“Si surts a un escenari a tocar una peça de Mozart que fa 6 mesos que assages, ja saps què passarà. La reprodueixes”, diu Arnau Millà, director del Col·lectiu Free’t. Sortir a l’escenari sense saber què passarà només està a l’abast de qui s’atreveix a experimentar. A trencar esquemes i desencotillar els límits de les disciplines artístiques. “Què és un músic? On acaba? Una ballarina pot ballar, però també usar el text com a material artístic; un actor pot fer servir els sons com a material musical i el mateix músic pot fer servir el moviment com a dansa”. I tots ells poden interactuar. “Free’t”. Alliberar-se de les barreres que sovint s’imposen en la cultura és precisament el motiu del nom d’aquest col·lectiu que va sorgir fa 4 anys de la voluntat d’experimentació amb el material artístic.
Ara són 15. Dos violins, tres ballarines, un actor i una actriu, una cantant, un contrabaix, un clarinet, un productor de música electrònica, una pianista, una escenògrafa, una percussionista, un bateria i un director, que mou els fils dels espectacles més lliures i més inesperats que ens podríem imaginar com si fos un mag que fa un encanteri i amb les seves mans proposa moviments, sons, formes, interaccions, paraules, acompanyaments, expressions o accions. I és que per “composar en temps real”, l’Arnau utilitza un llenguatge internacional que s’anomena Soundpainting.
És un idioma de signes que codifica tot el que pot passar a l’escenari. No parla amb paraules, no ordena.
A través d’aquesta forma de comunicació amb els artistes que interactuen a l’espai, l’Arnau Millà demana que passin coses. Pot ser una acció tan concreta com dir a un violí que toqui una nota molt llarga o una tan àmplia com demanar interacció entre la ballarina i la percussió. El resultat no és exactament el que ha pensat el director. En el moment en què la indicació està donada, el moment és lliure, no el controla ningú més que l’art i l’ànima que es troben en l’espai artístic. I aquí hi intervenen les “ordres” del compositor, però també l’acció dels artistes, el so dels instruments, els moviments de tothom, l’energia del públic o l’essència de l’espai. Tot s’allibera en aquell moment i en aquell lloc. Que és únic i irrepetible, com cada espectacle que fa el Col·lectiu Free’t.
No hi ha guió. No hi ha límits. Improvisen, creen al moment, juguen amb l’espai, es deixen emportar per l’energia de l’entorn, permeten que les disciplines artístiques interactuïn. “Ens permetem ser esponges”, diu l’Arnau.
És clar que hi ha preparació. Però els assajos són més una discussió filosòfica que no pas una repetició de notes, accions o moviments. Parteixen del concepte que volen transmetre i treballen sobre ell. Interioritzant-lo, surten a escena i el resultat és tan lliure com ells. “Potser es veurà o no, però tot el que fem estarà impregnat d’aquestes idees abstractes, d’aquest discurs filosòfic sobre el qual hem reflexionat prèviament”, explica el director. També assegura que la idea de teatre/auditori on es representen obres de teatre o es fan concerts de música està obsoleta. “Per anar a un lloc, assentar-se, veure algo i aplaudir, ja tenim Netflix”, explica. “L’art ha d’anar més enllà, cal anar trencant motlles. Brossa ja ho feia als anys 60, però sembla que no hem avançat tant com podríem”, lamenta i es pregunta com encara ara es fan teatres amb les butaques enganxades al terra. I és que l’espai també és un element viu per als Free’t: “Ens permetem fer qualsevol cosa en qualsevol lloc”.
Per exemple, aquest dissabte actuen (o interactuen) al Museu Morera, amb una acció que s’anomena ‘InventaRisc’ dins del programa de la Nit dels Museus. El 2 de juny, els han encarregat un projecte a la Vinya dels Artistes, a la Pobla de Cérvoles, amb el Cor Eurídice. ‘Diàleg infinit’ els permet treballar amb un paisatge que es convertirà en escenografia i amb un capvespre, que serà el tècnic de llums.
També van fer un espectacle al CCCB de Barcelona en què inventaven el lligam entre Ramon Llull i Joan Brossa. “Jo crec que ningú ho volia fer i nosaltres som els únics que ens hi vam atrevir”, riu el director del Col·lectiu Free’t, que se sent satisfet tant de poder partir d’una proposta i desenvolupar un espectacle al seu estil com també de proposar una acció artística a partir d’una idea pròpia, com la que van fer l’any passat a l’observatori del Montsec. Assegura que costa que els programadors assumeixin el risc, però “el públic surt encantat perquè el que atrapa és l’actitud”. “L’experiència de consumir cultura ha d’anar canviant a poc a poc”, insisteix.
Ara busquen l’encaix d’una col·laboració amb el ballarí japonès de dansa Butoh Norihito Ishaii, que els visitarà al setembre. També forma part del col·lectiu de Soundpainting i no volen deixar passar aquesta oportunitat.
El cas és que els projectes no s’acaben i el seu laboratori continua obert. Cada mes actuen al Cafè del Teatre de Lleida compartint l’experimentació amb el públic. I com que mai és igual, mai es cansen. I com que no hi ha límits, l’aventura és infinita. Com l’art, com la cultura, com la vida.
