Carme Sambola: "No vull ser ramat, vull ser feliç"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
05-07-2018
  • Carme Sambola: "No vull ser ramat, vull ser feliç"

Potser no surt habitualment als titulars de la premsa, ni a les fotos. Potser no és protagonista d'una gran fita, ni lidera un moviment social o polític. Diu que mai li agrada passar al davant i per això, va ser l'única dona en la primera llista electoral a les municipals després de la Transició. Anava en l'últim lloc. Però això no trau que 83 anys de vida centrada en l'inconformisme i el compromís social no donin per una entrevista. I la Carme Sambola el que sí té és una gran conversa. Viva memòria de la lluita social del cristianisme de base i testimoni d'algú que no ha deixat de veure i sentir com a pròpies les injustícies al món.

Era una de les que els colpistes del 23F volien liquidar si haguessin aconseguit el poder i l'1 d'octubre va rebre en les càrregues policials a Lleida. Com en la transició. Diu que no juga a la loteria perquè no vol ser rica. Està convençuda que els diners fan esclaves les persones. I és tan xarraire que diu que a vegades no escolta. Però a nosaltres ens ha agradat parar l'orella per a que ens expliqui totes les seves batalles.

  • Presenta’t. Qui és la Carme Sambola?

Jo sóc una dona que quan era jove no pensava mai què volia ser. Però al llarg del temps, quan penso en la cosa més important que he fet a la vida, penso que és ser mare. Tot i que no m’agradaven gaire els crios, però els meus, sí.

Als vint-i-tants, vaig fer un curset on vaig descobrir la lluita social. Que vivia en un món amb moltes injustícies i que calia fer alguna cosa. En aquella època encara no tenia fills i tenia temps. Vaig formar part de l’ACO (Acció Catòlica Obrera). Molt diferent a l’Accio Catòlica, perquè fèiem anàlisis socials, d’economia, de conèixer què va significar Jesús de Natzaret en realitat. I vaig començar a sentir que quan veia alguna injustícia havia de fer alguna cosa. Anava a reclamar quan a algú no li pagaven les vacances, o als inspectors de la seguretat social… petites coses de les que me n’assabentava.

  • Quin any era això?

Devia ser l’any 57.

Tot això ho vaig descobrir amb el curset, però era molt jove i a mesura que anava llegint, anava a reunions, visitava gent treballadora… Vaig veure cases tan tètriques que vaig descobrir un món que no sabia que existia. Jo havia viscut a un poble i la meva família no tenia diners, però vaig tenir una vida normal.

  • A quin poble?

A Alguaire, però jo vaig néixer a Barcelona. Mon pare era perit industrial i quan va perdre la feina durant la guerra, un amic li va oferir anar a un poble on hi havia una central elèctrica. I vam anar a Alguaire. Era un poble miserable però jo vaig ser feliç. Els pobles són més saludables que les ciutats per als infants.

Després, als 16 anys, vaig anar a Lleida a estudiar Magisteri, tot i que jo ja havia avisat a mon pare que mai seria mestra perquè no tenia autoritat per fer-me càrrec de 40 crios. Però em va anar bé perquè després vaig ser bibliotecària de la Caixa a Puigcerdà. Fins que vaig renunciar a la feina per dedicar-me “a sus labores”.

  • I “sus labores” va ser de tot excepte quedar-se a casa, no?

Sí. Vaig ajudar en un munt de projectes: servir pa en un forn d’uns membres de l’ACO, ajudava a la casa d’una dona mentre estava malalta… tot plegat mentre no tenia fills. Després va venir l’època de criança. La primera filla va ser com un miracle. Ens va costar 7 anys quedar-me embarassada. I llavors, com que havia costat tant, no vam posar cap obstacle a que arribessin els que fossin. Vaig tenir 4 fills en 6 anys.

  • I consideres que haver estat mare va ser una de les claus que va marcar la teva vida i que et defineixen?

És el que més m’ha omplert com a persona. Amb lo de mestra, vaig pensar que no tindria autoritat. Però potser ho hauria sabut fer. Fer de mare m’ho vaig trobar i malgrat que a vegades penso que no ho vaig fer massa bé, recordo el que em va dir una pedagoga: “als fills se’ls ha d’estimar”. A mi m’hagués agradat que estudiessin, però cap va anar a la universitat. Per això sentia que no ho havia fet bé. Jo els deixava anar a jugar. I ara penso que tal com són, està bé. El més important és que la gent siguin bones persones. I ara no m’importa tant que hagin estudiat o no, tot i que penso que la gent que estudia pot ser més profunda en la mirada cap al món i té més capacitat de ser més feliç. Però està compensat amb llegir. Al moviment obrer hi havia molta gent així, sense estudis però amb capacitat reflexiva perquè havia llegit molt.

Després va venir l’època que tot estava prohibit i a casa fèiem reunions de comissions obreres, organitzàvem conferències… venia gent que estaven mig prohibits i coses així.

  • Vas passar de mare a activista

Com a creient, pensava que la gent s’havia d’implicar en la política. Una persona cristiana que veu tanta injustícia ha de fer alguna cosa.

I llavors, em vaig fer del PSC. Durant molt temps vaig fer de voluntària. I em van posar a la llista de les primeres eleccions municipals després de la dictadura, tot i que era per fer bonic perquè anava la última de la llista i era impossible que sortís. Eren tot homes i van veure que havien de posar alguna dona.

  • Eres l’única dona de la llista?

Sí. Però la última.

  • Et va semblar bé?

Sí, sí. Com ara, que vaig anar a la llista del Comú de Lleida sabent que no sortiria. A mi sempre m’ha interessat la política. No des de joveneta. Tot i que sentia que mon pare escoltava Ràdio Pirenaica. Però sense aprofundir. A mi m’agradava molt jugar. De fet ara encara quan veig una pilota la xuto.

  • No has deixat mai de ser una nena petita…

Sí. A més per naturalesa sóc molt espontània i no tinc vergonya ni aquesta por que té la gent a fer el ridícul. Jo no la tinc. Per exemple, vaig anar a una boda en què tothom anava mudat i una amiga em preguntava si no em feia vergonya anar vestida així, però a mi el que em faria vergonya seria vestir-me com la resta de la gent. Anar mudada no m’ha agradat mai. A mi m’agrada anar còmoda. Tots els complements em fan nosa. Mon pare ja no em fa fer forats per a les orelles. No sóc presumida. I pintar-me o pentinar-me... ni el dia de la meva boda em vaig maquillar! Portava un vestit senzill. Tot això de presumir i fer el que fan els altres… Si tothom ho fa, jo ja no ho vull fer.

  • Prefereixes portar la contrària

Sí, m’agrada. I sobretot no vull ser ramat. Jo m’he sentit molt lliure. En el sentit de no fer el que fa tothom si el que fa tothom no m’agrada. Sobretot perquè no vull ser esclava del vestir, de la perruqueria, o del maquillatge… Jo sóc així. Potser m’assemblo a algun avantpassat que no he conegut! (riu).

  • Vas viure la Transició, com veus que ha evolucionat la societat?

En aquell moment de la Transició, jo tenia els nens petits. M’ha sabut molt greu veure que tant els polítics com la gent, canvien quan maneguen diners. Ho he vist en molta gent. Jo no he jugat mai a la loteria perquè mai de la vida voldria ser rica. Els diners t’espatllen. M’adono que amb molts diners tindria molts problemes amb la meva consciència perquè em tornaria egoista. La gent que conec que té diners veig que són eslaus. No són més feliços. Què fan amb tants diners? Jo em tornaria boja!

  • No t’imagines tot el que podries fer?

No. Com que mai m’he plantejat de tenir-ne... Però crec que la gent que en té podrien solucionar, per exemple, el drama de la immigració. Però això s’hauria de fer des de la política. Si venen de l’Àfrica però abans els europeus han anat per prendre’ls-hi les riqueses, de què ens estranyem? Als comitès de solidaritat Oscar Romero vaig descobrir que els dictadors de països pobres vivien com a rajàs i la resta del poble, a la misèria. Això s’anava reproduint. L’Ortega a Nicaragua fa això. I va ser sandinista! Això em causa una mena de tristor i angoixa que em fa tenir menys esperances en què el món pugui canviar. Sí que hi ha cada cop més gent que llegeix, que és més crítica… però també he descobert que la gent no participa. Als barris, la gent no es mobilitza mentre continua veient la televisió. Ara, amb les ganes que tenia que el PP marxés del govern, també veig que quan s’arriba al poder canvien i s’obliden de la gent que ho passa malament, dels salaris miserables. Hi ha coses que no sé com no se n’adonen. Tantes prebendes que tenen. No se n’adonen que estan guanyant 5.000€ quan la gent treballadora està cobrant 700? Quan hi penso massa en aquestes coses, em fa traure la felicitat. Tinc 83 anys. Són molts anys veient coses. És cert que el món ha millorat. Però els que tenen molt són els que paguen menys i s’ho arreglen per a que continuï sent així. I no hi ha voluntat de solucionar-ho. Em genera tristor. Si ara fos jove no sé si em cremaria veure que la gent que hauria d’estar lluitant no lluita. Però crec que en totes les coses sempre ha d’haver persones que passin al davant. Jo no m’he vist mai com una persona que passi davant.

  • Més aviat de les que van a final de la llista…

Sí (riu). A vegades penso que igual que vaig pensar que no serviria de mestra, tampoc serviria de política.

  • També pensaves que no serviries de mare

Però de mare, com que no em va tocar més remei…

  • Pot ser si estiguessis com a primera de llista i governessis…

(riu) Sempre he pensat que governar és molt difícil. I jo també he anat evolucionant. Vaig formar part d’una comunitat cristiana de base en què teníem la convicció que no calia que tothom tinguéssim molts diners. Quan em vaig separar, necessitava feina i em van ajudar a obrir una botiga. No vaig haver de demanar cap crèdit. I com a botiguera, vaig veure una altra perspectiva que no tenia com a dona d’un treballador. Penso, molts cops, en la gent que lloga un pis, que ho troba car, però els propietaris, encara que siguin treballadors, volem cobrar el màxim. Tothom busca que els llogaters siguin gent solvent per a que els paguin i no tenim la capacitat de posar-nos al lloc de l’altre; amb 700 euros de sou difícilment es pot ser solvent. És complicat.

Ja veus que la meva vida ha donat moltes voltes.

També vaig estar a Brasil i allà sí que vaig veure la misèria. Les dones pobres deixaven als seus fills al carrer per cuidar els de les senyores que anaven a jugar al tenis, a la perruqueria, a l’esteticista… No entenc perquè pot passar això. Potser aquestes senyores són bones persones, però no se n’adonen de la injustícia que s’està cometent.

  • Com a dona, com veus el canvi que s’està produint en la lluita feminista?

En un curset, vaig aprendre una frase: “Si et trepitgen i no et queixes, el qui et trepitja no se n’adona que t’està trepitjant”. Ara les dones s’estan adonant a poc a poc que són súbdites. On anàvem de vacances? On volia el meu marit perquè era qui conduïa. Jo volia anar a Montblanc i no ho vaig aconseguir mai. Hauríem d’adonar-nos que si no lluitem nosaltres ningú no ho farà.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder voldries tenir?

Canviar la mentalitat de la gent. L’esser humà no reacciona. La gent seria més feliç si tothom ho fos. Quan veig un home dormint en un banc o buscant a la basura, se’m regira tot. Amb els diners que hi ha al món, es podria resoldre!

  • En què ets especialista?

En estimar. En ser oberta, somriure. Jo sempre saludo a la gent al carrer. Penso que és el que millor he sabut fer. També ser fer mitja i brodar… (riu)

  • Sus labores!

Sí, m’agradava. Fa poc vaig fer-me un vestit amb unes floretes i em va fer molta il·lusió.

  • Després del cop d’estat del 23F, vas sortir en una llista negra de persones que els colpistes volien liquidar en cas d’aconseguir el poder.

A mi em va fer molta il·lusió! Des del moment en què aquesta gent consideraven que m’havien d’eliminar, vol dir que estava fent coses bones.

  • Has tingut mai la sensació que la teva acció era perillosa?

M’agradava posar-me en perill. A les manifestacions de l’1 de maig m’hagués agradat que em posessin a la presó. Estic una mica sonada. Però hagués estat interessant tenir aquesta experiència. Trobo que estar injustament empresonat -com ara passa- fa que a vegades sigui normal que la gent reaccioni amb violència.

  • L’1 d’octubre també vas estar davant la policia, de nou.

Sí. I vaig viure un dels moments de felicitat de la meva vida. Quan vam veure que venia la policia, ens vam ajuntar tots per a impedir que passessin. Ens anaven arrencant però jo vaig posar les mans davant aquella mena de mampara del policia i allò em va provocar una sensació com si fos poderosa (riu). Als dos segons, ja estava per terra, descalça. No recordo com va anar. Suposo que em van tirar a un costat i com que hi havia molta gent, no vaig arribar a caure. La meva neta va veure que tenia sang a prop de l’ull perquè em van donar un cop i va plorar per la impressió. No n’hi havia per tant.

  • Tu ja tenies l’experiència d’estar davant la policia

Sí, però en l’època de la transició, els policies no venien d’aquesta manera. Però amb això sóc valenta. No em feia por.

  • Vols dir que tens por de moltes altres coses?

Sí, tinc por a la sang. Un cop em vaig sentir incapaç d’ajudar a gent que estava atenent un home en un accident per aquesta por. Tinc bones idees, però a vegades no les acabo fent. Recordo un cop que veient un reportatge sobre presos, que un d’ells va explicar que no rebia cap visita, ni la de la seva mare. Jo vaig pensar que l’escriuria i que aniria a veure’l. Però no ho vaig fer. He tingut sempre mala consciència per això.

També em fa patir molt la gent que s’ofega al mar. I prego per ells. Penso que crec en la transcendència perquè necessito creure-hi per a que hi hagi justícia. Jo crec que hi ha vida després de la mort perquè si no el món seria tan injust... Les persones que aquí estan patint han de tenir una recompensa, perquè si no seria insuportable. Que els qui matxaquen viuen com a rajàs i que després no passi res. Tinc la necessitat que hi hagi justícia. No m'agrada que la gent pateixi quan no cal.

A més, penso que l’esser humà té una capacitat de fer coses belles que ha de venir d’alguna causa més enllà de l’instint de menjar, beure o follar. No ho sé explicar, però jo necessito creure-ho.

  • Com t’agradaria que et recordessin?

Com una dona normal i corrent, que vaig tractar bé a la gent. Que potser em vaig equivocar moltes vegades i que m’hagués agradat solucionar els problemes del món, però no me n’he sortit.

  • Com t’acomiades?

Jo quan saludo, a vegades només faig una rialla. M’agrada ser senzilla i oberta. A vegades, sóc tan xarraire que no escolto com voldria. És un defecte que voldria canviar, però no sé si me’n surto.

  • En tot cas, gràcies per parlar tant i deixar-nos escoltar-te.
Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Aprofites el Black Friday per fer compres?