Carme Valls: "Mai negaria a algú l'oportunitat de cantar"

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay
09-10-2019
  • Carme Valls: "Mai negaria a algú l'oportunitat de cantar"

Si fos una superheroïna i pogués salvar el món, ho té clar: muntaria una gran coral. En el cas dels polítics, proposa que cantin un canon. I és que la música permet moltes possibilitats d'harmonitzar les dissonàncies. La Carme Valls n'està convençuda. De fet, pensa que cridem massa i cantem poc. I ens aniria millor si la música formés més part de la societat. Per això va fundar la Coral Shalom i per això va impulsar el festival Musiquem. I és que aquesta dona ha estat sempre envoltada de música. Això i la seva emprenedoria perseverant la van portar a contradir els auguris de part de la família que la va obligar a estudiar peritatge mercantil i va aconseguir guanyar-se la vida cantant. Té fama d'exigent i de sèria. De sentit de l'humor no li'n falta.

Diu que quan algú canta, està treient el més profund d'ell mateix. Per això, hem volgut escoltar com sona.

  • Presenta't. Qui és Carme Valls?

La Mari Carme Valls és una persona que des que va nèixer ha conviscut amb la música. La meva mare era una persona que cantava molt bé i era una entusiasta del cant. Recordo des de molt petita que ja em feia vocalitzar. Tota la meva vida he cantat i la música ha estat de les fonts d'inspiració més importants. A banda de la meva família, els meus fills i els meus nets.

Jo vaig haver de fer una carrera tècnica per entrar a treballar en banca. Va ser per obediència a una part de la meva família, que creia que amb la música no em podria guanyar la vida. I vaig fer peritatge mercantil. Vaig estar un temps treballant de secretària del director del que llavors era l'únic institut de Lleida, el Instituto Nacional de Enseñanza Media. Tot i això, jo cada dia feia música. M'interessava molt la pedagogia musical infantil i va arribar un moment que vaig començar a dirigir als 13 anys. Un dels meus germans, el Lluís Virgili, va organitzar a l'Orfeó Lleidatà els cursos de direcció coral internacional i jo hi vaig assistir. Llavors, vaig començar a ensenyar cançons a alguns nens i nenes. I al centre on jo aprenia francès, l'Acadèmia Borràs, em va demanar muntar una coral allà. Ens vam presentar al concurs de nadales del Centre de Pessebristes. Tot amb francès, perquè no podíem cantar en català. Vam guanyar 3 anys seguits. Per aquells temps, el director del col·legi Sant Jordi, que era un gran amant de la música i defensor de la llengua i de tot allò que representava el poble català, em va demanar si podia fer algunes classes de cant coral a l'escola.

  • Quin any era això?

Si jo sóc del 48 i jo llavors tenia uns 17 anys, devia ser l'any 65 o així.

Aquell inici va provocar que algunes escoles privades -als Centros Nacionales això era impensable- també s'hi van interessar, per un tema de competència entre escoles. I jo era l'única que ho feia. A poc a poc, vaig anar omplint les hores que tenia fins que vaig decidir deixar l'altra feina que tenia per poder dedicar-me de ple a les classes de música a les escoles.

  • Contra tot pronòstic familiar

Exacte (Riu). Pràcticament vam començar a fer música a totes les escoles privades, mentre a l'escola pública ni s'ho plantejaven. Estàvem en plena dictadura.

Per desenvolupar-me més professionalment, vaig fer classes de cant a Barcelona amb mestres de luxe com la Montserrat Pueyo i la Mari Carme Bustamante. I també seguia amb els cursos de direcció coral. L'any 73, amb una altra companya de l'Orfeó Lleidatà, vam pensar que seria bo que a Lleida hi hagués més d'una coral. En aquell moment, jo treballava a l'Episcopal i vam plantejar la idea a l'AMPA, amb el Senyor Tamarit al capdavant, que va acceptar de seguida. Primer van començar sent només nois i després vam ampliar a noies, obrint-ho a tothom. Ho vam posar com a fita, que no fos una coral tancada. I d'aquí va nèixer la coral Shalom.

  • El cant coral et defineix?

Jo diria que sí, perquè el cant coral és un fet que agrupa gent de tot tipus. Mai hem posat cap condició. Fins i tot gent que no canta fantàsticament bé, el que fem és intentar recuperar-la. Si hi ha algú que té ganes de cantar, mai li neguem l'entrada.

  • Quan dius recuperar-la, vols dir que en algun moment s'ha perdut la capacitat de cantar?

El que pot passar és que una persona no ha tingut educació en aquest sentit i que quan canti, no ho faci bé. Amb una mica de formació, es pot arreglar. I hi ha molta gent que no ha descobert que canta bé. Això és un gran drama de la nostra societat, gent que s'autoexclou perquè en algun moment li han dit que no canta bé. I quan ho proven, ho fan bé! Marca molt quan algú et diu que no cantes bé. És com si et tallessin una part física, hi ha gent veritablement traumatitzada. Hi ha molta gent a la coral Shalom que han començat així; pensant-se que no ho feien bé. Per això, jo mai a la vida negaré a algú l'oportunitat de cantar.

  • Per què és tan important cantar?

Li dono i li donaré sempre molta importància a cantar perquè cantar sobrepassa el parlar. Quan un canta, el so surt del més profund d'un mateix. El cant es genera en el si més profund d'una persona. Quan algú canta, molts cops s'arreglen molts problemes psíquics, complexes... Hi ha persones amb depressió que si cantessin, se li passarien molts mals.

  • Ja ho diuen, que “quien canta, su mal espanta”

És cert això. És una dita massa normalitzada que no li donem prou importància. Per això dic que tothom pot arribar a cantar. Millor o pitjor, que és molt relatiu.

  • En una entrevista teva he llegit que deies que en aquest país cridem massa. Per què ho dius?

Pot haver dues interpretacions: cridar per protestar, per desfogar-se, com està passant actualment a la nostra societat. I també pot ser cridar enlloc de parlar. A vegades es dona en famílies amb alguna persona sorda o en persones que són sordes. Però és cert que en general, la gent crida molt. Vas pel carrer Major i la gent parla cridant. També pot ser per l'ús excessiu dels auriculars. Està comprovat que poden generar lesions a l'oïda si s'escolten a molt volum. Es va insensibilitzant l'oïda interna i parlem més fort del que caldria.

  • Metafòricament podríem treure moltes conclusions. Cridem i no ens escoltem els uns als altres

Sí. Potser no escoltem perquè no volem escoltar segons quines coses. I de vegades, és millor tancar la tele o la ràdio per no sentir segons quines barbaritats. Però també és cert que hi ha molt soroll al carrer. Estem creant una societat sorda.

  • I també li hem tret importància al silenci. Per tu és important?

Molt. Ens ajuda a reflexionar, a pensar, a meditar, a revisar el que fem. El silenci és interioritzar en un mateix i pensar en la pròpia actuació, com es pot millorar l'actitud. Abans, quan feia classe, i ara quan faig algun curs, demano a la gent que facin silenci i que escoltin l'entorn. Hi ha gent que confessa que feia anys que no ho provava. Si fem aquest exercici, podrem ser capaços d'escoltar. I si sabem escoltar, escoltarem els qui pensen diferent. Potser no estarem d'acord, però podem tenir una conversa. Ara, els polítics ens estan donant exemples molt palesos del que és no saber escoltar, ni respectar els altres. I la nostra societat està reaccionant també així.

  • T'han demanat alguna vegada que et dediquis a la política?

Algun cop. Però no m'interessa massa. Jo sempre dic que abans de fer una reunió, els polítics haurien de fer una sessio de ioga. Això vol dir una estona de silenci. I és que es fan discursos tan viscerals cridant, que no entenc què aconsegueixen.

Si sabéssim una mica més de música, ens adonaríem que el vocabulari que hi ha a la música és fantàstic: acords, dissonàncies, harmonia, fraseig, silencis. Són totalment adients per la política.

  • Igual posar tots els polítics en una coral funcionaria?

Clar. I fer un cànon. (Riu) Jo hi crec moltíssim. El primer que fèiem al principi de cada classe era cantar tots junts una cançó. Això ens calmava. Jo hi crec amb la música, amb la meditació. En tot el que sigui reflexió que ajuda a pensar i a veure quina és la nostra actitud i la de la nostra societat.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries? Com salvaries el món?

Fent una gran coral. Ja sé que és una utopia, però crec que es podria fer.

  • Però tu hi creus en la utopia. Confies en la humanitat?

Sí. En el fons, la humanitat és molt rica, no parlant en termes materials. El que passa és que hi ha cervells malèfics que de vegades dominen aquesta societat per conduir-la cap als seus interessos. Això és matar el valor natural que té intrínsecament la persona. Som animals, però podem pensar i raonar. El que passa és que si se l'incita a actuar de determinades maneres, pot fer molt mal. I si se l'incita d'una altra manera, pot fer molt bé. I això és el que passa també en política.

  • Què té de tu la coral Shalom?

Jo tinc fama de ser exigent amb les coses.

  • Tens fama o ets exigent?

Sóc exigent (Riu). En el sentit que crec que les coses s'han d'intentar fer el millor possible. Jo vaig estar dins l'escoltisme com a encarregada de totes les cançons que es cantaven als caus de tot Catalunya. Baden Powell deia que s'havia de cantar. És important per caminar, per sentir la joia, per unificar les veus, per crear un cor... La paraula cor també és molt significativa. La música és humanisme. I les persones hem de cantar, perquè si no, ens falta alguna cosa que cal desenvolupar. Per això hi ha cançons per a tots els moments. Perquè si ho dius cantant, reafirmes el que estàs dient. Cantar a un cor és meravellós, perquè cantant alhora unifiques tota una sèrie de pensaments i criteris que uneixen, tot i que les diferents persones que hi formen part pensin coses diferents. Nosaltres sempre acabem cantant, sigui en un dinar o en una trobada.

  • Estem perdent aquest costum?

Sí. Ara posem els aparells i no es canta. A casa nostra, cada any fem el pessebre amb les netes i sobretot ho fem per damunt de la mandra per mantenir aquesta tradició que sempre inclou la música. Tota la família canta al dinar de Nadal. És un patrimoni que es pot perdre. I és una pena.

  • A banda d'exigent, de què més tens fama?

De ser sèria. Sempre ho he sigut. Tinc sentit de l'humor, eh! (Riu). També tinc fama de ser emprenedora i de ser respectuosa. Els hi repeteixo molt als infants. Cal tenir respecte amb tot, amb les persones, l'entorn i amb el material. Penso que les coses tenen un valor. No pel seu preu, sinó perquè s'han de respectar. L'educació en la llibertat ha d'incloure uns límits, els del respecte als altres. Els hem d'ensenyar que al seu voltant hi ha altres persones i que han de poder-se controlar. I ara a vegades confonem la llibertat. Són valors importants i crec que s'estan oblidant una mica perquè volent ser tan guais, ens passem.

  • Com t'agradaria passar a la història?

Com una persona normal que he pogut fer el que a mi m'ha agradat. I això és un tresor. Potser m'hagués agradat estudiar més i haver crescut més professionalment en la música, però he fet honestament el que he pogut amb rigor. Segur que hauria pogut fer millor moltes coses. Tothom tenim límits. I ara, encara continuo aprenent perquè el saber no s'acaba mai. Sempre es poden aprendre coses.

  • I ara quin és el repte?

M'agradaria que es pogués fer molta més música a les escoles i que hi hagués gent amb formació pedagògica musical. Fa uns anys, vam muntar -amb altra gent agosarada com jo- uns cursos de reciclatge de mestres en actiu amb l'ICE de la Universitat Politècnica de Barcelona. Durant el franquisme no hi havia formació musical. Per això vam pensar en tot un sistema que després dels cursos, feia un seguiment i assessorament durant dos anys més. Encara hi ha gent que ens ho agraeix. A l'escola, s'hauria de fer cançó, audicions, llenguatge musical bàsic i dansa. Aquests cursos van donar la possibilitat a tots aquests mestres que van aprendre durant la dictadura a tenir aquest vessant musical. Va ser una experiència fantàstica que es va acabar quan es van acabar els recursos.

  • El repte seria recuperar-ho?

El programa es va acabar perquè teòricament, els estudis universitaris actuals ja ho inclouen. Però penso que no es fa suficient. La música hauria de ser una eina transversal. Serveix per tot. Hi ha cançons de tot. El repertori és infinit. Va ser un gran error deixar de fer els cursos.

  • Hi ha feina a fer, doncs

Sí. Es podrien fer moltes coses. Renovar-se o morir. I jo sempre sóc partidària de renovar-se, però tampoc hi ha tanta gent que estigui en aquesta dinàmica. Requereix temps i preparació. I ara que tothom vol les coses ja, és encara més difícil.

  • Com t'acomiades?

Fins aviat. A reveure. Adéu és el llenguatge col·loquial, però queda tallat. A mi m'agrada més fins aviat.

Doncs fins aviat. Mentre, cantarem més.

Etiquetes: 
Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

T'agrada l'enllumenat i la decoració de Nadal als carrers de Lleida?

Carregant...
Load next