Clara Griera: "La lluita ferma pel canvi de sistema ha de ser per a que la gent s'estimi"

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
20-12-2018
Actualitzat: 20-12-2018 15:54
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Clara Griera: "La lluita ferma pel canvi de sistema ha de ser per a que la gent s'estimi"

Qui la coneix, la té per una dona capaç d'emprendre qualsevol repte. Volia ser perruquera, jutge i filòsofa, però va estudiar Agrònoms lluny del seu Sabadell natal perquè una de les seves passions és el món rural. Assegura que no es planteja objectius amb majúscules, però la coherència que persegueix en tot ja compta. I la maternitat, també. La Clara Griera es va convèncer que podia amb qualsevol cosa quan va acceptar ser l'enòloga de la cooperativa L'Olivera sense saber de vins mentre feia un màster a Barcelona i lidiava amb els canvis interns de la cooperativa. El "virus" del compromís social li va arribar a la carrera i, tot i que li ha tocat viure la part més mesquina de la política al costat de la seva parella, l'exdiputat de la CUP Josep Manel Busqueta, continua perseverant en canviar la societat en què vivim. A través de l'agroecologia, de la maternitat i de la convicció que per eliminar les violències, cal apostar per la igualtat real d'oportunitats. I per estimar-se. Diu que en el fons, és molt hippie.

Nosaltres hem volgut conèixer què li donen de menjar a aquesta dona que sembla que pot amb tot.

  • Presenta't. Qui és la Clara Griera?

La Clara Griera avui és una dona treballadora, implicada amb el que fa i a dia d'avui, també és mare. Amb els anys ha anat forjant una història de militància política , de compromís, de treball en un espai concret que és L'Olivera i s'ha anat assentant al poble de Bellpuig amb la seva parella i amb una projecció de vida, de moment, incerta.

  • Incerta, per què?

Vull dir que no tinc grans objectius. Cal anar caminant.

  • Creus que cal tenir grans objectius a la vida?

No, deu ser per això. (Riu). Crec que la vida s'ha d'anar vivint amb la tranquil·litat de viure-la com vols viure-la fent feliç a la gent que tens a la vora.

  • Compleixes aquests objectius?

Jo crec que sí. Tothom tenim objectius de canvi a llarg termini. Però el dia a dia sí que faig el que he projectat.

  • I aquests objectius que dius que tots tenim, quin són en el teu cas?

Viure de forma més autònoma a nivell individual, en un espai potser més agrari, més autogestionat, més rural. A nivell de família, potser amb una altra criatura o no, però amb un nucli familiar similar. I a nivell professional, podent iniciar altres projectes a llarg termini. A L'Olivera fa molt temps que hi tinc el cor i que hi poso totes les hores i esforços, però tinc al cap altres projectes i altres espais i en algun moment m'agradaria posar-los en marxa. Estic al capdavant d'una bodega fent d'enòloga i em plantejo dedicar-me al sector agrari des d'altres visions. Són coses que tinc al cap per fer-les realitat en algun moment de la vida, no necessàriament ara.

  • De tota manera, aquesta feina engloba molts dels teus objectius ja, no?

Sí, és molt completa i m'omple molt perquè hi ha una part social i una part tècnica més rigorosa que m'atrau, però també és molt exigent on tinc molta responsabilitat que en alguns moments la pots portar bé però sobretot en la maternitat és més complicada de portar i fins i tot molesta.

I també és veritat que sóc una persona de reptes, que m'agrada iniciar noves carreres, carreres de fons, experiències. I des d'aquesta perspectiva, en un moment amb tantes necessitats socials i polítiques sí que penso molts cops que hi ha coses que no està fent ningú i això que faig sí que ho pot fer algú altre. En l'àmbit de les discapacitats, de la salut mental, hi ha realment necessitats molt grans per cobrir a nivell social. I a vegades penso en possibles projectes per donar possibilitats a aquest col·leciu. I, a la vegada, tinc una altra passió que és el món rural i l'agricultura. Com potenciar-la, com incorporar més persones joves al camp i lluitar per aquesta sobirania alimentària. Des d'aquestes dues perspectives sí que tinc idees i tinc energia encara per fer-les.

  • Què volies ser de petita?

Ui! Havia canviat molt. Des de perruquera, advocada, jutge... Tothom em deia: “Això ho faràs molt bé perquè tu ets molt recta” (Riu). Què més...? Psicòloga, també em va atraure molt de temps. Quan vaig fer Agrònoms, tenia una altra possibilitat casi igual (riu) que era fer filosofia. Imagina't! Sóc una persona amb interessos molt varirats. I al final, vaig triar Agrònoms per l'atracció aquesta de la vida al camp, a l'aire lliure. Perquè jo sóc de Sabadell, però sempre havia estiuejat a la masia familiar a Castellà del Vallès. I allà tenia contacte amb la natura, amb l'agricultura... I va servir per adonar-me que jo volia fer allò. Quan vaig arribar a Lleida, a Agrònoms, ho vaig veure molt clar que m'agradava tota aquesta vida. El que passa és que quan començo la carrera, m'adono que allò que jo pensava que era sector defensable en què jo em volia incloure, no tenia res a veure amb el que m'estaven explicant a la universitat. I ràpidament em fico al seminari d'Agroecologia, a l'alternativa Estel, al consell de l'estudiant... perquè ràpid se'm desperta aquest interès de canvi, d'alternativa, de veure que les coses que m'estaven explicant no em servien per dedicar-me a allò que jo volia, l'agricultura, el medi ambient...

  • Has tingut algun cop la temptació de deixar-te arrossegar?

No. Des que començo segon de carrera que se'm desperta aquest virus que tenim tothom que estem implicats en temes socials i qüestions polítiques. Suposo que l'he mamat a casa tot i que no eren gent superimplicada políticament, però sí que era gent amb molts valors. Ma mare es queda vídua amb quatre fills molt jove. I pobra dona prou feina tenia com per implicar-se políticament. Però sí que és una persona amb grans valors. I l'entorn familiar tampoc és que sigui molt d'esquerres, però al principi de la carrera se'm desperta aquest virus de la conciència política i ja és un no parar. De fet, de vegades m'ha fet com nosa perquè em feia replantejar absolutament tot, des de les beques fins a les feines que buscava. I és el que em va conduir a treballar a L'Olivera. Per ser còmoda podria haver triat altres feines amb més sou. Però vaig preferir el gran repte que plantejava L'Olivera. Començar a gestionar el celler sense saber fer vi, amb un sou menor del que tenia fins llavors i amb el repte de fer-ho bé. Tant físicament com mentalment, van ser uns inicis molt durs. Va ser l'opció menys còmoda però sí la més coherent. Si em volia dedicar al sector agroalimentari sentint-me còmoda, no era fàcil. Per això quan va sortir la possibilitat, vaig pensar que o ho agafava o no tornaria a trobar una oportunitat com aquesta. Ara, per sort, hi ha més oportunitats en aquest sector.

  • No tenies ni idea de vi?

No. Jo havia fet una assignatura que era fermentacions alimentàries amb un professor prou bo i una altra que era enologia amb una gran professora amb grans coneixements. Jo no venia del món del vi. Tampoc he sigut una gran bevedora. Ni de vins ni de cerveses. I amb poca cultura del món del vi. I va ser un repte heavy. Els primers anys de L'Olivera jo crec que no els aguantaria ara. Vaig entrar com a responsable d'un celler que estava en creixement, que començava a fer vins negres quan històricament sempre n'havia fet de blancs, amb una tensió interna bèstia perquè era un moment de canvi important i per la feina que hi havia, èrem poca gent. Van ser anys durs, però penso que s'ho valia i era el que coherentment podia fer.

  • La coherència és un tret característic a la teva vida. Alguna cosa a la que no renunciaries?

Jo crec que no renunciaria a una feina que m'omplís com a persona, que em fes feliç i que el principi bàsic fos no pejudicar ni a l'entorn ni a les persones. Són coses imprescindibles. Segur que en altres llocs això encaixaria, però per mi és molt important. Perquè són 8 hores al dia i les has de dedicar a alguna cosa que no et sigui al·liena, que t'impliqui en algo. Sempre ho he cregut. Són moltes hores al dia com per dedicar-les a alguna cosa que no t'agrada.

  • I a l'aire lliure?

Bé... com que estic a la “baticueva”, que li diem a la bodega, lo de l'aire lliure és més renunciable. Com a vida personal i familiar, l'objectiu seria anar a un entorn encara més rural que a Bellpuig. Però per mi és més important la coherència del producte que fas, el que aporta.

  • Per això vas estudiar també història i cultura de l'alimentació?

Volia agafar-me un any sabàtic i vaig pensar que això aglutinava tot el que m'importa: les persones, la societat i el camp agroalimentari. L'únic problema va ser que quan ja estava matriculada al màster, va sortir la feina de L'Olivera. Aquell primer any va ser una bogeria absoluta. A més de tots els reptes de la nova feina, a les tardes, anava a Barcelona a fer el màster. Va ser molt interessant, com ens organitzem, com mengem...

  • Com hauríem de menjar per a assemblar-nos més a la societat que tu vols?

Hauríem d'apostar per la sobirania alimentària des del plat. Canviar la dieta de forma radical. Ja no tant quin menú mengem sinó d'on venen. No crec tant en una dieta feta a mida per tothom, sinó que crec en uns principis que regeixin l'alimentació de les cases d'una societat en base als aliments que culturalment i històricament s'han cultivat en aquelles societats respectant uns mínims de l'entorn i l'ecologia. Per mi, ens hauríem d'alimentar 100% ecològic. No només per la pròpia salut, sinó per respecte a l'entorn i a les generacions que venen, amb proximitat immediata: si tens un aliment a 10 Km no el busquis a 20. I amb una dieta molt més equilibrada pel que fa a la sobirania alimentària possible. Amb menys proteïna animal, amb més llegum, menys sucre... Això és lluitar contra els gegants de la indústria agroalimentària, però una alimentació per una societat millor passaria per menys processats, més artesania alimentària, més pagesos, més proximitat, més diversitat... Ara, el supermercat és el nostre principal suministrador, però la varietat és escassa. Hi ha més diversitat en una parada ecològica que ofereix coses que potser hi ha gent que no ha vist mai.

  • I allò de “en casa del herrero, cuchillo de palo”, què? En quina temptació caus?

Uf! Jo tinc una addicció molt gran al sucre. És veritat que mengem pràcticament tot de procedència ecològica. Amb aquesta obsessió, hem creat fa quatre anys una cooperativa de consum ecològic al poble. Però no ajuda gens a algú que li agrada el sucre viure a sobre d'una pastisseria i ser parella d'un pastisser. Però, per exemple, he reduït molt el consum de carn i cuidem molt el tema de la proximitat dels aliments que comprem. Penso que som bastant coherents amb el que proclamem.

  • En què ets especialista?

Tinc fama de ser una persona molt organitzada i contundent. D'idees bastant clares i decidida.

  • Que t'agreveixes amb tot

Sí, tinc fama de ser bastant “echada palante”. Hi ha coses que encara em sorprenen ara mateixa de com les vaig fer. Ara, amb la maternitat encara més, suposo que per un tema de prioritats, tanques més els fronts oberts. Fa uns anys, era impossible abarcar tots els fronts oberts. I ara, més aviat freno. Sobretot per la criança.

  • Perque vols o sents pressió social?

La pressió hi és perquè sembla que la maternitat ha de ser exclusiva. Fins i tot en la modernitat. I crec que comença a ser exagerat. Crec que hem de poder ser mares, però també persones lliures implicades en la societat. De fet, si tot el temps de criança no t'impliques, les necessitats de la criatura també es perden. Si ens tanquem en les cases a dedicar totes les hores del dia als nostres fills i filles, ningú lluitarà pels seus drets i necessitats! No volíem ficar-nos en més coses, però som a l'AMPA, perquè és coherent. Al final, és defensar els interessos dels infants a l'escola. Però clar, amb aquest argument, acabaria un altre cop en mil coses i el que sí que vull és passar el màxim de temps possible amb la Joana. Crec que ha de ser així, és el més natural. De tota manera, aquesta tribu no està ben entesa. D'una banda, som molt individualistes, a més a més està de moda aquesta criança tan absorvent i dedicada que en el fons és molt individual. I això també és un error. Jo que sóc una persona de moure'm molt i de fer moltes coses, he tingut moments en què pensava si en aquest moment la vida només ha de ser això. Perquè vull conviure amb ella però també fer altres coses.

  • I en aquesta maternitat, què voldries donar-li a la teva filla que t'han donat els teus pares?

No sé si m'ho han donat o no, però la meva mare, pobra, es va quedar vídua. Bé, pobra, no. Perquè és una persona molt forta exemple de moltes dones. No li agradaria gens sentir-me dir “pobra dona”. Es va quedar vídua amb quatre fills i crec que ho va fer molt bé perquè som persones que hem crescut i vivim segons el que creiem. El que m'agradaria a mi és educar a una persona lliure, una persona que pogués triar per si sola, una nena segura, i sobretot, feliç. Una persona alegre que tingués principis sòlids, si no compartits, que fossin de compromís. Però sobretot feliç, alegre i lliure. Ës una característica que m'agradaria que tingués.

  • Com portaries que políticament seguís camins diferents dels vostres?

No ho sé, perquè tant jo com son pare som persones amb ideals molt ferms. S'haurà de veure. Intentaria que el diàleg i la conversa no es perdés mai. Crec molt en el parlar, enraonar. Si ets capaç de defensar el que creus amb fermesa, potser no hi ha idees tan dolentes o tan bones.

  • Ens cal més d'aquest enraonament?

Estic poc en contacte amb el jovent, però arriba més aviat l'onda que avui en dia el jovent és poc compromès. Suposo que és cíclic.

  • Però ets optimista o no?

No gaire. Amb tots els anys que portem picant pedra... Molta gent s'ha deixat moltes hores de la seva vida, molts esforços per canviar moltes coses, però el poder imperant acaba imposant-se. I els valors, les opcions que nosaltres defensem, acaben sent minoritàries, som els “bitxos raros”. És cert que a les últimes municipals hi va haver un gir a l'esquerra, però ara n'hi ha un a la dreta. Per tant, no tinc gaire confiança. Treballo al sector cooperatiu i veig que són valors encara per treballar. No estem educats per fer coses de forma cooperativa. Però no només en la teoria, sinó també en la pràctica. Veig moltes coses que em desanimen. He tingut moments més optimistes, però ara no. Hi ha molta gent fent coses molt positives, però potser desenganys a nivell cooperatiu o fins i tot polítics, amb l'experiència del Josep Manel amb la CUP al Parlament, em fan confiar poc en aquests valors d'esquerres. La teoria és molt bonica, però a l'hora de la pràctica, els comportaments humans acaben sent molt mesquins. En tot el procès cupaire del Josep Manel com a diputat, ens ha tocat veure actituds fins i tot de gent propera molt lletges. També és veritat que hem vist gestos preciosos, però en conjunt, deixa molt que desitjar. I en l'àmbit cooperatiu, també m'ha passat. I no sé si això ens permetrà fer canvis reals. Jo sóc una persona poc teòrica i molt pràctica, per lo bo i per lo dolent. I des d'aquesta perspectiva veig que cal molt camí encara per fer canvis de veritat.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries tenir?

Jo sempre he estat molt idealista i molt pacifista. Jo eliminaria tota la violència. Si fos heroïna eliminaria les violències, cap a les dones i cap a tothom. La guerra al final és la conseqüència última de moltes violències. No dic que la violència a vegades no sigui necessària com a conseqüència de tensió per a que aparegui certa visibilització dels conflictes. No la justifico. Però en tot cas, la violència, les atrocitats que es cometen a les guerres contra les persones, les famílies, les criatures, les dones. Això ho eliminaria. Per molt idealista que sigui, per molt que lluiti per un sistema en el que crec, per un canvi de règim, hi ha coses que jo mai podria justificar. Mai.

  • Com que no tenim superpoders, com creus que es combat, per exemple, la violència masclista?

En primer lloc, amb igualtat d'oportunitats per viure dignament. Així s'eliminarien la pràctica totalitat de les violències. Si hi hagués un empoderament real, acabaríem amb això. Sobretot, donant condicions econòmiques, socials, laborals iguals per a tothom. Només generant diferències en l'entorn i en l'estructura social i política de qualsevol país, estàs generant possibles violències. I això té conseqüències En realitat, sóc molt hippie!

  • Per què ho dius?

Perquè a vegades, estem implicats en moviment amb un discurs ideològic molt dur i molt contundent, però en realitat el que volem és que la gent s'estimi. Jo ara que li canto cançons a la meva filla del Xesco Bosch i penso “quanta raó”. Al final, la canalla ha d'aprendre a estimar. La nostra lluita pel canvi de sistema, que és una lluita en què fins i tot podria arribar a justificar punt concrets de tensió violenta, és precisament per una societat on hi hagi més amor, més respecte, més carinyo, més igualtat. Per això dic que, al final, sóc hippi.

  • Tens converses superficials algun cop?

Sï. A mi m'agrada estar bé amb la gent. No és que sigui hipòcrita, m'agrada connectar amb tothom i per això, abans has de tenir converses superficials. M'agrada entendre la gent de la vora siguin o no siguin i pensin o no pensin com jo. Això implica part de superficialitat.

  • Et sents “bitxo raro”?

Sí, molt. Tot i que ara menys. Però com que m'agrada estar bé amb tothom, fa que sigui més camaleònica. I cada cop supero més coses.

  • Com t'acomiades?

Sempre dic “cuida't” ara que ho penso. És cert que ens cuidem poc i penso que la gent a vegades no n'és conscient. Valorem poc la salut que tenim i és la base de tot.

Comparteix

També t'interessarà