Carmina Pardo i Mestre: "Sóc de tradició evolutiva, si perdem els orígens, perdem la identitat"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
11-05-2021
  • Carmina Pardo i Mestre: "Sóc de tradició evolutiva, si perdem els orígens, perdem la identitat"
    Peu de foto: 
    Foto Amaia Rodrigo

Si li diuen Carme, corregeix: "Em dic Carmina". I és que sembla una obvietat però en el seu nom, es resumeix qui és. En el complet, clar: Carmina Bruna Filomena Pardo i Mestre. Tot té un sentit per ella i s'emociona recordant-ho. És l'herència de la història familiar, la memòria resumida en noms i cognoms, tot el que l'ha fet com és. Feminista, activista, convençuda de la importància de l'acció col·lectiva. Només cal introduir a l'equació identitària el territori. A les espatlles, porta tres generacions que han viscut a la ciutat de Lleida, que també la defineix. Més per la gent que per l'espai en si. Diu que sense persones que els habiten, els llocs no signifiquen res. I és que li agrada estar sola, sobretot caminar i perdre's, però no entèn la vida sense gent. Com que és germana gran, s'ha passat la vida obrint camins. Pot ser és per això que li agrada estar als orígens dels projectes. N'ha format part de molts, perquè la participació és un ingredient indispensable per entendre la vida, intensa, de la que és la primera dona en presidir l'Ateneu Popular de Ponent. Aquesta és l'altra, ha estat la primera en moltes coses. També la primera Reina Gaspara. Evidentment, està acostumada a les polèmiques i amb l'edat ha entès que no passa res per pensar diferent. Només cal actuar amb respecte i no renunciar a les pròpies conviccions. Per això, tot i que pensa que sense tradicions no hi ha identitat, també assegura que cal que siguin evolutives. No recorda haver-se avorrit mai a la vida. I riu quan fa memòria que de petita, es pensava que vivia en una pel·lícula on cada matí li posaven els decorats.

Presenta’t. Qui és Carmina Pardo i Mestre?

Exacte. (Riu aprovant l’afegit del segon cognom). La Carmina Pardo i Mestre és una persona que va nàixer a Lleida ja fa 63 anys i penso que ha viscut molt intensament per no haver-se mogut de la mateixa ciutat. També sóc molt filla de la meva època i de l’evolució que he tingut jo, la gent i la ciutat, a la qual estic molt arrelada i on em dona bo de marxar i de tornar.

  • Et defineix especialment el territori

I la seva gent. Jo no entenc el territori sense les persones. Ho tinc claríssim a tots els nivells en qualsevol plantejament del meu pensament. A mi els territoris m’agraden perquè són els espais que ocupen persones, però per si sols no em diuen res. Sí que em diuen per la seva transformació, pel seu valor patrimonial i pel que signifiquen per les persones que l’habiten.

  • Llavors, en aquests termes, com presentes Lleida?

Diria que és una ciutat al mig del no res. Lleida l’extrema, la dels grans escriptors i economistes en el seu moment. És també una Lleida fronterera que ha patit i pateix moltíssim, que li costa molt recuperar-se d’aquest sistema que a ningú ens agrada gaire però que fem veure que hi sobrevivim. Les repercussions socials d’aquest sistema ens porta a tenir la ciutat que tenim, que de vegades sembla un bolet lluny de tot arreu i també a prop de tot arreu, que no acaba de tenir una personalitat molt definida de cara a l’exterior, tot i que sí que la té a nivell intern, que comporta uns sentiments molt contradictoris i que té una conseqüència en el nostre fer, com a lleidatans i lleidatanes. Com que és una ciutat amb riu i turó, és complicada per ella mateixa i al mateix temps és com un repte. En poques paraules: és la ciutat en la que vull viure que voldria que tingués més obertura mental. Jo no he tingut problemes, però potser perquè estic més empoderada. Lleida té una mida molt especial, com les ciutats mitjanes; no som ni carn ni peix i costa veure cap a on volem anar. Al mateix temps, semblaria fàcil posar-nos d’acord, però costa molt. No sóc de les que penso que com més gent hi ha millor és un lloc, però pel que fa als serveis, cal ser unes quantes. A més, hauria de ser una ciutat intel·ligent i permeable, on et puguis trobar còmodament.

  • Què tens tu de Lleida?

Jo crec que tinc la part d’aigua, la part de riu: cap amunt i cap avall. Tinc aquesta tendència a entrar de vegades cap a dins però sempre, sortir fora. Tinc molt de Lleida. Ja només perquè per una branca de la família, vinc de tres generacions a la ciutat i això és molt difícil que es doni. La majoria són dels pobles propers, perquè com que és una ciutat que ha patit molt per la seva situació geogràfica, es nota en la població. Llavors, jo no només he viscut aquí, sinó que arrossego l’herència familiar. A més, es donen situacions curioses: la meva mare és filla única, però el seu pare eren vuit germans i la seva mare, també. Per tant, tinc una quantitat immensa de cosins i tiets que viuen a Lleida. L’estrany és no trobar-se ningú passejant! (Riu) No em passaria el que diu l’Ayuso de Madrid, que no et trobes el teu ex. Jo em trobo tota la família (Riu). Ningú a Lleida passa gaire temps sense anar algun dia a l’Eix Comercial i allà, t’hi trobes. Parlo d’una Lleida molt cèntrica, però també està tota la part dels barris, una Lleida que mai ha estat ben tractada. La “Lleida total” que li dic jo és el gran repte. Una ciutat que incorpora als barris de forma voluntària. M’agrada la Lleida del quart d’hora on tot és proper i també la ciutat permeable a nivell de pensament. El fet de ser una ciutat mitjana, fa que en alguns moments jo mateixa m’hagi autocensurat perquè com que et coneixes amb tothom, prefereixes no ferir. Les ciutats més grans ho tenen superat.

  • Algun exemple?

Tinc una anècdota que tinc molt marcada en el record perquè em va sorprendre molt. Quan jo estava de regidora de Joventut a l’ajuntament, vam treure una convocatòria per les colònies d’estiu que eren laiques i aconfessionals, coeducatives, mixtes. Dos dies després, em va trucar un capellà del Bisbat a dir-me que qui m’havia cregut que era, per donar suport a unes colònies que no fossin confessionals. Li vaig respondre que Lleida havia canviat, que era de tothom i que ells també hi eren inclosos, per començar perquè jo vinc d’aquesta cultura i era la primera que la respectava. Però altra gent amb diferents creences, també hi tenia dret. El fet que les colònies fossin laiques volia dir inclusió, no exclusió. Em va sobtar molt. A partir de llavors, vaig anar amb més cura. No és que m’autocensurés. En el tema ideològic, pots no estar d’acord i es pot discutir. Però hi havia una part emocional també que li feia entendre aquesta mesura com una ofensa.

  • Estem parlant de fa molt temps

Sí! Jo vaig ser regidora del 1983 al 1992, dues legislatures. Això va ser al 85 o així. Fins i tot van fer una manifestació! Em va quedar molt clar el tema de la pèrdua de poder d’alguns sectors de la ciutat. Perquè no es tractava de fer fora ningú, sinó de compartir l’espai. A poc a poc, es va anar obrint. També es va impulsar tot el tema dels esplais, que va sentar molt malament perquè entrava en competència directa amb les parròquies. Però és que eren moments molt diferents que ara. Però és veritat que en aquesta ciutat passa que sense voler, pots ofendre.

Ha passat amb tot el tema de la Reina Gaspara.

  • T’has avançat a la pregunta!

(Riu) Va haver molta gent que pensava que no s’havia de fer, d’altres que sí. És totalment respectable. Les opinions diferents ventilen, fan córrer el riu. (Riu) Recordo persones que em deien que el seus fills perdrien la innocència. Per una banda, em fa molta ràbia aquest argument i, per l’altra, reconec que allò els hi estava fent mal i cal tenir-ho en compte. No es tracta de renunciar a les pròpies conviccions, sinó d’intentar fer les coses des del màxim respecte possible.

  • Ets una persona tradicional?

Sóc una persona de tradició evolutiva. És a dir, jo crec molt en les tradicions perquè penso que qui perd els orígens perd la identitat. Hem de saber d’on venim. I les tradicions les hem de mantenir, però han d’evolucionar. En la majoria d’entitats i moviments en què he estat hi té un valor molt important la tradició. Per exemple, els Moros i Cristians els vam impulsar un grup de persones de Lleida que ens agrada molt el País Valencià i volíem establir un vincle. Des del principi, teníem molt clar que estàvem pensant la festa en el moment actual i no podia ser que les dones no poguessin ser capitanes o que guanyessin sempre els cristians. La tradició et fa veure d’on vens i cap a on vas i t’interpel·la.

  • De tota manera, també va costar que les dones encapçalessin els bàndols. De fet una de les primeres vas ser tu.

Jo vaig ser la primera dona en encapçalar la meva comparsa, però no la primera capitana de la festa de Moros i Cristians a Lleida. Cal dir que la meva comparsa és on hi ha més gent i més dones i on vam trigar més temps en tenir una dona capitana. Això també és digne d’estudi: es presentaven dones, però s’acabaven escollint homes. I és que és molt interessant i ens porta a les reflexions sobre que ser dona no vol dir ser feminista ni ser home vol dir ser masclista. Tal i com va dir l’artista Cristina de Juan l’altre dia en una ponència a la Fira de Titelles sobre llibertat d’expressió: “Tothom som masclistes i fem el que podem”. Tot el tema de la capitania mora va ser molt interessant. De fet, tot el que són tradicions col·lectives, vinguin d’on vinguin, ens permeten veure qui som, són un reflexe de la mateixa societat. Com a capitana, vaig poder contactar amb dones de les festes de Moros i Cristians a Alcoi, que estan lluitant encara ara per fer de capitanes. Hem creat un vincle molt bonic. Van aconseguir que una d’elles fos “Cap de tro”, que és un paper amb menys visibilitat, amb protagonisme només a la nit. Va ser molt colpidor veure com l’avi i el pare d’aquella xiqueta es morien de l’emoció veient-la. L’avi, sobretot, explicava que es pensava que allò no ho viuria. Només tenia netes. El que comentàvem de les festes i de les tradicions: t’interpel·len. A més, és una eina transversal, et trobes amb gent de tot tipus. Als Moros i Cristians ens passa molt: potser entre nosaltres no faríem res més, perquè no tenim gaires més coses en comú, però ens trobem allà i estem bé.

  • Quan eres petita, com t’imaginaves de gran?

Era com ara: fer, fer, fer i poc pensar. Sí que penso en objectius, però normalment a curt termini. Però això m’ha ajudat, perquè fent plans a llarg termini, de vegades t’oblides que ets vulnerable, que hi ha gent que es mor pel camí, que canvia el teu entorn, hi ha gent que ve o que marxa, l’espai on vius també canvia. Penso que qui fa projectes a llarg termini o bé ho gestiona molt bé o té moltes decepcions. Jo prefereixo pensar en el curt termini. Per això no recordo de petita tenir grans plans com hi ha gent que diu que sempre havia volgut ser alguna cosa concreta. Jo no ho he pensat mai. Em deixo anar molt pel cor i sempre he fet el que m’agradava fer. De tota manera, he de dir que de petita tenia una idea molt curiosa i divertida que recordava fa poc amb una amiga. Jo pensava que vivia en una pel·lícula i que ficaven els decorats (riu); que quan m’aixecava per anar al cole, molt a prop de casa, posaven tots els elements dels carrers per a que al passar els trobés com sempre.

  • Com el ‘Show de Truman’?

Exacte! (Riu) Era molt bo perquè de vegades corria per veure si els enganxava! I hi havia un senyor cec que venia cupons que sempre em trobava i cada matí pensava que igual s’havien deixat de posar-lo al seu lloc. Com si fos un pessebre! (Riu)

  • Quants anys tenies?

No crec que fos més gran de 5 ó 6 anys. En aquella època era molt diferent perquè anàvem sols a l’escola de més petits que ara. I el que m’agradaria molt poder veure és l’evolució d’aquell recorregut que he fet durant tants anys de la meva vida i també com han canviat les sensacions al fer l’itinerari a mesura que anava creixent. Per exemple, quan vaig fer la comunió, sentia molta por del dimoni. Ens deien coses com: “Cuidado con lo que hacen, señoritas, que el demonio siempre las mira”. I jo mirava amb precaució a les cantonades, per si hi fos allà amagat. I m’agradaria veure com anava vestida, com caminava per aquell itinerari que per mi és important i que reflecteix una evolució. Caminar, fer camí és una de les coses que més m’agraden del món. I m’encanta perdre’m per les ciutats, fins i tot per la meva. Jo tinc carnet però no tinc cotxe i vaig caminant a tot arreu, però no vaig mai pel mateix lloc. Descobreixo. Per això no m’avorreixo.

  • En algun moment t’has avorrit a la vida?

No, mai. Sempre he tingut molta sort amb això. He pogut tenir disgustos, però avorrir-me. Mai!

  • Al presentar-te, has parlat d’intensitat a la vida. Per què?

Jo sóc la gran de quatre germans, sempre m’ha tocat obrir portes. A més, m’interessen moltes coses i he estat ficada en moltes coses, he conegut molta gent i conservo moltes amistats de moltes èpoques. Clar, és una vida molt intensa. La meva feina, d’assessora legal, és una feina que tal i com jo la faig, com a suport a la gent, és molt coherent amb la meva manera de pensar i la disfruto molt. També em dona disgustos, però igual que em donen disgustos altres coses que faig a la vida.

  • És el que té la intensitat

És clar! (Riu) Sóc intensa, què hi farem.

  • La teva feina com a assessora fiscal és al negoci familiar, no?

Jo sóc Pardo Mestre. El meu padrí, el Pardo, havia estat director de Banesto, del Banc Nacional de Crèdit després de la Guerra. Ell era aragonès i per això, el meu cosí, que és el Pedro Pardo, sempre insisteix que el seu nom és com el del seu padrí i no en català. Si el padrí hagués estat americà, s’hagués dit Peter. Però el despatx ve dels Vila que es la part de la mare de la meva mare. Vé del padri Enric, que va vindre de Cuba. Aquesta es una historia mes llarga. Era el pare de la iaia Carmina, per la que jo em dic així. Encara que oficialment sóc Maria del Carme. Treure la “n” de Carmen em va costar 90 pessetes. La història del nom de Carmina és molt bonica i m’agrada contar-la. (Riu)

  • Va!

Com que ma padrina es va casar molt jove, jo vaig arribar a conèixer la meva besàvia. De fet, tinc el record d’anar al cinema amb ella! Va tenir vuit fills i filles i entre mig, vuit avortaments. Crec que és una de les raons per les quals em vaig fer feminista. No front les figures masculines que he tingut a casa, perquè tots ells han estat fantàstics i tendres. Sinó perquè el patriarcat ha marcat molt les dones de la meva família. La padrina Filomena (jo em dic també Bruna Filomena i és interessant explicar també la història dels Brunos a la meva família) amb vuit parts seguits i els avortaments no tenia llet. Per això van agafar una dida asturiana que es deia Carmina. La meva iaia es va dir Carmina per ella i jo em dic Carmina per la meva iaia. Penso que és una història de generositat molt bonica. (S’emociona). M’hagués encantat conèixer a aquesta dona. He llegit algunes històries sobre les dides asturianes que les buscaven entre la reialesa perquè eren molt fortes físicament. Emigraven dels seus pobles per fer aquesta feina. Com que és una història de dones no es coneix gaire. Però hi ha llibres molt interessants sobre aquest tema. Per tot això, quan em diuen Carme, corregeixo: em dic Carmina.

  • I la historia dels Brunos?

També és molt interessant. (Riu). La història de la Carmina és per la banda de la mare de ma mare. La part dels Pardo és la raó per la qual em dic també Bruna. La germana i la mare del padrí Pedro es deien Bruna. Es van quedar orfes molt petits i la Bruna va tirar endavant tota la família. Per això, el meu germà es diu Bruno i jo també em dic Bruna. Aquest nom té un significat important.

  • Potser quan t’he demanat que et presentessis, només diguent el nom complet, ja n’hi hauria hagut prou amb tot el significat que te

Sí, pot ser sí. (Riu) La història de la família és tota molt interessant. Per exemple, el padrí de la meva mare va anar a Cuba i van tornar. Treballaven per un cacic del Pallars que tenia el molí de Sort. Amb la pesta, ells es van quedar fora quan van tancar la ciutat i ell els va oferir que portessin negocis seus a Cuba.

  • T’has ocupat de mantenir aquesta memòria

Mencanta! Fa un temps vam poder fer una trobada amb tots els Mestre a Maials, perquè són originaris d’allà. No ho havíem fet mai i va ser molt emocionant.

  • El llistat de contactes del teu mòbil sigui infinit!

(Riu) Només amb la família ja és llarg! M’encanta que hi hagi gent al meu voltant i és una de les coses que m’agrada d’aquesta ciutat, que sempre et trobes a algú. Aquests mesos sense poder improvisar anant a prendre alguna cosa amb amics ho he trobat a faltar. Perquè com que Lleida és petita i la gent ens coneixem, pots sortir al matí i estar amb algú i acabar a la nit amb gent diferent sense haver-ho preparat.

  • Deies que com a germana gran has obert moltes portes. Parlaves de Moros i Cristians, de la primera Reina Gaspara, ets la primera presidenta de l’Ateneu Popular de Ponent. Quina serà la propera?

No ho diguem, que si no, ja diran que ja arriba aquesta pesada, aquesta intensa. (Riu) Ara estic molt centrada en la presidència de l’Ateneu. He arribat en un moment en què estava en una fase molt baixa d’activitat, que s’ha intensificat amb la Covid. I penso que té moltes possibilitats. El meu objectiu és modernitzar-lo, obrir-lo i fer xarxa amb les entitats de Lleida. I també és fer el pont amb una altra generació sense fer el trencament. A mi m’encanta iniciar coses, obrir. I quan veus que a la ciutat hi ha una sèrie de gent amb qui tens coses en comú, és una experiència fantàstica. De vegades, té continuïtat i d’altres, no. Per exemple, vam iniciar un grup de Caramelles que teníem com a bandera -no t’ho perdis- un barrufet i es deia “La Molt Honorable”. Èrem caramellaires, no gojaires, perquè cantàvem cançons populars. Es va acabar perquè ja teníem una edat i ho vam deixar. És cert que sempre m’ha agradat estar al capdavant o donar suport a iniciatives interessants. Tambe m’ocupa i em preocupen els drets civils en general, dono suport als moviments antifeixistes i col·laboro amb plataformes de suport al territori com “Salvem la Serra de la Llena” o les plataformes pel canvi energètic sostenible. També pertanyo a la “Comissió Especial de l’Aula Municipal de Teatre”, sense deixar el suport a “Marea Lila” i les marxes contra la violència masclista.

  • Què és el que t’aporta participar?

A mi m’agrada molt la gent. És cert que també gaudeixo estant sola, caminar sola. És compatible perquè la part de reflexió és important. Però m’interessa molt lo col·lectiu i buscar espais on es facin coses conjuntament. A banda que és pedagògic i molt sa, també crea uns vincles molt bonics i que en moments determinats aporten moltes coses. Jo sóc viuda de fa 7 anys i mai hagués pensat tot el suport de tanta gent que està pendent de mi. A més, jo sóc una persona que si necessito, demano. No sóc orgullosa. I en aquestes entitats aprens a donar, a que et donin i a renunciar a coses que són factibles col·lectivament, però no individualment.

  • En què ets especialista?

En res! (Riu) Potser seria la capacitat de connectar la gent. M’encanta pensar en vincles de persones que jo conec i que no es coneixen entre elles. Em dona moltes satisfaccions. No sé com podríem nomenar aquesta especialitat, potser una “enxarxadora”.

  • I si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Ho tinc molt clar. Voldria tenir el superpoder de fer la gent intel·ligent emocionalment. Amb l’amor sol no n’hi ha prou i amb la intel·ligència sola, tampoc.

  • Salvaries el món?

Jo penso que sí. De fet, crec que se salvaria sol. Amb els salvadors ja sabem què passa. (Riu) Com la pel·lícula de ‘Aterriza como puedas’ en què surt un personatge que volguent ajudar, només fa que tocar la pera. Hem de ser conscients que de vegades, quan tenim molt clara una idea no necessàriament és la única manera de fer les coses.

En això, jo he evolucionat. No he canviat les meves conviccions perquè sóc coherent amb el que sempre he pensat. Però ara entenc millor que no cal que la gent pensi com jo. S’ha de fer molta feina en aquest sentit, però només tenim una vida i farem el que podrem. (Riu)

  • Quins són els reptes que tens ara?

A nivell social, l’Ateneu. Estic molt centrada en això. A nivell professional, començar-me a jubilar quan pugui. Jo tinc 64 anys! O em jubilo o em centro en l’activitat que més m’agrada del despatx, que són "les testamentaries". M’agrada perquè hi intervenim en un moment en què pots ajudar molt a la gent. Ho sé per experiència pròpia. I al cap i a la fi, són experiències més de vida que de mort. Està bé poder ajudar a la gent a parlar-ne des de la distància pràctica. No deixaràs d’estimar per ocupar-te d’aquests temes.

  • A més, els testaments tenen ingredients com la memòria de les històries familiars, l’aplicació de la intel·ligència emocional, l’enxarxament de persones…

Exactament.

  • I com hi encaixa la jubilació?

Precisament anar-me desprenent i anar fent coses puntuals, potser les més complexes quedar-me-les i anar tancant temes a poc a poc. A més és que tinc la sort que em porto 17 anys amb el meu germà i ell continuarà. No tinc gaire clar que els seus fills s’hi vulguin dedicar, així que d’aquí a uns anys, haurà de veure què fa.

  • Si no t’hi haguessis dedicat al negoci familiar, què estaries fent?

Suposo que estaria en un lloc públic. Quan vaig estar de regidora a l’ajuntament, va ser una gran satisfacció. Ho vaig deixar perquè necessitava descansar i perquè té una part molt dura d’exposició constant. Això, en una època fabulosa en què la gent tenia moltes ganes de fer coses i tot era molt més senzill. En aquell moment, les discussions dels pressupostos eren molt més clares: el Partit Popular, per exemple, no tenia cap problema en dir que els impostos no s’havien de dedicar a ajudes socials sinó a impuls empresarial i el PSC, defensava que calien recursos socials. Ara, ens compliquem molt més la vida i hi ha molt tacticisme, molta més professionalització. La gent quan està en un lloc públic ha de poder cobrar pel servei que està fent, però ha de tenir una altra possibilitat per no etermitzar-se en el càrrec. És un debat que tenim pendent a nivell social. No podem posar-nos limitacions inflexibles i després, saltar-nos-les. Cal sentit comú. Igual que les contractacions de familiars. Cal veure si la persona val o no val, el tema de la consanguinitat és medieval. Perquè en els pobles petits és impossible de limitar. Falta humilitat i sobra hipocresia. La religió ens ha fet molt mal. Penso que tenint una vessant humanista tan bona, de vegades pesa més la religiosa.

  • Com s’ha de reconnectar la política amb la ciutadania?

Treballant molt. I sabent que estàs servint a la gent, no al revés. Això suposa molta feina i molta cura d’humilitat. Però no ajuda tota la part mediàtica que ens exigeix ser supermans i superwomans. I com que no hem reflexionat sobre quin tipus de lideratges volem, això repercuteix molt. Me n’alegro molt d’haver fet el pas de no continuar perquè ara no podria ser en primera línia de la política. Sí que em puc sentir còmoda contribuint i ajudant en temes puntuals. M’ho puc permetre i és com el meu voluntariat. Jo seria incapaç de cuidar gent malalta com altra gent fa sense demanar res a canvi, per exemple. Però dedicar el meu temps a aportar idees o propostes polítiques, sí. Sempre que contribueixin a un espai en què la gent demòcrata s’hi senti còmoda. Tinc molt clar que no donaré veu a gent que en el moment en què la tinguin, me la treuran a mi.

  • Com t’agradaria passar a la història?

Com una persona que ha viscut i ha deixat viure.

  • Com t’acomiades normalment de la gent?

Ja ens veurem. Em fa molta il·lusió veure’m amb la gent, trobar-me-la pel carrer. Aquests mesos en què no hem pogut viure així el carrer han estat demolidors. Tenim la necessitat de contacte, de trobar-nos. Per això m’agrada desitjar això: ja ens veurem.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

S'hauria de contemplar la violència vicària com a violència de gènere?