Com a tot artista, la Sandra ens confessa que la tria d’una o altra coreografia depèn de la inspiració creativa de cadascú: “Hi ha setmanes esplèndides en que tens clar quina serà la coreografia, però d’altres en què no hi ha manera. La música és el que més maldecaps em porta, escolto moltes peces a Spotify fins que m’encaixi amb el que busco i vull expressar”, explica la coreògrafa.
Cal destacar que en només sis anys d’existència, la companyia s’ha endut més de quinze premis. Enguany ha estat un any fructífer, proclamant-se campions del Urbance, que s’emetrà en breu en diferit a Esport 3, i quedant en segona posició al I-dance i a l’Urban Display, campionats estatals de prestigi. Tots aquests títols tenen molt de mèrit si tenim en compte que aquest any el grup ha canviat de categoria, de Junior a Youth B. Respecte als èxits, Macià creu que ho són de tots: “ Som un equip, coreògrafs, ballarins, i sobretot vull remarcar el paper important que tenen els pares. Han de fer un esforç per pagar inscripcions, vestuaris, portar-los al lloc. Totes les parts són importants per aconseguir podis”.
La coreògrafa manifesta que aquests premis són objectius que s’havien marcat a inici de curs, i que cada any intenten superar-se amb coreografies més complexes a nivell d’expressió i de tècnica.
La Marta Garcia i l’Irene Calero són dues bones amigues que comparteixen la passió per la dansa urbana. Són membres d’A Company des de fa 2 i 4 anys respectivament. Elles com els seus companys hi dediquen una mitja de set hores a la setmana de forma habitual.
Per formar part del grup, els alumnes no han de passar cap càsting, sinó que són els professors qui després de veure’ls durant un període de temps ballant a l’escola, els escullen. “Nosaltres fem un seguiment, i si hi ha alguna baixa, com quan va entrar la Marta, triem els que presenten un aprenentatge ràpid i considerem que es poden incorporar bé al grup”, explica Macià. Hi ha un màxim de 18 persones a cada grup, això fa que no es pugui garantir a tothom que balli pugui competir.
La Irene, a qui sempre li havia agradat ballar, va plorar d’emoció quan la Sandra va parlar amb els seus pares per proposar-los que formés part d’A Company. La Marta admet que el primer cop que havia de sortir a un escenari, al campionat de Montsó, no va poder dormir en tota la nit. Després, un cop va començar a ballar es va oblidar dels nervis i va donar el millor de si mateixa. Ara ploren i criden d’alegria quan senten el nom pels altaveus que són les guanyadores, i pensen que tot l’esforç de “matxacar” i repetir moviments ha valgut la pena.
Al preguntar-los sobre els seus referents, elles admiren als professors de l’escola, i a d’altres artistes com Carlos Darang, Kiko Lopez o Antonio Leon, ja que alguna vegada han tingut la oportunitat de treballar amb ells.
No saben que volen ser de grans, però si que tenen clar que volen seguir sent ballarines. La Marta va fer dansa contemporània de petita, i no descarta tornar-hi.
Sandra Macià recomana assistir a qualsevol dels espectacles del grup. L’espectador hi trobarà l’expressió de cada ballarí, acompanyat de la música i els efectes visuals que suposen la vestimenta i el moviment. “Tot plegat acaba formant un espectacle que és una autèntica ‘bomba’ i et pot posar la pell de gallina. Això no és exclusiu d’A Company, sinó que s’aconsegueix en qualsevol espectacle de dansa quan el nivell és elevat”, afirma Macià.
Caldrà esperar a la nova de temporada, després de l’estiu, per tornar a veure als A Company damunt d’un escenari. Segur que a més d’entretenir el públic, continuaran obtenint molts premis.