podries dir que ets imaginador

Sí, jo me n'adono que he desenvolupat, potser queda una mica cursi però vaja, el rollo de la creativitat. La necessitat de construir, de crear alguna cosa. Fer preguntes, fer una cosa diferent, que no sigui la típica resposta i que sigui una mica més interessant. I ajuntar coses per crear coses noves. Tot aquest tipus de preguntes em donen vida.

  • El món necessita més creativitat?

Molta més. I valentia, també. Precisament em preocupa molt. Fent classes, veig que estem davant d'una generació més desencantada, amb por, amb poca creença en ells mateixos. Els hi falta el punt de valentia, de rauxa. La nostra generació vam viure-ho d'una altra manera. Teníem una visió del món on hi havia un espai que podia ser millor o pitjor però que tenia moltes més possibilitats. L'horitzó per ells ara és més negre i això els coarta i els cohibeix.

  • Això es nota en les seves creacions?

Tinc aquesta impressió. Constantment, la meva visió del món, la meva juventut i aquesta joventut que retrobo, és molt diferent. Potser és que m'estic fent gran.

  • Teòricament, ens fem més conservadors

No ho sé, però jo sóc molt raro per ells (riu). Esperes d'ells una actitud creativa i atrevida, en proposar i en fer i crec que són molt més conservadors ells.

  • La feina és una forma de construir una realitat diferent?

Sí, suposo que sí. En part, la meva timidesa m'ha fet preguntar-me durant molt temps si tenia alguna cosa per explicar. Ara, començo a entrar a una edat que penso que sí. (Riu). Tens ja una experiència, he provat coses molt diferents gràcies a aquesta inconsciència i crec que puc aportar coses. És una necessitat. Està bé que ho faci.

  • Què tens necessitat d'explicar?

Precisament, com fer coses. Que ells tinguin el valor de fer coses. Ara, estem fent un treball col·lectiu, que es pugui ensenyar i que se sentin satisfets per a que vegin que poden portar la il·lustració a coses molt diferents. Jo faig una assignatura que es diu “Àmbits” i veiem com un dibuix pot convertir-se en uns dibuixos animats, pot ser un llibre il·lustrat, publicitat, il·lustracions per a revistes... Poden ser mil coses diferents. Vull que descobreixin coses, se n'adonin que serveixen, que vegin que coses que a ells els interessen es poden sumar també al dibuix. Que puguin fer un llibre il·lutrat amb receptes, un reportatge il·lustrat d'un grup que els hi agrada, etc. Que tinguin referències i que puguin arribar a sumar i a crear coses noves.

  • A què jugaves quan eres petit?

Tenia la meva faceta esportiva. Vaig començar futbol fins que un dia vaig fallar un gol a porteria buida. (Riu). Això és el pitjor que pots fer, perquè és una humiliació total. Ho recordo molt bé. Anava al Claver, devia fer 5è o 6è. Em va passar la pilota per davant i jo vaig estirar la cama però no va arribar. Tothom em va assenyalar i vaig dir: “Ah, sí? Doncs me'n vaig a bàsquet!” (Riu). Llavors ningú jugava a bàsquet i jo no ho feia malament. Vam fer un equip. L'esport no em desagradava. Però a banda, sempre he estat un tio bastant solitari. No he tingut problemes amb estar sol, fer les meves coses, escoltar música i els meus rollos. Tenia els meus amics, però em puc construir un món en la soledat i la disfruto.

  • Que pots construir un món està clar! Tenies el perfil d'artista solitari tòpic

Sí, potser alimentat per la timidesa.

  • Tens bons records de la infància?

Sí, va ser bastant plàcida. A més, aquests petits traumes com el del futbol els resolia fàcil. (Riu). A més, l'ambient del bàsquet em va agradar més que el del futbol i ja està.

  • Et funciona aquesta manera d'afrontar les coses sempre?

Sí, sóc pràctic. També associat amb allò que dèiem del gestor. Puc entendre l'art i per això, puc veure els perills que té. L'art, com tot a la vida, pot ser obsessiu. Quan fas una recerca, pots anar lluny o massa lluny. I jo no tinc ganes d'anar massa lluny perquè pots trobar coses molt profundes, però tenen un risc. Cal calcular on són els límits per viure-ho d'una manera sana.

  • I ara, què vols ser de gran?

Tinc un pla. (Riu). Això dels llibres ha estat un procés de gairebé cinc anys. Jo pensava que amb les classes, tindria els meus espais per crear el que jo volia. Però al final, després de donar-me molts cops de cap contra la paret i escriure coses completament infumables i fer dos mil històries que no hi havia per on agafar-les...

  • Aplicant el perfeccionisme

Sí, clar. (Riu) Quan fas una cosa així, necessites un cos de crítics que sigui fiable. I jo l'he tingut. Ha estat la meva família. La vaig explotar. Em criticaven d'allò més bé i havia de tornar a començar de zero. I en aquest procés en el qual havia d'estar tres mesos, han passat 4 ó 5 anys. Però he anat construint tot un material que ara són peces que van encaixant. Estic acabant el quart llibre. Estan sortint en diferents idiomes, ara en rús. No sé quan temps durarà, però ja hi ha un camí fet que em dóna molta satisfacció.

  • I et veus continuant en aquest camí

Sí, no sé fins quan. Però ara el que em fa por és no poder-lo disfrutar. El que jo voldria és passar-me un any fent un llibre, però m'he adonat que el món editorial té els seus terminis i els seus càlculs. Però a veure què passa. De moment, estic disfrutant. El tercer el vaig tancar del tot abans d'ahir i ara, ataco el quart.

  • Com et dibuixaries, quin personatge triaries per tu?

Un personatge que ja existeix?

  • O no! Perquè com que la teva especialitat és precisament imaginar realitats noves, te'l pots inventar...

Hi ha personatges que m'agraden molt, no sé si em veig al 100%. En aquestes històries il·lustrades que he fet, hi ha Maximilian Wolf que no sóc jo, però té coses de personatges que m'agraden molt. He agafat coses de Jacques Tati i Buster Keaton.

  • I de tu, què té?

Li agrada molt la música i potser té un punt de bogeria i de pocasustància que jo tinc dissimulat. (Riu)

  • Té sentit de l'humor en Maximilian?

Sí, sí

  • I tu?

Sí. Hi ha molts tipus d'humor i de sentit de l'humor. És complicat. Al principi, no ho entenia, però veia que la gent em considerava un tipo molt sèrio i és veritat, després m'he adonat que sóc un tio molt sèrio, però no en tenia consciència. (Riu)

  • Que ho semblés o que ho fossis?

Que ho semblés. O potser ho sóc! Però també considero que tinc molt sentit de l'humor, tot i que la gent no ho veu. No sé... M'he n'he adonat a classe, que els alumnes em consideren un tio molt sèrio. Després fan el que volen, però vaja.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Uf! Aquesta és una pregunta que he de pensar molt. És molt difícil, perquè suposa una gran responsabilitat. Crec que m'agradaria tenir el poder de crear una mica de silenci. O de poder impedir que la gent digués tantes tonteries, tantes mentides o crear tanta maror fent un retrat de la realitat que no existeix. I que fa que al final no ens poguem entendre de cap manera. I que està tot dirigit a certs interessos. Si poguéssim crear una mica més de silenci o tenir el poder de callar aquestes veus, seria fantàstic.

  • T'agradaria salvar el món?

Sí, m'agradaria. Però no necessàriament jo. Puc prescindir d'aquest mèrit. I aplaudiria. Lo important és salvar-lo.

  • Hi confies?

Sóc pessimista en aquest sentit.

  • I en altres?

Intento ser optimista. És una necessitat de supervivència

  • I pel que fa a no necessitar el mèrit, no tens ego per alimentar?

Sí, una mica sí. Però no tot. (Riu) Algo. Ara pot quedar pedant, però m'agrada celebrar el talent dels altres. M'agradaria que a classe hi hagués professionals de la hòstia. Crec que aquesta és la manera de fer les coses: unir talent. Però sí, clar, necessito que em diguin què bé que ho faig. Després puc continuar.

  • Com t'acomiades?

A mi em surt molt dir “ciao”. És exòtic. I serveix també per dir hola. És hola i adéu a la vegada. Em surt sense adonar-me.

Doncs ciao, Carles. Ens trobem en universos imaginats.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta